La revista degana en valencià

Els drets lingüístics dels valencians (que volem viure en valencià)

Vicenta Tasa. Professora de Dret Constitucional a la Universitat de València

 

  1. Correlació de forces o igualtat de llengües?

Les lleis d’un país, com els drets i les obligacions que s’hi reconeixen, tenen el seu origen en una decisió política. I val a dir que aquestes decisions quasi sempre són producte d’una confrontació d’interessos, expectatives, projectes i ideologies, defensats per grups socials i polítics concrets. I tota decisió política té guanyadors i perdedors, mai beneficia o perjudica per igual a tots. Per això, les constitucions, els estatuts d’autonomia i les lleis lingüístiques no són mai neutres, sinó el producte d’acords que depenen d’una correlació de forces desigual, en què unes posicions són les dominants i unes altres les subordinades.

A Espanya, la creació de l’estat-nació modern, iniciada el 1808, va de la mà d’un projecte nacional que entronitza legalment el monolingüisme en castellà arreu de l’Estat. Durant un segle, ningú qüestionarà substancialment aquest projecte. Només a finals del segle XIX, la proposta nacionalista espanyola uniformista començarà a ser qüestionada. Primer pel catalanisme, després pels incipients nacionalismes català i el basc; més tard i de manera més minoritària pels moviments identitaris de Galícia i Balears, i finalment, de forma més tardana i dèbil, pel valencianisme anterior a la Guerra Civil.

Això explica que en els debats de les constitucions del segle XIX cap força política i social reivindique el reconeixement del plurilingüisme espanyol. I, de la mateixa manera, explica que únicament en les dues constitucions democràtiques del segle XX (1931 i 1978), amb la presència al parlament espanyol de forces nacionalistes perifèriques i nacionalismes espanyols plurilingüístics, s’hi produeix aquest reconeixement.

La Constitució de 1978 és la que més lluny ha arribat en aquesta mena de reconeixement perquè mai la influència social i el suport polític dels partidaris de la igualtat de les principals llengües espanyoles havia estat tan elevada en els darrers segles. Ara bé, aquesta força no fou suficient per a impulsar un projecte espanyolista plurinacional i plurilingüe alternatiu al dominant i per a superar la ideologia del supremacisme lingüístic que situa el castellà com a llengua principal i hegemònica dins d’Espanya.

És per això que la Constitució de 1978 posa les bases perquè els valencians tinguem un nivell de drets lingüístics molt superior als darrers segles; en un context, però, en què els drets lingüístics dels qui tenen el castellà com a llengua pròpia són molts més que els dels qui tenen com a pròpia alguna de les altres onze llengües espanyoles. Estem lluny de la igualtat de llengües de països com Suïssa, Bèlgica o Canadà.

A Espanya, el reconeixement de la diversitat lingüística es basa en el principi de jerarquia lingüística. La Constitució estableix l’oficialitat general del castellà i l’obligació de conéixer-lo, i afirma que la resta de llengües seran oficials en funció del que diguen els estatuts d’autonomia. I el reconeixement que fan els estatuts d’autonomia i les lleis lingüístiques depén sempre de dos fets: el pes demogràfic de la població que parla una llengua diferent del castellà en una comunitat autònoma, i la força política i social dels favorables (o dels contraris) a la normalització de les llengües diferents del castellà. És a dir, depén de la correlació de forces existent en cada comunitat autònoma, mentre les institucions centrals de l’Estat afavoreixen estructuralment la posició del castellà.

Les conseqüències d’això és que el reconeixement jurídic de les llengües espanyoles i el sistema de drets lingüístics és jeràrquic, amb sis nivells diferents. I, a més, una mateixa llengua, llevat del castellà, pot tenir un reconeixement diferent en cada comunitat autònoma on és parlada.

A dalt de tot hi ha, d’acord amb l’article 3.1 de la Constitució, el castellà o espanyol, llengua oficial de l’Estat i de coneixement obligatori. En el segon nivell, d’acord amb l’article 3.2 de la Constitució, estan les llengües plenament cooficials. El català o valencià a Catalunya, Balears i el País Valencià; l’èuscar o basc al País Basc i part de Navarra; el gallec a Galícia; i l’aranés o occità a la Vall d’Aran. Si bé, la cooficialitat del basc a Navarra i la del valencià a la Comunitat Valenciana només són absolutes en la zona lingüística bascòfona i en la valencianoparlant, respectivament.

El tercer nivell de reconeixement és de cooficialitat matisada en alguns aspectes. És el cas del basc en la zona lingüística mixta de Navarra o del valencià en la zona lingüística castellanoparlant del País Valencià, on són llengües formalment oficials en els àmbits institucionals i socials, però no són llengües estudiades de manera obligatòria en l’ensenyament, i hi tenen un ús social i institucional limitat. I, de manera similar, l’aranés, oficial a tot Catalunya, fora d’Aran únicament ho és en les relacions amb les administracions de la Generalitat.

En un quart nivell, estan les comunitats que reconeixen jurídicament algunes llengües, sense establir-ne l’oficialitat. Hi garanteixen alguns drets lingüístics, inclòs el de l’estudi voluntari i el seu ús actiu davant de les administracions. És la situació del català i l’aragonés a l’Aragó, el basc en la zona no bascòfona de Navarra, l’asturlleonés (asturià) i el gallec a Astúries, i, en menor mesura, el gallec i l’asturlleonés (lleonés) a Castella i Lleó.

El quint nivell és el de les llengües reconegudes de manera administrativa o política, però no jurídica. És el cas d’a fala (gallec), bé d’interés cultural a Extremadura, i del reconeixement del valencià pels ajuntaments del Carxe, a Múrcia, del tamazight i del haquetia a Melilla, o de l’èuscar a Trebiñu. També hi ha el reconeixement del caló en els programes de promoció del poble gitano a Catalunya. Finalment, no hi ha cap mena de reconeixement de l’àrab i el haquetia a Ceuta; el portugués i l’asturlleonés (extremeny) a Extremadura; l’asturlleonés (muntanyés) a Cantàbria, i el caló a Espanya.

  1. Les lleis lingüístiques i les polítiques lingüístiques

Som un país que tendeix a aprovar massa lleis i a pensar que les lleis canvien sense més la realitat. I les coses no van ben bé així: la llei només és un aspecte per a modificar la realitat, però només un, i sovint no és el més important. Sense voluntat política per a aplicar la llei i sense l’acceptació social, el recorregut de les lleis, especialment de les lingüístiques, és més aviat limitat.

Tendim a creure també que hi ha lleis lingüístiques que garanteixen més drets que unes altres. En aquest sentit, s’afirma sovint que els valencians tenim menys drets lingüístics que els catalans, perquè la Llei de Política Lingüística catalana recull més drets que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Això és discutible. És cert que la llei catalana és més detallista i ambiciosa, però el sistema de drets i obligacions lingüístiques que estableixen ambdues lleis és semblant.

Als dos països, el català/valencià és llengua cooficial junt al castellà/espanyol i hi ha el dret a usar-la en qualsevol funció pública o privada. I, en tots dos casos, els governs autonòmics no poden obligar al coneixement del valencià, han de garantir el coneixement del castellà, i actuen dins d’un context constitucional-legal que situa la llengua pròpia en un nivell secundari de drets lingüístics respecte del castellà, com hem vist. La voluntat catalana per forçar la redacció de la llei per a igualar absolutament el castellà i el català no ha reeixit fins ara, i no ho farà mentre no hi haja un canvi en la Constitució espanyola que reconega com a oficial arreu d’Espanya el castellà, el català, el gallec i l’èuscar, i l’oficialitat de la resta de les llengües en l’àmbit autonòmic, obligant a l’ensenyament en la llengua territorial de cada lloc i sense imposar el coneixement obligatori de cap llengua.

Això no obstant, en la pràctica, els catalans o els balears tenen més drets lingüístics que els valencians. Per què ocorre això si totes les lleis lingüístiques afirmen uns sistemes de drets formalment similars? Doncs, perquè la materialització dels drets lingüístics, com passa també amb els drets socials, depén bastant més de les polítiques públiques que fan els governs i del suport social amb què compten que del que diu la llei. Sovint, sense polítiques efectives no hi ha drets reals.

Per tant, si la primera clau per a entendre el sistema de drets lingüístics valencià és que hi ha un sistema de reconeixement jeràrquic de les llengües a Espanya que situa el valencià en un nivell inferior al castellà, la segona de les claus és que, al País Valencià, les polítiques lingüístiques no han tingut en el passat i no tenen tampoc ara el valencià com a llengua de referència i primera, sinó que el castellà ocupa una posició dominant, i sovint única, en totes les administracions públiques, inclosa la de la Generalitat, en la Justícia, en la policia i les forces de l’ordre, en l’àmbit econòmic i social, i en l’associatiu i cultural, i això és responsabilitat dels valencians. I, si volem tenir un drets lingüístics iguals i normals, haurem de ser els valencians els qui reclamem el nostre dret a viure de manera digna i pacífica en valencià.

Article publicat al nº418 (Setembre 2016: Espanya contra el País Valencià). Ací pots fer-te amb un exemplar