La revista degana en valencià

«Es pot construir en terreny cremat?»: una pregunta errònia

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

No falla: després de cada incendi amb un elevat impacte social –com ha estat el cas dels que s’han produït aquest estiu–, tornen a circular per les xarxes socials aquelles notícies relatives a la possibilitat de construir, de nou, als terrenys que tot just acaben de ser devorats pel foc. Més encara si es tracta de zones on l’especulació urbanística ha estat la norma i no l’excepció, com en el dolorós cas dels incendis de la Marina. Fins i tot hem pogut veure imatges que no corresponien als focs valencians, o fotografies trucades amb anuncis d’immobiliàries enmig de la cendra. Per què?

Hi ha, d’això no en tinc cap dubte, una percepció social que lliga els interessos crematístics amb el foc. Des de les pastures d’antuvi fins a la rajola de fa no tants anys, les flames han estat tan sols la ferramenta amb la qual una xicoteta porció de valencians –i estrangers– s’han enriquit amb certs episodis de negror forestal. ¿Com no sentir una certa i molt tangible prevenció davant d’escàndols com el de Terra Mítica, un parc megalòman i en fallida permanent que es va bastir amb la sutja i la pedra ennegrida dels volts de Benidorm? Política calcinada. És esperable i, fins i tot, raonable que siga així, però ara ja no hi ha motiu.

Durant anys hem viscut al País Valencià amb lleis clivellades; potser convindria estudiar la nostra arquitectura legislativa des d’aquesta perspectiva, la d’una planícia esquarterada, solcada per escletxes superficials i també altres de més pregones. En la construcció sobre el terreny cremat, afortunadament, només trobàvem una d’aquelles cicatrius poc profundes, on a penes es podia encabir mig dit. El perill, però, és que l’obertura és sempre la possibilitat d’engrandir l’escletxa, i que constitueix una porta de darrere per on poden escolar-se modificacions legals que, a poc a poc, erosionen la fisonomia de l’argila i l’eixamplen, l’excaven. Les esquerdes legislatives que tenia la llei que s’aplica al País Valencià sobre qüestions de si es podia edificar en terreny cremat eren minses, poc menys que garlandes formals, però deixaven oberta una minúscula finestra per on podien esmenar-se, any rere any, els supòsits en els quals es podria asfaltar la cendra. Encara no s’havia produït el cas, però… i si es produïra? I si aquell «interés general» que apareixia en el DOCV, amenaçant, acabava transformant-se en realitat?

Canviar l’ús del sòl d’un solar ple de troncs cremats a una instal·lació d’interés general pot paréixer una ruptura clau amb l’ecosistema, i de fet ho és. Però el que ja suscita menys suspicàcies és canviar els murs d’un alberg –posem per cas– pels de deu xalets al bell mig del forest. Per què si no hi havia tantes urbanitzacions projectades amb camps de golf? No per un sobtat interés per l’esport, sinó perquè després era molt més fàcil reconvertir la gespa en ciment que fer-ho des del començament.

No, després dels incendis de Benitatxell i la Granadella ningú hauria pogut construir una rèplica de Marina d’Or allà. Això que quede clar: la immensa majoria dels incendis no es produeixen per a urbanitzar després, ja no. Senzillament, no hi ha incentius: és més fàcil requalificar una zona no cremada. Ara, però, el que s’ha reforçat per la via legal per part del nou Consell és la percepció que tenim del valor del medi natural. Ha estat una modificació quasi ad hoc per a l’alarma que s’ha creat. El que caldrà és plasmar-ho en la realitat, entre fusta i rebrots, entre fulles tendres de margalló i l’argelaga oportunista, amb la vista posada en el que passarà d’ací vint anys.

La consciència ambiental d’una societat no es regula mitjançant la normativa legal, però és l’instrument més important de què disposem per tal que es reforce quan defallisca. Ara que gràcies als nous responsables polítics el mur és inexpugnable, que aguantarà qualsevol embat i que hem tancat eixa clivella en la planícia de l’ordenament jurídic ambiental, és el temps de deixar-nos d’excuses, d’apunts recurrents i poc rigorosos de Facebook i Twitter i de posar-nos a treballar pel futur del nostre territori. No ens val amb un tancat de paper i tinta que, qui sap, algun dia algú podrà esborrar. El País Valencià es mereix molt més que això.

Article publicat al nº 419 (octubre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar