Tens 0 productes a la teua cistella
Escola Valenciana ha reconegut la tasca de la professora Carmen Agulló amb el Guardó a la Trajectòria Individual durant la vetlada La Nit A Cau d’Orella, que va tindre lloc el 5 de novembre al Teatre Echegaray d’Ontinyent.
Carmen Agulló va nàixer en un poble de Galícia, Xinzo de Limia, i viu al País Valencià des dels anys setanta. És professora de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat de València i ha escrit nombroses obres d’investigació sobre l’educació de les dones en la II República i en el franquisme. Escola Valenciana ha entrevistat Carmen Agulló a l’Aula Museu de la República, a l’edifici Lluís Vives d’Ontinyent, construït durant els anys trenta. Aquest espai és una reproducció d’una escola de la II República; de fet, conserva tot el mobiliari d’aquest període històric, així com els quaderns i materials d’aprenentatge. Carmen ens ha acostat a aquells mestres que van apostar per les idees de renovació pedagògica i van desenvolupar un gran projecte social prenent l’escola com a epicentre, amb l’objectiu de canviar les relacions en el món del treball i el gros de la societat, establir ferms llaços de solidaritat i justícia. Us fem partícips de la conversa amb Carmen Agulló.
–Vosté ha escrit treballs d’investigació sobre l’educació de les dones en la II República. Cal ressaltar dues de les seues publicacions: Les mestres de la República i Mestres valencianes republicanes. Una dona que ha estudiat les pràctiques pedagògiques del període històric republicà i aquell model de dona activa en la vida política, què pensa que hem aprés de Carmen García, Francisca Sanchis, Enriqueta Agut, Amparo Navarro i tantes altres mestres de la República?
–El més important de la II República respecte de les dones va ser atorgar-los la ciutadania. Donar-los-la perquè elles van lluitar per aconseguir-la. Va ser una conquesta de molta gent que volia que les dones tingueren reconegut el dret tan bàsic de deixar de ser súbdites i ser ciutadanes. Elles s’ho van prendre com un compromís actiu; no es van limitar a votar cada cert temps, sinó que es van implicar totalment en la vida política. Prenien la República com una il·lusió que s’havia de defensar i fer elles el paper de defensores. Si, a més, eren mestres, van representar un model diferent per a les xiquetes. Les menudes estaven acostumades a veure un model de dona mare, reduïda a l’espai privat, sense autoritat, sense capacitat de decisió. Per contra, les mestres eren dones autònomes, independents econòmicament, vestien de forma diferent, tenien una estètica alegre i les feien partícips de l’alegria d’estar a l’escola. El compromís de canviar l’escola i la societat, per a mi, és el més important de les mestres republicanes.
–Quan es comença a fer servir la llengua pròpia com a llengua vehicular en l’ensenyament?
–M’agrada recordar Amparo Navarro Giner, qui l’any 1922, en l’Assemblea de Nostra Parla, va reivindicar la necessitat d’introduir el valencià a l’escola i, alhora, l’obligació dels mestres d’eixir de l’Escola de Magisteri sabent castellà i valencià. En aquesta època, Carles Salvador tenia tota una sèrie de previsions de fundar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Es posava en marxa un moviment potent de reivindicació del valencià a l’escola. Dissortadament, la dictadura de Primo de Rivera ho va tallar tot de soca-rel i fins a l’any 1931, gràcies al Decret de Bilingüisme, no va tornar. Així i tot, al País Valencià va costar molt. Hi ha mestres que hi van treballar: Carles Salvador, Amparo Navarro, Enric Soler i Godes, Maximilià Thous, Maria Ibars… tota la gent que està al voltant del freinetisme. En l’any 1933 hi ha una cartilla per a l’ensenyament en valencià dirigida als xiquets que aprenen a llegir, i hi ha un moviment de gent que vol introduir el valencià a l’escola, però els va faltar temps.
–Vosté centra la seua àrea d’estudi en el món de l’educació durant la II República i sovint parla de l’escola com a element transformador de la societat. Quines aportacions d’aquell moviment pedagògic podríem extrapolar a l’actualitat?
–Hi ha diverses idees fonamentals. La primera és que cal transformar l’escola i la societat: no es pot fer una revolució social si no es transforma l’escola, però tampoc es pot transformar l’escola si no es transforma la societat. Has de renovar dins de l’escola però també t’has d’implicar en moviments de caràcter polític i social per canviar la societat. Això ho tenien molt clar els mestres i les mestres de la República. Després de tot el que va significar la Constitució republicana, em quedaria amb la solidaritat, treballar per fer persones solidàries, crítiques. I el concepte de l’escola activa: una escola en la qual es pot treballar perquè xiquets i xiquetes estiguen actius físicament i mental amb una metodologia diversa. Sempre remarque que l’escola de la II República no és l’escola de Montessori, de Freinet o de Dewey, sinó que cada mestre treballava de la manera que li resultara més atractiva per a ells i per als seus alumnes.
Un concepte que en aquell moment no es deia com ara, l’escola inclusiva, sinó l’escola única, entesa com a compensadora de les desigualtats, també és fonamental. Podríem parlar de l’escola laica, l’única etapa de la nostra història en la qual el laïcisme fou la base de l’escola; i també del treball, com una manera d’estar dins de l’escola que no siga a través de la memòria, la repetició, el verbalisme… i el que està ara de moda: els exàmens. En una escola activa, en una escola que es treballa, no cal fer proves ni revàlides ni cal fer selecció, perquè cada alumne es desenvolupa segons les seues capacitats i actituds i és el mestre o la mestra qui ha d’adaptar-s’hi. El centre de l’acció sempre ha de ser el xiquet o la xiqueta.
–En una ocasió la vaig escoltar dir que en l’ensenyament ha de ser fonamental la solidaritat i no la competitivitat. Quin és el model ideal d’escola per a Carmen Agulló?
–Una escola arrelada al medi, sense separar l’escola de la vida quotidiana. L’escola ha d’obrir les portes, ha d’entrar-hi la vida, i la vida és tota la comunitat educativa, la llengua, la cultura, el dia a dia dels xiquets i les xiquetes. L’escola és una continuïtat de la vida. Per tant, ha de ser una escola democràtica, en la qual participen els xiquets i les xiquetes, els pares i les mares, els mestres. Ha de ser una escola que igual que està oberta isca, que faça excursions, que conega el medi, que sàpia com es diu tot en la llengua pròpia, i que conega la realitat política i social. Els xiquets han de conéixer en quin món creixen. En la República es treballava l’internacionalisme, és a dir, saber que no som únics en el món i, precisament, eixe arrelament al medi ens fa ser solidaris des del punt de vista internacional. Es pensa que reivindicar la llengua i la cultura pròpies és un símbol de localisme, però crec que és tot el contrari: quan tu t’estimes la teua llengua és quan comprens que hi ha altres països, altres llengües, altres cultures i, per tant, les respectes i les comparteixes.
–Creu que el model d’Escola Valenciana (plurilingüe, coeducador, intercultural, crític, innovador, humà, compromés amb l’entorn local i global, participatiu, únic, públic, gratuït i laic) podria encabir-se en la societat actual?
–Hem de ser conscients que no podem canviar l’escola si no fem també un canvi social. Una escola com la que planteja Escola Valenciana en una societat que no tinga un altre tipus de relacions de producció, de relacions socials, no seria possible. Cal treballar en eixa doble intenció: dins de l’escola hem de formar persones crítiques, conscients de les desigualtats i que vulguen canviar-les, alhora que també els hem d’implicar en el canvi social. Estic totalment d’acord amb el model d’Escola Valenciana, però ha d’estar acompanyat d’un compromís en el canvi social.
–Què significa per a vosté rebre aquest reconeixement d’Escola Valenciana?
–D’una banda, un impuls per a continuar treballant per una escola valenciana i, d’altra banda, em fa molta il·lusió compartir-lo amb tres dones que per a mi són tres amigues: Empar Granell, Carme Miquel i Adela Costa. Empar, dissortadament, ens va abandonar, però amb Carme Miquel i Adela Costa mantinc una relació d’aprenentatge, perquè són dues magnífiques mestres en tots els sentits. És un orgull poder compartir-lo amb elles i amb totes les mestres que al llarg de la història han lluitat per una escola valenciana.
Entrevista publicada al nº 421 (desembre de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar
