Conservar i renovar: el futur de la religió

Ximo García Roca. Sociòleg i teòleg

Les transformacions econòmiques, polítiques i culturals, que viu el País Valencià, situen l’univers religiós en estat de transició; el fet religiós mai s’ha construït sobre un buit sociocultural, sinó sobre llenguatges, conviccions, mentalitats i pràctiques preexistents; totes les convulsions l’afecten decisivament. Ortega y Gasset parlava de «regímenes atencionales» per a indicar per què en certs moments Déu mateix és una evidència cultural i en altres es presta atenció a altres aspectes. Tota religió viu, doncs, d’il·luminacions i eclipsis. I en certs moments, les religions històriques viuen una «ruptura instituent», una espècie de metamorfosi a la manera com l’eruga es destrueix per a generar la palometa, o la societat agrícola engendra la societat industrial. Quins eclipsis i il·luminacions viuran presumiblement les religions instituïdes, en especial el catolicisme, vistes les tendències hui en curs? El món religiós, per tant, al País València, està de mudances i la seua configuració dependrà en gran mesura de la resolució d’algunes cruïlles actuals. Subratllaré aquells processos que estan cridats a crear un nou context per al món religiós; els nous actors emergents que seran els seus portadors. I en tercer lloc, els resultats previsibles.

CONTEXTOS I ESCENARIS

Hi ha uns processos socials i culturals que marquen la tendència a mitjà i llarg termini en el món religiós: la pluralització de les ofertes religioses, l’emergència d’espiritualitats en l’era secular i laica, i la polarització del catolicisme valencià.

La pluralització del mercat religiós

Els processos migratoris, el turisme de masses i les comunicacions globals han convertit el pluralisme religiós en un component bàsic de la societat valenciana. Migrants, treballadors, pensionistes i turistes viatgen amb els seus credos, amb les seues cultures, amb les seues religions; aquesta mobilitat estructural ha desvelat la condició mestissa d’allò religiós, habitada per distintes i variades experiències. Les altres fes, les altres històries i els altres somnis conformaran la geografia religiosa del País València a través de compromís, conflictes, trobades o ruptures. En els carrers i places de les ciutats conviuran cada vegada més credos diferents; els seus temples, mesquites, assemblees i sinagogues, conformaran una nova geografia religiosa mòbil i plural. La societat valenciana viurà a futur les conseqüències de la fi d’una societat homogènia que va utilitzar el factor religiós per a marcar allò correcte i allò incorrecte, el dins i el fora, el bo i el pitjor, els amics i els enemics; deixarà de marcar l’ètica pública. Hi ha els qui aspiren a una simple coexistència que evite hostilitats, i pretenen que cadascú camine per la seua pròpia senda; veuen impossible i innecessari arribar a trobar-se i aposten per enfortir-se enfront d’altres propostes religioses. La simple coexistència és inviable, ja que ningú pot sostraure’s a la interacció que es resol, moltes vegades, en conflictes i hostilitats. No obstant això, l’amenaça del fonamentalisme i de l’integrisme requerirà que totes les religions col·laboren en la creació d’una ètica comuna.

L’emergència d’espiritualitats en l’era secular

El procés de secularització en la societat valenciana, que al·ludeix a la privatització del fet religiós, a la disminució de les pràctiques religioses i a la falta de plausibilitat de la religió institucional, s’anirà consolidant en les pròximes dècades. Es va arribar a creure, però, amb una certa ingenuïtat, que la secularització era el destí d’Occident, amb el consegüent triomf de la visió il·lustrada sobre les representacions del sagrat, del religiós i de l’espiritual. Resulta impactant l’enorme disparitat entre el desenvolupament del poder intel·lectual, el coneixement científic i la destresa tecnològica, d’una banda, i la saviesa, l’espiritualitat i l’ètica, per l’altra. Aquesta situació que a futur es farà sufocant, ja que el cos social no tolera per un llarg temps una societat privada d’un sentit moral, com a conseqüència d’una obsessió per aconseguir l’èxit material. D’ací que les espiritualitats de distint tipus –religioses o no, occidentals o orientals, cristianes o budistes– emergeixen amb força en la societat civil valenciana. La irrupció de l’espiritualitat no significarà el retorn de la religió tradicional en els termes en què va marxar, sinó que torna desinstitucionalitzada, com un acte de llibertat interior, com a energia espiritual de les ànimes; igual que la natura, avorreixen el buit.

La laïcitat serà la manera de gestionar la diversitat religiosa i espiritual que permet a les persones viure d’acord amb les seues preferències i triar lliure i pacíficament l’opció que creuen convenient. La laïcitat serà una qualitat política de l’Estat, que se situa de manera neutral davant de les fes, dels valors, de les ètiques i de la ideologia dels seus ciutadans; i establirà un marc en què càpien creients i ateus, religiosos i agnòstics, cristians, budistes o musulmans. Serà també una qualitat de la societat, que es desplega en actituds cíviques, tolerants i respectuoses, i en el reconeixement de l’altre i el que és comú. És, finalment, una qualitat de la cultura, per la qual es declara en estat de recerca a través d’una raó compartida, del debat, la deliberació i l’argumentació, més enllà de l’arrogància, dels dogmatismes i dels absolutismes.

La polarització del cristianisme

El catolicisme valencià viurà una intensa polarització entre el procés inaugurat pel papa Francesc  ̶ que ha sol·licitat «audàcia i creativitat a l’hora de repensar els objectius, les estructures, els estils i els mètodes evangelitzadors» ̶  i les resistències de l’actual dirigència eclesiàstica valenciana, instal·lada en la conservació i la restauració. El disseny renovador del papa Francesc ha calat profundament en un ampli sector de la població valenciana, mentre se’n fa cas en les altes instàncies eclesiàstiques fins a crear una gran bretxa en la diòcesi valenciana. Quin projecte d’Església es consolidarà en els pròxims anys? ¿La que proposa el papa quan diu que «davant dels mals i els problemes de l’Església és inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives»?. O al contrari, ¿s’imposaran els retardataris que miren cap arrere, que esperen que passe la tempesta franciscana i s’emmurallen en territoris comanxe amb propostes ètiques immobilistes?

Les resistències al canvi tenen una especial densitat al País Valencià. L’anomenat «model valencià» que ha portat governs progressistes a legislar en àmbits morals molt sensibles ha merescut l’oposició frontal fins a arribar a afirmar que «València no es mereix això, no pot ser punta de llança en l’aplicació de tal ideologia insidiosa (de gènere), que va contra l’home i la humanitat». L’oposició als governs del canvi es desplega en invitacions a desobeir lleis, en conversió de periòdics i ràdios confessionals en òrgans de l’oposició política. I sobretot s’intentarà convertir la Universitat Catòlica Valenciana en un think tank del conservadorisme amb una presència activa i militant en la societat valenciana. La desfilada de cardenals i personatges, que lideren l’oposició al papa Francesc, que han vingut a la diòcesi valenciana a matisar el magisteri de Francesc, no prediu res de bo. Només cal confiar en la llei sociològica que va fer desaparéixer els dinosaures per falta de cintura, d’adaptació, d’acomodament i de flexibilitat.

ACTORS I NOUS LIDERATGES

El futur de la religió i de l’espiritualitat en la societat valenciana portarà nous lideratges, a causa, sobretot, de la demanda de participació i les exigències d’apoderament de poble fidel, de la irrupció de les dones com a energia emancipadora, la consegüent desclericalització de la diòcesi i la creativitat de les bases.

La irrupció del poble fidel

L’imperatiu igualitari que ha començat a obrir-se camí en les últimes dècades portarà a l’eclosió de les bases populars, també anomenades laïcat. No augure cap futur a les religions que no siguen capaces d’apoderar la gent, ni a les organitzacions confessionals que se sostinguen sobre un univers jeràrquic i piramidal, com era habitual representar-se l’ordre eclesiàstic que descendia des de Déu, Crist com el seu representant, el papa com el seu vicari, els bisbes com els seus governadors en les diòcesis, els sacerdots i religiosos com els seus delegats, i en la base els laics, primer els hòmens i després les dones, que quedaven sotmesos a les decisions jeràrquiques. L’Església, que es va convertir en la reserva feudal d’Occident i es va aferrar a les estructures de l’Antic Règim, no entrarà en el nou temps. Necessitarà incorporar algunes de les conquestes de la democràcia liberal sobre la llibertat de consciència, la llibertat religiosa i els drets humans per a transformar les relacions igualitàries entre la jerarquia i els fidels. Els poders assignats a certes persones no se situaran per damunt de la comunitat, sinó que són ministeris i carismes al servei del poble, ja que «allò que concerneix a tots, serà també assumpte de tots».

La dona, un actor ascendent

La societat hui està en la cruïlla d’il·luminar una nova realitat, caracteritzada per la superació de rols assignats en raó del gènere, i per la consecució de la igualtat entre home i dona. La coeducació, la igualtat, el rebuig de la discriminació o de la violència masclista són components bàsics de la consciència ètica col·lectiva. Drenar la ruta que impedeix arribar a la igualtat plena marcarà el destí de les pròximes dècades. La gran transformació de l’univers religiós vindrà determinada per l’apoderament de la dona; les que han sigut sistemàticament ignorades o subordinades estan cridades a liderar la major transformació no sols a causa de l’absurd de la discriminació sacramental, teològica i estructural de les dones, sinó perquè la lluita històrica de les dones per aconseguir la mateixa dignitat es convertirà en un dels factors d’alienació més prometedors del nostre temps. El futur de l’Església diocesana dependrà, en gran manera, del fet que siga capaç d’assumir la revolució de la feminitat i permeta recrear el paper que la dona va tindre en la fundació i expansió del cristianisme i aconseguisca ser una comunitat basada en la igualtat entre sexes, ètnia i classes socials. Aquesta emergència del subjecte-dona en l’Església no vindrà d’ella, sinó que haurà d’acompanyar-se de la lluita contra el patriarcalisme i l’androcentrisme que han planejat sobre amplis sectors cristians i de recrear la representació mateixa de Déu, impulsar una nova praxi de justícia, promoure comunitats d’iguals i propiciar una nova governació en l’Església i en la societat.

La desclericalització de la diòcesi

Si triomfa el disseny de Francesc, es produirà una radical desclericalització de la diòcesi, que és una de les seues preocupacions bàsiques. Aquest procés portarà un ritme lent en la diòcesi de València a causa de l’arribada missionera a València de capellans d’altres latituds. La presència de la diòcesi de València en països anomenats de missió ha sigut, en el passat, molt intensa en quantitat i qualitat; actualment comença a invertir-se el procés, que per al futur serà decisiu per a la configuració del cristianisme. En comptes de produir missioners, València és receptora de capellans, especialment sud-americans, per a atendre les parròquies, la qual cosa tindrà uns efectes indesitjats. Retardarà el procés de desclericalització i l’ús de la llengua valenciana en la litúrgia, i incorporarà una forma d’espiritualitat amb una religiositat popular molt tradicional. Però, sobretot, retardarà la incorporació activa i en ple dret de delegats seglars de la paraula i de diaques i diaconesses que presidisquen les comunitats cristianes.

De la resistència a la creativitat

Hi ha generacions de creients que s’han construït al voltant de la preocupació per la fe quan la cultura tenia un aire existencial; altres ho han fet entorn de l’esperança, quan els climes culturals estaven marcats pel marxisme. Ambdues generacions han decaigut i en el seu lloc està arribant una generació que construeix la seua experiència religiosa des de l’amor i la solidaritat. La generació de la fe i de l’esperança van fer hòmens i dones resistents i convençuts. La seua preocupació major era anar-se’n o quedar-s’hi. Uns, carregats de raons, se’n van anar; i altres, per distintes raons, s’hi quedaren. I com diu el poeta Juan Gelman: «Hay que aprender a resistir / no irse o quedarse / resistir». No obstant això, la centralitat de la solidaritat anuncia un cristianisme de futur preocupat per lluitar, reduir o mitigar el patiment evitable. Les desigualtats, la fam, la pobresa, la inseguretat sanitària, la precarietat laboral i els conflictes declarats i els silenciats seran els escenaris privilegiats del futur del cristianisme, que d’aquesta manera recuperarà la perspectiva evangèlica que va mirar el món des dels empobrits i derrotats, des dels qui pateixen injustament. És una mirada que contempla la realitat des dels seus marges, des del revers, des d’allò que s’ha rebutjat, just allò que es va perdre quan el cristianisme es va convertir en religió sociològica.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar