La revista degana en valencià

Entrevista a Elfriede Harth

Després de diversos intercanvis de missatges de correu electrònic, arriba el dia. És dilluns, a les deu i mitja del matí, i a través d’Skype –un programa que permet fer videotrucades de forma gratuïta– comença l’entrevista. Elfriede Harth és a Alemanya, però la tecnologia ens permet mantenir un diàleg fluid i sense interrupcions. Ella, representant a Europa de Catòliques pel Dret a Decidir, és una dona lluitadora sense pèls en la llengua. Més d’u –amb o sense sotana– s’haurà tirat les mans al cap en escoltar les seues declaracions, però Elfriede Harth representa un nombre important de persones de l’Església que no estan d’acord amb els dictàmens de la Santa Seu i opten pel dret a decidir de les dones. Una dona valenta, si més no.

 

–Per què Catòliques pel Dret a Decidir?

–Catòliques pel Dret a Decidir va nàixer als Estats Units als anys 70, després de legalitzar-se l’avortament. Els bisbes, que fins llavors s’havien quedat tranquils, van començar una lluita en contra d’aquesta legalització. Però un grup de dones catòliques va decidir que havien de pronunciar-se per raons de justícia social, perquè les dones que estaven afectades per la prohibició de l’avortament eren les pobres, ja que una dona rica sempre troba la forma d’avortar de manera segura, mentre que les pobres es veien en dificultats en haver de recórrer a avortaments clandestins. Nosaltres insistim que no és que estiguem defensant avortaments, perquè pensem que cap dona es queda embarassada per a avortar. Les dones han de poder optar per un avortament perquè tota la teologia catòlica permet el dret a decidir. Un avortament és una qüestió greu, no és com tallar-se els cabells; és un fet molt més important, però és la dona qui té el dret a decidir sobre la seua maternitat; ha de poder seguir la seua consciència. La llibertat de consciència és una cosa molt important que hem de continuar defensant.

–Crida l’atenció que Catòliques pel Dret a Decidir d’Espanya siga l’única organització que existeix a Europa…

–És una cosa que ens hem preguntat. En altres països d’Europa no s’ha donat la lluita que hi ha hagut a Espanya. Des de fora s’observa que l’episcopat espanyol és particularment conservador i amb un poder polític molt gran que, per exemple, no existeix a Portugal.

–Què entenem per drets reproductius i sexuals?

–Els drets reproductius són tot el que té a veure amb la reproducció humana. Ara estem començant a separar sexualitat de reproducció, però encara no s’ha aconseguit. Els drets sexuals, que són primaris, són tots els drets que tenen a veure amb la sexualitat. Tenim dret a una salut sexual i reproductiva que ens siga òptima.

–L’avortament és un dret o un problema?

–Jo diria que l’avortament és un desafiament. No m’agrada dir-li problema, perquè se li dóna una connotació massa negativa. És una cosa greu, no és anodí. Qualsevol embaràs per a una dona és molt important. Hi ha moments en què una dona no vol assumir una maternitat, i en aquest cas l’avortament no seria un problema sinó una solució.

–Sí, però sorgeix el conflicte entre el dret a l’autodeterminació de la dona i el dret a la vida de l’ésser que s’està gestant…

–Exacte, i per això pensem que com més prompte es puga efectuar un avortament, millor. Perquè a mesura que va madurant la gestació, èticament és més complicat. I quan arribem a un punt en el qual el fetus ja pot sobreviure, ja passem al supòsit d’interrupció de l’embaràs per a salvar la vida de la dona.

–Llavors, estem davant d’un bioconflicte?

–Sí, perquè al final es tractaria de salvar la vida de la dona, que per a nosaltres és primordial. Si no es pot salvar la vida del fetus quan la gestació ja està en el tram final, hi ha un conflicte, i crec que els metges haurien de fer els possibles per salvar ambdues vides, però preval la de la dona.

–La posició de la doctrina oficial del Vaticà és clara en aquest tema. No obstant això, hem de recordar que la Santa Seu és un col·lectiu exclusivament masculí. En algun moment s’ha demanat l’opinió de les dones?

–Mai. Oficialment mai. Les teòlogues han escrit i han donat la seua opinió; de fet, se sap que ja en l’edat mitjana hi havia santes que segurament sabien practicar l’avortament o que hi estaven d’acord, com pot ser santa Brígida d’Irlanda. Però la Santa Seu continua sense demanar l’opinió de les dones ni tenint-la en compte. Fóra molt important que ho fera, però hem de saber diferenciar entre la religió i la institució. Des del Concili Vaticà II es diu que l’Església és el poble, i com a poble arribem a una doctrina no oficial que es viu. De fet, la praxi del poble és molt diferent de la doctrina oficial de l’Església. És la rosca oficial d’una institució que no és democràtica la que sosté una doctrina absolutista.

–Ara tenim nou papa i sembla que té aires de renovació. Des de Catòliques pel Dret a Decidir espereu que canvie la postura oficial sobre aquest tema i que done veu a les dones?

–Nosaltres li vam enviar una carta dient-li que ens agrada molt que parle de justícia social i que parle dels pobres, i que ens agradaria reunir-nos amb ell. Hi veiem molts elements positius: és estricte amb el clergat, ha tingut expressions respectuoses respecte de l’homosexualitat… Pel que fa a les dones, segueix una línia molt oficial.


–Vau obtenir-ne resposta?

–No, però tampoc n’esperàvem. No sabem quantes sol·licituds de reunió li deuen arribar, però no importa, cal escriure-li malgrat tot.


–Realment espereu un canvi amb el papa Francesc?

–Crec que s’estan donant canvis que vénen des de baix. L’onada arriba a dalt amb demora, però arribarà, i l’impacte serà fort. Pensem que el catolicisme ha canviat molt, ha arribat a una maduresa enorme, i a la gent ja no li interessa la institució. El canvi ja s’està donant des de baix.

–Vosté ha afirmat que els bisbes només ixen al carrer per a protestar per assumptes de la zona pelviana i no per guerres ni per vulneracions de drets humans. Es pot entendre això?

–Precisament, els problemes del sistema econòmic són molt més difícils de manejar. Per exemple, solucionar el tema de la pobresa seria més difícil que canviar el comportament sexual emotiu de cada dona, perquè vivim en un sistema que únicament pot viure amb desigualtats, i una de les fonamentals és la desigualtat entre homes i dones. Les dones continuen sent les discriminades, a qui no se’ls permet decidir sobre el seu cos.

De fet, vosté també ha explicat que la preocupació principal de l’Església és controlar el cos, la sexualitat i la capacitat de reproducció de les dones, ja que ací es troba el fonament de la seua estructura patriarcal. Li han cridat l’atenció per declaracions d’aquest tipus?

–A nosaltres se’ns ha tractat de dir que no som catòliques. Per això insistim tant en això de catòliques. Hi ha fonamentalistes que volen definir el catolicisme d’una forma absolutista, única, i el catolicisme és un fenomen plural que ha canviat al llarg de la història. Nosaltres tenim la responsabilitat de forjar el catolicisme, perquè en som part. Hi ha molta gent que practica un catolicisme diferent del que dicten els fonamentalistes, els nostres talibans.

–El dret canònic estipula que la sanció per a l’avortament és l’excomunió, sanció que no s’aplica ni a l’homicidi ni a l’assassinat. Té sentit?

–El dret canònic no deriva de l’Evangeli, sinó que és un invent històric, és una cosa moderna, nova, i així com es va crear es pot reformar o fer desaparéixer. Quan mirem els codis que tenen a veure amb l’avortament, veiem que s’aplica en certs casos i en uns altres no. Hi ha diverses excepcions, no és massa rígid. El que succeeix és que es diu que una dona que avorta queda excomunicada, però no es diu la resta. En el fons, quasi cap dona queda excomunicada, perquè si està seguint la seua consciència… Es pot dir que existeix per a espantar la gent; de fet, està molt clar que si existeix és perquè prevalga el control del cos de la dona. Perquè, ¿com és possible que excomuniquen una dona per avortar però no per cometre un infanticidi? No interessa el fetus, no interessa el no nascut. El que els interessa és controlar la dona.

Espereu que aquest apartat del dret canònic puga canviar?

–Sí, absolutament. Hi ha altres cànons que també han de canviar, com el que limita l’ordenació sacerdotal als homes, perquè açò no té res a veure amb l’Evangeli. Així com va aparéixer, desapareixerà algun dia.

Teresa Ciges. Periodista

Entrevista publicada al nº 398, corresponent a novembre de 2014