Tens 0 productes a la teua cistella
Vivim uns mesos convulsos, d’una fartera popular que podria tindre data de caducitat el pròxim 24 de maig. El PP valencià ha tornat a traure la calculadora electoral fent sumes i multiplicacions de catalanofòbia, desqualificant artistes, professors, escriptors i intel·lectuals. Un retorn als anys noranta per tapar les vergonyes de la corrupció, el balafiament i la submissió al Rajoy de torn. Res de nou, en definitiva.
Ara s’han tret això de la Llei de senyes d’identitat. L’enèsima cortina de fum posada ara per dilapidar qualsevol proposta de cultura valenciana que no passe pel control ideològic de la dreta. Una altra eina mediàtica al servei del poder inquisitiu d’un govern perdut i ruc, sense cap altre rumb sinó retindre el poder.
El darrer episodi de l’esquizofrènica maquinària electoral s’ha centrat en la negativa a celebrar els 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor. Les Corts –amb la majoria del PP– han rebutjat la proposta d’Esquerra Unida perquè el 2015 fóra l’any del cantautor i actor alcoià. Així que ens ha tocat veure mapes dels Països Catalans a l’hemicicle, intervencions en contra de l’artista recordant que «cantava en català a la manera de València» i tot un seguit d’improperis per calfar la recta final d’una legislatura marcada per la por de molts diputats de perdre poltrona i sou.
Mentrestant, els homenatges a Ovidi Montllor segueixen el seu camí al marge de les grans institucions; organitzats per músics, associacions i col·lectius ciutadans. Perquè –malgrat tot– el 2015 és l’any d’Ovidi. L’any del clam per la justícia social, del malestar generalitzat, de la reivindicació d’un treball digne, de riure la vida i viure-la amb sarcasme i ironia.
Per tot això, amb el permís d’Ovidi, he cregut convenient escriure unes ratlles sobre un disc d’època, lligat estilísticament a l’artista d’Alcoi, però també a Raimon. Es tracta de l’edició de Llibertat (Cilestis 2015) una gravació de Rafa Xambó de fa vora 40 anys. Nou cançons que recullen l’essència d’aquells anys de lluita. Dies d’albirar la llum al final de la dictadura, del retrobament amb les esperances.
Llibertat (Ella al CD) és una maqueta fresca i casolana amb l’esclat potent de veu d’un jove Xambó que emulava els autors del moment. Com explica el músic d’Algemesí, fou enregistrada l’any 76 o 77 al Pub Biogènia de València amb l’ajut de Rafa Ruiz, el guitarrista d’Els 4Z, i retrobada a casa per atzar. Conté textos de Xambó, de Miquel Martí i Pol i de Feliu Fornosa. Amb la guitarra i la gola portades al límit –valentes!– escoltem unes composicions que parlen d’un futur negat però que per fi pot canviar («Amic»), en un temps en què s’oblidava per fi el temor i es reivindicava refer el país («Obrim els ulls al sol»). Un bon material per als estudiosos de la Cançó. Un disc que, tot i l’embolcall setanter, està vigent per moltes de les reivindicacions que hi apareixen.
Vicent Xavier Contrí. Periodista i crític musical
