Entrevista a Esperança Camps i Empar Marco

Empar Marco i Esperança Camps són dues periodistes de raça que s’han submergit agafades de la mà en l’aventura literària. El resul­tat és Vertigen, un llibre que, mitjançant la barreja entre realitat i ficció, atrapa el lector. El tancament de RTVV és el fil conductor d’una novel·la que no deixa indiferent a ningú, i és per això que hem volgut parlar amb les seues autores.

–Per què Vertigen? El títol respon al sentiment instaurat en els treballadors de RTVV des del 5 de novembre?

–Empar Marco: Aquest llibre no és un encàrrec. Naix d’una idea espon­tània que ens va passar pel cap el 5 de novembre a les portes de la Ge­neralitat, després que s’haguera anul·lat l’ERO de RTVV i que el president decidira tancar Canal 9. Va ser una situació de tanta perplexitat per a tots que se’ns va acudir fer una novel·la.

–Esperança Camps: El vertigen és anterior i posterior a eixe dia. Ja fa temps que estàvem patint-lo, però ens va semblar que era un bon títol per a emmarcar eixos dies.

–Heu apostat per una barreja entre ficció i realitat, entre novel·la negra i novel·la social…

–E.C.: Justament perquè les dues som periodistes i tampoc ens interes­sava fer un altre reportatge més o una crònica llarga… Teníem ganes de fer ficció i ens vam acomboiar. Vam pensar de fer una novel·la, i com que nosaltres som aficionades a la novel·la negra i ens agrada Petros Màrkaris, vam decidir barrejar-la amb la social per tal que un lector de fora del País Valencià poguera saber què hi estava passant.

–E.M.: Esperança ja tenia una trajectòria com a novel·lista, i a mi m’abe­llia molt fer-hi el pas, i a més amb aquest tema.

–Vivim un bon moment per a la narrativa feta a casa nostra?

–E.M.: No vivim un bon temps per a res i la gent llig molt poc; eixa és la realitat i és el que diuen les estadístiques. Es troba poca gent lectora de llibres en valencià.

–E.C.: Jo no tinc paraules, el que diu Empar és de veres. Cada vegada es llig menys. Havíem viscut un temps en què es publicava molt, ara potser es publica menys, però no volem ser pessimistes. Jo confie que la gent continue llegint; algun dia la gent hi tornarà si escrivim coses que li interessen, promocionant-les i fent saber a la gent que hi ha coses molt bones de llegir.

–E.M.: Si ja la cosa s’havia degradat molt, ara és zero amb la desaparició de RTVV, que en alguns casos oferia programes culturals molt interessants.

–El fil conductor de la novel·la és el tancament de RTVV, però també heu volgut destacar la impunitat de l’extrema dreta al País Valencià. Per què?

–E.C.: Un dels personatges que vertebra la novel·la és el periodista grec Andreas. Ell havia viscut el tancament de la seua televisió al seu país, i atenent que venia de Grècia i allí l’extrema dreta té un paper prou important, ens va semblar oportú tractar el tema. Ací l’extrema dreta no practica una violència extrema, queda molt soterrada; les coses que fan queden molt integrades en la societat.

–E.M.: Passen moltes coses que no es fan visibles i la gent tampoc acaba de saber quina és la importància. Es veu que hi ha una impunitat brutal. Per això vam voler reflectir-ho en el llibre.

–Ací hem vist manifestacions per poder veure TV3, però mai les ha­víem vistes reclamant una RTVV plural i sense manipulació. Al final, en vam veure dues, però… arribaven tard?

–E.M.: Efectivament, crec que arribaven bastant tard. Ací arribem tard a quasi tot. Canal 9 hauria d’haver nascut d’una altra manera, on tots els valencians s’hagueren pogut veure reflectits. El fet que tinguera un 3 % d’audiència en el final de la seua vida ja et dóna una idea de com era. I el fet que la gent que isquera a defensar-la fóra gent que no la veia, et fa veure com d’esperpèntic que és aquest país.

–E.C.: Una part de la societat valenciana ha tardat 24 anys a adonar-se que el que li estaven oferint no era el que tocava. Durant molts anys, molta gent de dintre de Canal 9 ha dit que això no podia ser. S’ha fet pú­blic, s’han fet rodes de premsa quan el Comité de Redacció feia l’informe anual, però no ha tingut el ressò que hauria d’haver tingut perquè els mitjans de comunicació d’ací ho callaven o fins i tot preferien que Canal 9 anara malament. No sé per què passava això, però cal saber que no tot el món ha callat sempre. Des del principi hi ha hagut gent que ha protestat, el que passa és que sempre han sigut minories silenciades.

–I com es viu això?

–E.C.: Això es viu malament, però no sols ara quan estàs fora; ja feia anys que ho vivíem així. D’una banda, perquè crec en el servei públic; crec que una televisió pública és necessària sobretot en llocs on tenim una llengua pròpia. Per una altra banda, estic fotuda perquè m’han furtat el meu lloc de feina. El procés l’han fet acarnissadament; les coses es podien haver fet bé.

–Penseu que realment aquest tancament passarà factura al PP?

–E.M.: En aquell moment es va dir que era el principi del final del PP. Jo pense que serà un fet important i desitjaria que fóra així, perquè després de 18 anys en el govern ja toca, encara que crec que en el vot haurien d’haver tingut importància moltes coses des de fa molt de temps. Aquesta pot ser la gota que desborde el got.

–E.C.: Aquestes seran les primeres eleccions en què el PP no tindrà una tele i una ràdio per a fer-se propaganda. Com afrontarà aquestes eleccions?

–Ara tenim molts interrogants sobre la taula. Entre altres, què passarà amb l’arxiu audiovisual de RTVV i amb l’equipament tècnic.

–E.C.: Sobre l’equipament tècnic, ja ha eixit una xifra que el valora en 39 milions. Això no sé si és un preu final, un preu que han posat per a subhastar-lo… El rerefons d’ai­xò és que volen desmantellar-lo tan aviat com puguen per a no deixar res i que no puga tornar a créixer res. Això pot ser també un símptoma que ells també veuen que perdran les eleccions i no voldrien que, si arriba a governar un altre grup, puga tornar a obrir una ràdio i televisió pública sobre el fonament que encara queda a Burjassot.

–E.M.: Pel que fa a l’arxiu documental, això demostra que no aprecien res. Teòricament passa a mans de la Generalitat…

–Creieu que tornarem a tindre una radiotelevisió pública i en valencià?

–E.M.: Desitgem un servei públic que nasca sense pres­sions polítiques, però ho veiem bastant difícil per una qüestió legal i per una qüestió econòmica.

–E.C.: Hauria de ser barateta, lliure, controlada pels professionals i no pels polítics, de qualitat, en valencià. Que siga la cara B del que ha sigut Canal 9 en els darrers anys. Al País Valencià hi ha molt bons professionals per a fer una bona radiotelevisió pública. Han tirat al fem tones i tones de coneixement!

–Sou el clar reflex de la unitat lingüística. Esperança de Menorca, Empar corresponsal de TV3 i les dues viviu a València. Aquesta batalla, ja l’ha superada la societat valenciana encara que el PP continue amb les cortines de fum?

–E.M.: Per descomptat, encara que sempre serà matèria d’ús polític.

–E.C.: Jo no crec que siguen cortines de fum: és per ignorància. La gent, quan va a escola, ja se n’adona de la unitat. Els qui diuen que no és la mateixa són els qui no parlen valencià ni l’estimen ni l’estimaran mai. El paper de Fabra en què deia que tancava Canal 9 estava en castellà; no cal dir res més.

Teresa Ciges. Periodista

Entrevista publicada al nº 393, corresponent a maig de 2015