De ser

Ahir (11 de novembre) vàrem anar al cinema. La librería, en castellà, clar, de Coixet. Sap fer cinema aquesta dona. En aquest cas es planteja l’exclusió del grup d’una dona que vol ser, per part d’una altra dona que vol continuar sent el poder. La pel·lícula, en castellà, deixa en evidència, sobretot, el grup que permet la injustícia, i posa en valor una cosa poc abundant entre els humans, el coratge. En segons quins contextos voler ser requereix decisió, ànim, audàcia.

Hi vaig coincidir amb un antic professor de Formación del Espíritu Nacional, de quan feia el batxillerat, assignatura que esbandia els conceptes que sobre el nacionalisme espanyol regia el Movimiento Nacional del franquisme. L’avinentesa em va fer pensar en una professora de Lengua Española, la Màlaga, que ens prohibia de parlar en valencià a l’institut, dins i fora de l’aula. Em pregunte en quina llengua fan les classes els meus companys d’aleshores, professors a l’institut de Tavernes de la Valldigna actualment, quaranta-cinc anys després.

Ser, voler-ho, exigeix resolució. Canviar les coses reclama determinació.

Malauradament, em reconec insatisfet, al final de la meua vida professional, professor, catedràtic, de llengua i literatura catalanes, a les Illes, al País Valencià, perquè enlloc he vist ni el valor, ni el coratge, ni la decisió, ni l’ànim, ni l’audàcia, ni la resolució, ni la determinació en el grup, suficients i necessaris, per modificar el poder d’oposició que de cara a nosaltres s’ha exercit, envers el nostre àmbit lingüístic, des de temps immemorials. La Màlaga estaria contenta. El nacionalisme del Movimiento va quallar entre nosaltres. I no ho dic amb acritud. Si més no, en un parell –mallorquí- de generacions va fer el seu camí. No ens identifiquem com de cultura catalana, no ho hem aconseguit, i no ho hem traspassat als nostres fills, consegüentment. He vist a les Illes i al País Valencià el grup vençut. Inapel·lablement. Professionalment, la meua experiència no ha trobat aixopluc. Instituts on es treballara en català majoritàriament, mai, ni un n’he vist. I els he visitats tots, els de les illes, per raó de feina, per conèixer-ne precisament la situació. I aquí, al País Valencià, les estadístiques n’informen sobrerament dels percentatges. Un erm. Un desert que des d’Inspecció no es considera adient de modificar, l’ús de la nostra llengua als centres de secundària.

L’escola hauria de validar la voluntat de ser. L’escola hauria d’actuar amb una mica més de coratge. Ja ho fan, ho sé, molts professors –mestres, sobretot- a les Illes i al País Valencià. Però aquesta tasca s’interromp en arribar als instituts. Ho saben els mestres, els professors, els pares i els inspectors. I els sindicats, fins i tot els anomenats favorables. Ho ouen des de les universitats. Però no sembla que ningú vulga parar l’orella, escoltar. Any rere any perdem l’oportunitat de posar-hi remei. Per primera vegada al País Valencià s’ha exigit la capacitació als instituts per ensenyar. Ara s’hauria d’exigir l’ús, incontestablement. Altrament no servirà de res. Ho hem plantejat en diferents contextos (caps d’inspecció, direccions generals, assessors conselleria), la necessitat de fer un seguiment als centres de secundària de l’ús que de la nostra llengua es fa, dins i fora de l’aula. Una validació prèvia que facilitaria la voluntat de ser, d’exercir de ple dret de ciutadà, objectiu darrer de la formació escolar.

Fa quaranta-cinc anys érem a les fosques. S’han pogut transitar sendes que assenyalen el camí del clar del bosc. Allà hi seríem a l’àmbit de pertinença. Senzillament, hi seríem. Hi ha algú a l’altra banda?

L’ajudant de la protagonista del film es passa quaranta-cinc anys havent d’oir la brama del grup que l’ha instal·lat al marge, a les fosques. L’única temptativa que fa per sortir-se’n la utilitza per ajudar la dona a qui li reconeix tenir coratge. I mor, en fer-ho. A nosaltres ens seria suficient de tenir un bri del valor llur.