El bo de Calpurnio

De vegades, els astres (mediàtics) es posen d’acord, s’alineen i il·luminen tots alhora cap a un mateix punt. En els darrers mesos l’afortunat destinatari d’aquesta merescuda atenció ha estat el veterà ninotaire Calpurnio (Eduardo Pelegrín Martínez de Pisón, 1959), per raons diverses. Si ordenàrem cronològicament els fets que l’han retornat a l’actualitat hauríem de remuntar-nos a finals de 2016, concretament al novembre, quan estrena col·laboració amb la capçalera local Plaza, coincidint amb la sortida al carrer del seu llibre Mundo Plasma, una surrealista historieta de misteri –per definir-la d’alguna manera- que havia merescut el Premi Ciutat de Palma de Còmic de l’any anterior. Poc després, el passat maig, la mateixa editorial Penguin Random House presentava un nou volum del vaquer Cuttlas, l’heroi més conegut de tots als que ha donat vida, concorrent en el temps amb la inauguració d’una exposició de llurs dibuixos en la galeria Pepita Lumier, veïna –com el propi Calpurnio- de València, una a Russafa i l’altre al Carme. I per últim, compartint al diari digital Valencia Plaza les noves pàgines que realitza per a la revista mare, que suposa, per una altra banda, l’enèsim canvi de domicili per al popular cowboy.

Que ara se’n parli novament d’ells, de l’autor i del personatge, no significa que no hi foren presents. Tots dos poden presumir d’una carrera quasi ininterrompuda de més de tres dècades, que s’inicia -com abans era habitual al món dels tebeos- a les publicacions d’aficionats, en concret al fanzine saragossà El Japo al 1983. A partir d’ací arrenca una fecunda trajectòria per algunes de les publicacions més significatives del panorama editorial espanyol de les darreries del segle passat. Des de les revistes underground (Makoki, El Víbora) fins a la premsa generalista de gran tiratge (El pequeño País, El País de la Tentaciones, 20 minutos), Cuttlas i Calpurnio han mantingut la seua idiosincràsia. Tot i ser hàbitats tan diferents, han sabut adaptar-se als formats i als públics, apostant en tot moment per un humor intel·ligent i una estètica arriscadament senzilla. Amb un envejable estalvi de línies (que no s’ha de confondre amb gasiveria gràfica) Calpurnio desenvolupa amb aparent facilitat escenes narrativament ambicioses, responent amb ofici a l’exigència de la premsa diària i de l’espai limitat. Sens dubte, se’l pot definir com un dels darrers membres d’una estirp quasi desapareguda, la dels dibuixants de tires de premsa.

Tot això ho podem comprovar al nou tom d’El bueno de Cuttlas que, recorden, s’acaba de presentar. Afortunadament totes les etapes prèvies del personatge han estat recopilades per diferents segells (Aguilar, Glénat, Panini) i la penúltima, fins ara, no ha estat una excepció. Es tracta d’una selecció de les millors pàgines realitzades per al periòdic gratuït 20 minutos, al principi diàriament (les corresponents als dilluns són especialment destacables) i més endavant cada setmana. Fou un període relativament extens, al voltant d’onze anys, que es tancà abruptament degut a un ERO en l’empresa editora mitjançant el qual prescindiren de tots els treballadors externs. El comiat dels lectors, al setembre de 2015 –inclòs precisament al final del llibre-, fou un sincer homenatge als àlbums de Lucky Luke, una altre vaquer inoblidable, que solia tancar les seues aventures cavalcant cap a l’horitzó mentre el sol s’amagava, i cantant una trista balada. Un final de cicle ben diferent als que havia protagonitzat fins aleshores, sensiblement més tràgics (de fet, pot vanagloriar-se d’haver patit més d’una mort).

Una de les historietes més notables de totes les que composen esta nova edició –que s’obri, tot s’ha de dir, amb una de les millors portades que li hem vist mai a Calpurnio- és aqueixa en la que Cuttlas recrimina a Jack, el seu etern enemic, que sigui tan insistent, i que malgrat totes les derrotes que ha patit (vint-i-nou, ni més ni menys) continuï obstinat en enfrontar-se a ell. Efectivament, Cuttlas, convertit ja en icona, posseeix un passat, una història pròpia que el fa potser més atractiu, i més ocurrent quan es torna auto-referencial. Tot i que va començar com a un heroi de western, amb el pas del temps descobrírem que no era un pistoler, sinó un actor d’èxit, que ho perdé tot i que després de viure al carrer retornà als seus orígens, encara que no com al principi. Ara resideix en un espai indefinit en el que es combinen les referències ineludibles a l’oest americà amb la resta inquietuds del seu autor: la física quàntica, la metafísica, les realitats alternatives, la ciència-ficció (el marcià 37 és la millor prova) o la música electrònica (no podem deixar de nomenar als Kraftwerk, és clar). Pel camí no ha estat mai sol, afortunadament, i al costat continua tenint a un ric elenc de secundaris (Mabel, Jim, Juan Bala), que li donen peu per a abordar les qüestions més espinoses i per a desfer alhora els tòpics més caducs.

Però, com hem dit unes línies més amunt, no només de Cuttlas viu Calpurnio. Ell mateix es defineix com un “exhibicionista audiovisual”, tractant d’englobar amb dites paraules les altres vessants que conrea sovint, començant per la il·lustració o el cartellisme i acabant en l’art gràfic o les vídeo-creacions. I inclús si ens centrem únicament en el món del còmic, també ha tingut ocasió de demostrar la seua versatilitat. L’exemple més recent, ja ho hem assenyalat, es titola Mundo Plasma, un treball ben diferent a allò que ens tenia acostumats. I tot i que aparenta un experiment destrellatat, un divertiment titllat de kafkià, on fer burla de tot allò que li interessa, arriba un punt que l’argument s’asserena i pren forma de novel·la d’Agatha Christie, tancant en un mateix racó a un conjunt d’estranyes criatures que, sembla, no poden escapar del destí. L’escenari concret on es veuen enclaustrats és una pensió pollosa, de nom Mimí, plena d’escales escherianes, que recorda a l’hotel del milió de dòlars de Wim Wenders, perquè ací tampoc no es respecten les regles de la lògica ni de la raó. I allí conviuen una sèrie d’individus estranys i únics: el matrimoni composat per Mister Plasma i la Senyora Culoseco, pares de Damien -un nadó posseït pel dimoni-, el retrat-robot que canvia de forma depenent de la informació que la policia tingui d’ell o el vell Malasombra, calb i deprimit, que cita a Pessoa sense necessitat. Tot un repte per al lector atrevit.

Sigui com sigui, és sempre una alegria retrobar-se amb Calpurnio, pel mateix fet de redescobrir el seu traç, sempre modern, sempre nou, sempre actual, com perquè la seua supervivència és, i no faig broma, la del propi mitjà. Sobre d’ell, i sobre d’altres de la seua mateixa corrent sense nom –Mariscal, Juanjo Sáez, Trondheim- descansa la enorme responsabilitat de conservar al buit una part de l’essència dels còmics, la que els lliga directament amb la seua gènesi.