La revista degana en valencià

El cardenal Cañizares, un altre arquebisbe castellanitzador, i en van…

Josep Antoni Comes. Membre del Consell de Redacció

Semblava, i n’érem contents, que l’AVL i la RAVC havien fet la pau lingüística i que, per tant, l’aprovació dels textos litúrgics en valencià estava ja a punt de caure. Per desgràcia, no ha estat exactament així. Recordeu que la condició que hi posa l’arquebisbat era i és aquesta: «quan els valencians es poseu d’acord en quina és la vostra llengua, editarem els textos litúrgics en valencià». A banda que l’ús de la llengua pròpia en la litúrgia es regeix també per un altre tipus d’imperatius més importants, com són les recomanacions del Concili Vaticà II i tota la força de la Sagrada Congregació del Culte Diví per fomentar la litúrgia en vernacle, ara que tenim un bisbe que d’això entén més que ningú, se’ns fa més dur i punyent que estiguem esperant, si no recorde malament des de 1964, que algú escolte els múltiples i variats moviments dels fidels que ho estan demanat sense interrupció. És lamentable o vergonyós (cadascú que trie els adjectius més indicats) que els entrebancs vinguen ara d’un arquebisbe valencià, sabedor, a més, de totes les passes que cal fer a Madrid i a Roma, perquè durant alguns anys ell ha estat al front de l’esmentat dicasteri.

Allò que aquesta última setmana ha acaparat les pàgines dels diaris un dia sí i l’altre també són els comentaris, més negatius que positius, a unes declaracions del cardenal Cañizares (no tinc clar si pronunciades dins o fora d’una homilia), en les quals posa en guàrdia contra «l’Imperi Gai» i la «ideologia de gènere», qualificant aquesta última de «la més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història» (que fort, mare, quanta història deu saber l’arquebisbe!). Han estat tan reiterades les reaccions contràries, inclús en les Corts, que Don Antonio ha hagut de dirigir sengles cartes de protesta al president i a la vicepresidenta de la Generalitat, que, una vegada conegudes, han fet proliferar els comentaris de tot tipus dins i fora de l’Església.

M’imagine que al senyor arquebisbe tanta notorietat periodística no li deu haver fet massa gràcia. De fet, Don Antonio ha hagut de publicar una carta explicativa d’aquest affaire a tota la diòcesi en el setmanari Paraula. Hi demana sincerament perdó per les expressions utilitzades, però hi insisteix que obligació seua és advertir que ambdós moviments es proposen destruir la família, i la seua missió és també posar en guàrdia la feligresia. El que no sembla tan acceptable és que, fidel al seu estil polèmic i desafiador, arribe a demanar que si algun dia els polítics promulguen lleis amb eixa intencionalitat insidiosa, incite els fidels a desobeir-les. Valent! Però les virtuts, com la prudència per exemple, tenen quelcom a veure amb el comportament humà de cada dia. Sobretot, quan se’ns apoderen els nervis.

Tornant, però, al retardament en la publicació dels textos litúrgics en valencià, crec que la dosis de prudència de què parlàvem adés ha estat ja superada amb escreix tant en els fidels com en la jerarquia. Se m’acut que no haver fet encara un pas endavant o una explicació raonable a aquesta negativa sols pot explicar-se pel desig vehement dels arquebisbes que ens han tocat en sort de voler ser considerats com continuadors del procés castellanitzador que patim des de fa segles. Clar, Espanya és molt més important que València. I cadascú ha de saber on vol viure. I ser-hi conseqüent.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar