Tens 0 productes a la teua cistella
Si alguna cosa em crida l’atenció del cicloturisme al País Valencià és l’edat mitjana de qui el practica. Jo vaig començar amb 22 anys, però avui la major part dels cicloviatgers i cicloviatgeres que em trobe a les carreteres i camins passen dels 35, i més aviat predominen els qui es troben, com en el meu cas, entre els 40 i els 55 anys. En principi hauria de ser a l’inrevés, ja que s’associa la bicicleta amb la joventut i amb unes condicions físiques pròpies d’aquestes edats, però la realitat és una altra. Sembla que els joves de menys de 30 anys no han descobert encara les satisfaccions que produeixen els viatges en bicicleta, que per cert s’hi donen des que es va inventar aquesta màquina que ben bé podríem considerar com un modern cavall d’acer. En aquestes edats, la majoria o fa esports d’equip o practica la marxa nocturna. A mi i a molts altres, el cicloturisme ens retrotrau en el temps. Quan recórrec els camins polsegosos de planures, em sent una mena de cowboy que cavalca davant horitzons infinits. Sentir el vent a la cara, sentir les aloses cantant mentre són observades pel vol del falcó, o trobar-me un cabirol que creua davant meu, són coses que no ocorren quan viatges dins un automòbil. Amb el cicloturime es gaudeix amb allò que t’envolta en el viatge.
És cert que hi ha tants cicloturismes com cicloturistes. N’hi ha de gran recorregut, que porten anys viatjant pels continents. N’hi ha que fan viatges de menys duració, d’un mes, d’una setmana, d’un cap de setmana o fins i tot de només un dia. N’hi ha que vesteixen de diari, sense disfressar-se de ciclista, sense aquell repte de l’esforç que implica l’esport, simplement amb l’objectiu del contacte amb la natura i la coneixença de nous indrets. Els qui porten casc per convenciment o per obligació, i els qui, com nosaltres, no en porten (o no en porten segons com) perquè pensem que això és una decisió personal i no donem legitimitat a ningú per a imposar-nos-el. El cicloturisme és cosa de solitaris, però també de colla. N’hi ha qui no necessita més que un mapa per a traçar recorreguts imaginaris que més tard recorrerà amb la seua bicicleta, com altres que necessiten tindre itineraris marcats per terceres persones. El segon cas és el més comú, i d’ací la importància i la popularitat que tenen les vies verdes o la posada en marxa de rutes com el Camí de Sant Jaume, la Ruta del Cid, la Via de la Plata, la Via Augusta, la xarxa transeuropea Eurovelo, etc.
Aquestes rutes, especialment les protegides del trànsit de motor, són imprescindibles per al cicloturisme familiar. La via verda d’Ojos Negros és per a molts valencians el punt d’inici al cicloturisme o al cicloturisme en família, una activitat molt comuna a l’altra banda dels Pirineus. El que poca gent sap és que els seus orígens com a via verda daten de 1994, quan diversos col·lectius ciclistes de tot el país la van reclamar com a tal, amb motiu de la trobada que cada dos anys reuneix cicloturistes i ciclistes urbans al voltant de la coordinadora Con Bici. Aquest estiu, de fet, recorreran les terres de Sòria en la XV edició. Qui sap? Pot ser un bon moment per als no iniciats per experimentar el que és el cicloturisme.
El cicloturisme no té límits; sempre hi haurà, més enllà de les rutes específiques, camins i carreteres sense a penes trànsit per recórrer, fonts on beure, llocs on dormir, encara que siga sota la mirada de milions d’estreles. Només hi ha un factor que li impedeix prosperar, i és la manca de transport públic, especialment ferroviari, que ajude a arribar a aquests indrets llunyans. Novament, el cas de l’Estat espanyol és diferent respecte d’allò que ocorre en altres estats europeus. Una gran part del territori de l’estat és un desert humà especialment atractiu per a perdre’s en bicicleta, però per això mateix la xarxa ferroviària és poc densa i amb poca circulació. Un fet que s’ha anat agreujant, ja que Foment només inverteix en alta velocitat entre ciutats, mentre que Renfe acaba amb els trens regionals amb parades rurals i incideix en la seua política de posar entrebancs al transport de bicicletes.1
A l’altra banda dels Pirineus, viatjar amb la bici al tren és quasi un fet, i des de fa 23 anys s’està intentant que arribe al sud. De moment, i malgrat Renfe, des de fa 23 anys, cicloviatgers com els del col·lectiu València en Bici continuen utilitzant sempre el tren per a les seues rutes de cicloturisme. Ells són els millors clients de Renfe, malgrat que els seus dirigent no els valoren, i el tren serà sempre el seu company de biciaventures.
Tren i vies verdes del País Valencià
La sort de viure al País Valencià, i especialment a la seua capital, resideix en la quantitat de línies de tren i de vies verdes2 a què el cicloturista pot accedir. No tot és ideal, perquè com acabem de comentar, Renfe cada vegada posa les coses més difícils i moltes de les vies verdes valencianes estan sense condicionar.
Amb els serveis de mitjana distància podem accedir sense transbordaments a la regió de Múrcia, amb les seues platges verges al sud de Cartagena i a les seues serres de l’interior com Sierra Espuña i la via verda del nord-oest entre Mula Cehegín. Aquesta mateixa línia de tren ens apropa a les nostres comarques del sud, i des de la població de Villena podem fer la via verda del Xitxarra. Aquesta és una antiga línia de via estreta que unia Cieza amb Cocentaina. Avui es pot realitzar el traçat si viatgem per carreteres locals o camins paral·lels entre Cieza i Yecla, tram sobre plataforma en el terme de Yecla fins al límit amb Villena, on es torna via verda condicionada, i novament trams sobre plataforma i carreteres i camins paral·lels entre el límit de Villena i Cocentaina.
Una altra línia de tren ens apropa a les terres de ponent, Albacete i Almansa, on xicotets aiguamolls clapegen el pla, que no és tan monòton com sembla i que forada el Xúquer entre Valdeganga i Alcalá del Júcar, i crea un preciós canó digne de recórrer amb la bicicleta. Pel camí d’ambdues línies, que es bifurquen prop de la Font de la Figuera, hi ha grans paisatges del camp interior valencià. Entre Villena i Moixent, passant per Fontanars, s’utilitza part de la Via Augusta, o des d’Almansa passant pel massís del Caroig es pot baixar a Moixent.
Per una altra banda, trobem la llegendària línia València-Alcoi, sempre en perill de tancament perquè no se li va buscar eixida fins a Alacant, fet que va deixar la seua continuïtat als llimbs i una via verda també arreglada a bocins: a l’eixida d’Alcoi i després entre el port del Maigmó i Agost, on confluïa amb l’actual línia València-Alacant. Des d’Alcoi, de fet, ix una altra possible via verda, una de les més conegudes juntament amb la d’Ojos Negros: la via del Serpis, que ens apropa fins a Gandia, des d’on hi ha trens de rodalia.
Des del cap i casal, una altra línia en perill de tancament ens acosta a Conca i a la seua preciosa serra, plena de cérvols. Abans, però, passarem per Bunyol-Xiva-Set Aigües i les seues serres que fan d’escaló de gran interés paisatgístic entre la planura valenciana de la comarca Requena-Utiel i el pla costaner valencià. Una comarca, la de Requena-Utiel, amb les seues vinyes i muntanyes solcades de pins, des d’on partia una altra via verda en direcció a Jaén, per on mai va arribar a circular cap tren. Ací es troba molt perduda, entre les vores del riu Cabriol, encara que sí que és via verda des d’Albacete fins a Jaén.
Si mirem al nord, hi ha dues línies de tren. En primer lloc, la que ens apropa a terres de Terol i a la preciosa comarca de l’Alt Palància, emmarcada entre la Calderona i la serra d’Espadà, i recorregudes per la famosa via verda d’Ojos Negros, la més llarga de l’estat. Més al nord, la que ens acosta a les terres de l’Ebre, amb llocs molt interessants, tant a la costa (serra d’Irta i Prat de Cabanes, la via verda litoral entre Orpesa i Benicàssim), com a l’interior muntanyenc (la comarca dels Ports i la Tinença de Benifassà). Ja a Tortosa, una altra interessant i espectacular via verda que puja fins a Alcanyís, a Terol, que si combinem amb els trens adequats des de Tarragona es pot començar en l’origen a la Puebla de Híjar, encara que ací calga recórrer a camins i carreteres paral·leles fins a arribar a Alcanyís.
Al capdavall, amb un mapa i temps són múltiples les aventures cicloturístiques que es poden viure per les nostres terres.
1 http://bicisaltren.conbici.org/
2 http://www.viasverdes.com/ViasVerdes
Antonio López Moreno. Membre de “Valencia en Bici” i de la coordinadora ibèrica “Con Bici”
Article publicat al nº 383, corresponent a juny de 2013. Ací pots fer-te amb un exemplar.
