Entrevista a Francesc de Paula Burguera

Francesc de Paula Burguera (Sueca, 1928) és un irreductible. A pesar del seu pessimisme respecte d’un país fet malbé -en realitat ell diu que el País Valencià està per fer-, li ha dedicat tota la vida. Paco Burguera va marxar de ben jove a Madrid a estudiar econòmiques i tornà a Sueca en 1953 per a fer-se càrrec dels negocis familiars. Va aprofitar la seua estada i els coneixements adquirits per a encetar una sèrie de col·laboracions al setmanari Valencia-fruits. L’any 1975, en començar la transició democràtica, va dedicar-se professionalment a la política. Temps, diners i compromís que cap institució valenciana li agrairà com cal. Burguera va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), en eixir-se’n a hora i per motius obvis d’aquella UCD que tan malament va acabar, i davant l’espanyolització del socialisme indígena. El 1984, quan ja havia cremat el darrer cartutx partidari, va tornar a Madrid com a coordinador de l’oficina de premsa del grup parlamentari de Convergència i Unió. I quan va culminar aquell període laboral, va tornar a casa. Però el de Paco Burguera no només ha estat -i ho és- un compromís cívic i polític amb el país. Pertany a una de les millors collites intel·lectuals de Sueca. Ha cultivat la poesia, la narrativa, el periodisme i l’assaig. L’any 1991 va guanyar en els Octubre el Joan Fuster d’assaig, amb És més senzill encara, digueu-li Espanya, títol que responia a l’afirmació de Josep Guia, també desenvolupada en el llibre És molt senzill: digueu-li Catalunya. Aquell llibre de Burguera és, juntament amb la seua valoració dels fets que han acompanyat el valencianisme i l’antivalencianisme a bona part del segle XX, la crònica d’una vivència personal. El Ple de l’Ajuntament de Sueca li va concedir a la primavera de 1998 la Medalla d’Or de la Ciutat. Paco Burguera és d’aquelles persones que no jubila l’edat. I té l’avantatge que conserva la lucidesa i les ganes d’intervindre i d’opinar sobre els quefers polítics que animen a diari el paisatge. Puntualment manté col·laboracions en la premsa escrita i no s’estalvia dir la seua allà on es requerit. Persona de conviccions fermes que estima el País Valencià, ha assolit una categoria impossible per a bona part de la nòmina política i d’altres mitjanies que omplen un panorama manifestament prescindible. Vostés mateixos.

-No ens trobem en el 1982, sinó en el 2005. Què li sembla l’Estatut d’Autonomia que s’ha presentat a les Corts Generals perquè l’aproven?

-Jo crec que era una bona ocasió per a fer un millor Estatut del que ha sortit. I amb la conya eixa de mantindre el 5% que va posar el senyor Abril Martorell perquè Paco Burguera -és a dir, els nacionalistes- no entrara al Parlament valencià… S’haurien d’haver posat d’acord. No obstant això, per a mi no és tant important passar d’una barrera electoral del 5% al 3% per a obtindre representació a les Corts Valencianes, que ja estaria bé, sinó que haja de ser imputat al vot de tot el país, com si aquest fóra una sola circumscripció. A part que això no reflecteix el que vol el legislador: que els diputats siguen elegits per cada província, Castelló els seus, València els seus… distribuïts en funció de la població. Imagina que hi ha un grup que es diu Independents de Castelló i que es presenta com una associació d’electors, cosa que la llei electoral permet. D’acord amb els seus resultats de les anteriors eleccions, eixa plataforma per Castelló, per a poder entrar a les Corts Valencianes hauria d’haver tret el 44,3% dels vots de Castelló, perquè és així com arribaria a que els vots obtinguts suposaren el mínim del 5% de tot el país…

-Això és precisament el que vol Rodríguez Ibarra per tal que no hi haja nacionalistes al Congrés dels Diputats.

-I Jiménez de Parga, al qual li he dedicat un article… És que no té sentit, a part que això crea un greuge comparatiu entre els ciutadans de cada província. Acaben repartint-se’ls els grans partits. Fins i tot jo crec que això no està molt d’acord amb la Constitució. No té sentit. Allò lògic és ajustar la representació als diputats de cada circumscripció, en aquest cas, la província.

-Creu que podria prosperar un recurs davant del Tribunal Constitucional?

-Ho tinc escrit i en diverses ocasions. Fa més de quatre o cinc anys. No he vist cap dels constitucionalistes d’ací de València que entren en eixa qüestió, no sé per què. Jo ho veig clar. Fins i tot les mateixes formacions polítiques damnificades només parlen de passar del 5% al 3%, però quedant la barrera en el conjunt del país. Jo crec que això és contrari a la igualtat entre les demarcacions electorals, entre els electors de cada província.

-Hem començat per una qüestió d’actualitat, però jo tenia la intenció de començar la conversa pel final. Creu que el País Valencià té alguna solució? Si més no, homologable a la de qualsevol societat avançada del segle XXI?

-Jo crec que al País Valencià -ho he dit i ho repetisc clarament- hem tingut 13 anys desaprofitats pel govern dels socialistes, perquè no han fet ni un poquet així des del poder per a crear una consciència de país. Han fet coses bé, l’educació, etc., però ells hagueren pogut fer, també, una tasca de pedagogia a través de la TVV i d’altres mitjans per a desfer tots els desficacis que durant la Transició van anar calant entre els ciutadans: la llengua, la bandera i tot això. No han fet res de pedagogia per a informar i formar l’opinió dels ciutadans.

-A eixe tren també se n’han pujat altres partits, que potser veien futur en el mercat electoral que hi ha, sense complicar-se la vida.

-Efectivament, és així. Mira, hi ha una cosa clara. Durant la Transició encara hi havia allò que l’esquerra era l’esquerra i l’alliberament de classe passava per l’alliberament nacional i tota la resta del manual. Jo vaig intentar canviar les coses des del Partit Nacionalista del País Valencià. I ho vaig intentar, davant d’un altre error dels socialistes nacionalistes, des del meu punt de vista. Si Alfons Cucó i el seu grup, que es presentaren a aquelles eleccions del 1977, hagueren mantingut la seua opció política, jo no hauria fundat el PNPV, m’haguera apuntat a aquell PSPV i hauria cridat gent perquè s’incorporara o fera costat a eixe partit. Des de l’esquerra ens acusaven als del PNPV de ser de dretes. No era de veres. Al PNPV vingué gent del PDLPV, de la UDPV i del PSPV.  I el nostre era un programa socialdemòcrata. En 1982 ens unirem amb l’Agrupament d’Esquerres de Vicent Ventura i creàrem la Unitat del Poble Valencià (UPV). Jo vaig encapçalar la llista per València en les eleccions d’aquell any. Després, la UPV va esdevindre en l’actual Bloc Nacionalista Valencià. Temps arrere jo havia intentat fer alguna cosa des del Partit Demòcrata Liberal, per a veure l’empresariat com responia, atés que no era massa cridaner, no era nacionalista, no era catalanista… I no va respondre.

-Fou molt decebedor comprovar quina classe d’empresariat hi havia per ací?

-No van respondre, perquè, en primer lloc, el PDL s’acabà prompte. Després de les primeres eleccions de la Transició, la UCD, que era una coalició, va prendre la decisió de convertir-se en partit únic. Jo me’n vaig eixir, i va ser arran de la decisió del PSPV d’ajuntar-se amb el PSOE, com he dit, i en vista que la UDPV s’havia desfet i alguns dels seus dirigents van marxar a la UCD, que decidírem uns quants fer el PNPV per tal que existira una opció nacionalista on s’aplegaren gent de dretes i d’esquerres, com deia. Era una opció interclassista. Però des de l’esquerra, em deien: «És que tu eres de dretes». Una vegada, el 9 d’octubre de 1977, abans de la manifestació del migdia, una diputada del PSOE em va dir: «És una llàstima, Paco, que tu no sigues marxista, perquè podries estar amb nosaltres en el Partit Socialista». «Però és que vosaltres sou, de veres marxistes? Tu, per exemple?». No passaria molt de temps que el PSOE, en un dels seus congressos, va abandonar el marxisme. Quan des de l’esquerra nacionalista algú m’acusava del mateix, de ser de dretes, la qual cosa feia impossible que ells s’integraren en el PNPV perquè eren marxistes, jo sempre els recordava Gramsci, que si el coneixien, i que si recordaven allò que ell deia: en un moment de recuperació nacional, el bloc de classes és importantíssim. Bé, el cas és que després ens ajuntàrem amb l’Agrupament d’Esquerres per a fer la UPV i encara em vaig presentar en 1982 com a cap de llista, com ja he dit. Després vaig deixar la política i me n’aní a viure a Madrid a guanyar algun duro per a poder viure.

-Tret d’algunes singularitats, com ara Muñoz Peirats, Perelló Morales, Maldonado, Álvaro Noguera, la valenciana, quina burgesia, no?

-Ja és sabut que la burgesia valenciana ha viscut d’esquena al país. Gent com la que has nomenat no hem tingut molts: podríem parlar d’Ignasi Villalonga, de Joaquim Reig, de Ferrandis Luna, Adolf Pizcueta, Nicolau Primitiu, Gómez Serrano, Martí Domínguez, Manuel González Martí… Però dins de la classe burgesa han estat considerats com una mensa de rara avis, per preocupar-se de la història d’aquest país, de la seua cultura, de la seua llengua… Tampoc els dirigents de la classe empresarial, que és una part important de la burgesia, s’han preocupat pel país, de vegades en contra dels seus propis interessos. En fi…

-Per què no es va allistar a l’operació del centre reformista de Miquel Roca?

-Jo estava treballant per a ells, allà a Madrid, quan la va muntar. Però en aquell moment ja no vaig voler clavar-me altra vegada en política.

-Adés ha evocat l’etapa del PSOE en el Govern de la Generalitat. Com definiria l’etapa del PP?

-Són 8 anys liderats per un descarat, que ha deixat la Generalitat sense un duro i endeutada. No és se’ls haja emportat. Se’ls haurà emportat d’altres mànegues, però amb aquestes megalomanies de terres mítiques, i que s’ha gastat els diners per a donar prebendes, tot plegat ha resultat fatal. Que ha anat bé l’economia? A pesar de Zaplana. No pots dir: ha fet açò o allò de trellat.

-I la política de gests, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Per cert, no li fa la impressió d ‘escriure amb faltes d’ortografia, a mesura que l’AVL avança en el seu diccionari ortogràfic?

-De vocabularis n’hi ha un fum i de diccionaris també n’hi ha un grapat. Per què s’han d’inventar una cosa nova? El Diccionari General de Ferrer Pastor és una bona eina de treball. Fins i tot ens ha deixat un Diccionari de la Rima. Un diccionari ortogràfic? Bé, si en això troben satisfacció… Jo ja vaig dir en el seu moment que això de l’Acadèmia no tenia sentit. Ja està la Universitat, l’Institut Interuniversitari de Filologia.

-El gran pretext per a la creació de l’AVL fou la fi de l’anomenat conflicte lingüístic.

-El conflicte lingüístic no s’acabarà mai. S’ha acabat al carrer. La resta no és un conflicte polític ni lingüístic. És un conflicte entre lletraferits. En l’àmbit del carrer està el Sentandreu, que ja veurem què fa el 1007, però no existeix cap conflicte lingüístic. Els de les Normes del Puig ja sabem -i ho saben ells mateixos- que no faran obra que valga la pena. I els altres ja saben com hem d’escriure!

-No té la impressió que, tot plegat, és una batalla perduda, fins i tot recloent la llengua  l’àmbit educatiu i deixant-ho, com està, en mans dels ensenyants? Vull dir, que no hi ha una estructura comunicativa «en valencià»: ni premsa, ni a penes ràdio i molt poca -i sovint dolenta- televisió?

-I gràcies que estan els mestres d’escola, perquè altrament, no tindríem res. Evocant Fuster, quan deia que el país serà d’esquerres o no serà, jo dic: el país el faran els mestres, o no es farà. És un problema d’educació i de formació.

-És clar, però quan els alumnes ixen d’escola, tot i haver lectures, l’univers audiovisual regna sobre l’oci i la resta de la jornada.

-Com qui domina eixes coses el país se li’n fot… I és clar que en l’aspecte dels mitjans de comunicació estem ofegats pel castellà. Ara, el Consell del PP, a l’hora de posar condicions als concessionaris de les televisions digitals, diu que hauran d’emetre en valencià un 25%!, com a mínim. Tu em diràs! El gran drama és que el país està per fer. Encara s’ha de fer país.

-Edificat, si més no, sí que ho està…

-Sí, a penes queda un pam d’arena verge. Continue sent molt pessimista, tinc molta por al futur del país.

-Vosté va conéixer molt de prop Fuster. Tots dos són de Sueca. Contrastava molt l’optimisme de Paco Burguera amb l’escepticisme de Fuster?

-Ell ha sigut molt crític, i en algunes coses guardava silencia, però n’era conscient que no convenia somiar truites, perquè la cosa anava per a llarg. I a vegades, deia: «Que no s’equivoquen, aquest país és més de dretes que la mare que l’ha parit».

-Ja que ens trobem en les pàgines de Saó, què en pensa de les posicions que manté l’Església catòlica d’un temps ençà?

-Hi ha una cosa, per a mi, més sagnant encara que la Conferència Episcopal, que és l’emissora de ràdio que manté: la COPE. Això està creant extrema dreta. Fan una classe de demagògia que convenç molta gent i fa molt de mal. Als bisbes, els han tocat dues o tres cosetes, com ara allò dels homosexuals o, quan arribarà el moment, el finançament, el concordat, i es posen a desbarrar. I Blázquez, el president de la Conferència Episcopal, deu estar passant-les canutes.

-Mire’s el País Valencià des d’un altre angle, més enllà de l’agenda política, si tal cosa existeix per ací. No li fa la impressió que, a l’hora d’urbanitzar el territori, hi ha més semblances que no diferències entre la dreta de tota la vida i els qui es proclamen d’esquerres?

-Diferències no se’n veuen. Afecta a tots, sense distinció de sigles. És cert que el finançament dels ajuntaments no s’ha encertat. D’on han de traure els diners? De les urbanitzacions, dels camps de golf i tot això. És un problema que troba una de les causes en la manca de finançament municipal. Tots han caigut en la mateixa situació.

-De totes les etapes viscudes, ha trobat a faltar alguna cosa o se n’ha penedit?

-No estic gens penedit, perquè he fet allò que creia que havia de fer, i perquè tampoc no sabia fer una altra cosa. Home, he tingut les meues decepcions, però he procurat no donar-ho a entendre, no traure-ho a la llum, perquè no he volgut contagiar el meu pessimisme. Tampoc no veig què hauria pogut fer en lloc del que vaig fer.

-Com ha estat la seua relació amb els polítics valencians que han gaudit d’un escó al Congrés dels Diputats, allà mateix on vosté treballava per a un grup parlamentari?

-Durant tots els anys que he estat treballant al Congrés, la veritat és que no he tingut una relació fluïda amb els polítics valencians amb escó. Ens hem saludat, però això de reunir-nos… Bé hi havia colla, Tirant lo Blanc, que vam muntar Gonçal Castelló i jo mateix, però mai  vam trobar aquell polític que podríem dir: xe, aquest vaig a convidar-lo, a veure si pot vindre.

-Pose-li un epitafi al país.

-El que va dir Fuster: aquest és un País misericordiable.

Manuel S. Jardí. Periodista

Entrevista publicada al llibre “Francesc de Paula Burguera. Un valencià de veritat”. Ací pots fer-te amb un exemplar del llibre.