Enric Nomdedéu: «Sóc més amic de les evolucions que de les revolucions»

Castelló, tan a prop i de vegades tan llunyà de València, també ha estrenat govern municipal; el formen el PSPV i Compromís. Per això, hem volgut entrevistar Enric Nomdedéu, el portaveu del govern i el cap de llista de la coalició Compromís. Amb el Fadrí com a notari callat i de llarga ombra, pugem fins al quart pis de l’Ajuntament. Per la finestra es veu la façana de la concatedral i el Mercat Municipal, mirada privilegiada al punt neuràlgic de la ciutat. Però molt més a prop, seu l’Enric, home gran i de barba poblada. Actiu, molt actiu, i amb les idees i les paraules brollant a la velocitat de la llum. Després d’una llarga conversa, hom té la sensació d’haver conegut una persona que fa el que es creu i creu el que fa. Sap que el present no és fàcil, però se’l nota orgullós, molt orgullós, d’estar al govern després d’una llarga cursa d’obstacles.

–Vint-i-quatre anys del PP a Castelló donen per a molt?

–Donen per a haver convertit la ciutat en un règim. Vint-i-quatre anys significa que vora el 60 % del personal de l’Ajuntament no ha conegut mai un govern diferent del del PP, i hi ha una cultura d’empresa construïda amb uns determinats principis que no eren ni els dels mèrits ni els de la transparència, i amb molta freqüència no eren els de la legalitat.

–Vosté és un dirigent històric del nacionalisme. Ha patit molt?

–No sé si sóc molt dirigent o no, però històric sí, perquè tota la meua vida he militat en el nacionalisme polític valencià. Hem patit moltíssim. Hem passat de ser la singularitat còsmica a formar part del govern.

–Després de 12 anys en l’oposició, quan arriba a la casa com a vicealcalde, què va sentir?

–De sobte et trobes que tens una oportunitat per fer tot això en què has estat treballant i somiant per la teua ciutat. Vaig tindre una satisfacció enorme, perquè forme part d’una generació peculiar del valencianisme. La nit electoral reunisc el grup i vaig fer memòria de Toni Porcar, de Vicent Pitarch, de la gent que en un moment més complicat va estar fent força. També vaig sentir un cert vertigen, perquè t’arriben papers que has de signar amb molts zeros darrere.

–Va estar amb els alcaldes José Luis Gimeno, Alberto Fabra i Alfonso Bataller. Com els recorda?

–A cap dels tres amb enyorança. Quan era regidor de Sanitat, José Luis Gimeno mai em va atendre en quatre anys, mai vaig entrar al seu despatx. Amb Alberto vaig tindre una bona relació, i era una persona que es manejava bé en el tu a tu. I Bataller, crec que mai va entendre quin era el seu paper, ja no en la vida municipal, sinó en la vida en general. És un personatge estrany, amb moltes arestes. Va ser un dels alcaldes més maldestres que ha tingut Castelló.

–En l’oposició vau aconseguir alguna cosa?

–Sí, i això és una cosa que ara el PP no té més remei que reconéixer de tant en tant, dient que Compromís és la constatació que una determinada oposició feta amb trellat i dignitat dóna premi. Nosaltres dedicàvem moltíssimes hores a aquesta casa. La nostra signatura estava en el 72 % de les mocions que es van aprovar ací, i el 48 % de les que es van aprovar per unanimitat les havia presentades Compromís.

–L’ombra de Carlos Fabra era allargada? Encara continua?

–El seu comandament a distància està a Aranjuez. Ací encara hi ha gent de la llista que feia Carlos Fabra; per exemple, el president de la Diputació, que era el seu home de confiança. Recorde que Toni Porcar em va dir que em fixara que en tots els diaris, quan la gent li donava la mà, feia com una reverència. Clar, el que feia és que quan et donava la mà la deixava caure, i tu anaves a buscar-la, t’acatxaves i et feien la foto. Estem parlant d’un tio amb una capacitat enorme de control mediàtic. El seu poder ha sigut enorme, i en aquesta ciutat encara supura.

–Com és possible que a Castelló el PP haja tingut un control tan absolut?

–Perquè van jugar molt bé algunes cartes. Per exemple, el debat del valencià/català ací no ha arribat. El PP va cedir un local a l’Institut d’Estudis Catalans, l’única oficina que té al país. Ells van jugar a un cert castellonerisme que parlava en valencià, i fins i tot hi ha més regidors del PP que parlen valencià que no en el PSOE!

–El Bisbat de Castelló també ha estat un punt de referència?

–Sí, ací hem tingut bisbes com Pont i Gol, que en el seu moment van representar una alenada d’aire fresc. Però també n’hem tingut d’altres, com el penúltim, que sempre em deia: «Amb el cognom tan bonic que tens i el que em fas patir…!». Ara, Don Casimiro és un senyor molt auster, fins i tot en les paraules; és molt castellà i crec que no ha acabat d’entendre les coses.

–I la Jaume I és més que una universitat?

–Sí, ha implicat un canvi important per a la ciutat en tots els àmbits. Al seu voltant s’ha desenvolupat un barri molt jove, amb gent molt preparada, millors dotacions… I econòmicament també.

–Parlem del nou govern de Castelló. Com està configurat? PSOE, Compromís i…?

–Hi ha un pacte de govern que inclou al voltant de 4.000 propostes de govern, que hem de convertir en accions concretes. Vam estar d’acord en el programa al 100 %, i en el darrer minut Castelló en Moviment va sotmetre a l’assemblea la incorporació al govern i, en contra del criteri dels quatre regidors, l’assemblea no va voler.

–Castelló en Moviment és Podemos?

–És més complex que Podemos. Hi ha gent d’Esquerra Unida, està Podemos, gent de l’esquerra independentista, també un del Partido Pirata. Cap dels regidors és de Podemos, però sembla ser que Podemos en controla l’assemblea, i passa que arribes a un acord amb ells el dijous, el divendres el porten a l’assemblea i el tomba. I ens preguntem: un govern municipal ha d’anar a parlar amb les 23 persones de l’assemblea? Si no representeu la vostra pròpia assemblea, tal volta hauríeu de plegar…

–I per què parlen del «govern a la valenciana» en compte del «govern a la castellonenca»?

–Clar! Perquè quan es va fer el govern del Botànic hi havia filtracions, i això a Castelló no ha passat. Com a govern modèlic, el de Castelló, que ens reuníem tots els dies a una hora determinada, cada vegada en un local. Després de cada reunió, s’enviava un comunicat de tot el que s’hi havia acordat, signat per tots, però sense explicar els entrebancs. En quatre o cinc dies vam tindre acord de govern.

–Com va la salut del pacte després de deu mesos?

–El contacte fa l’afecte, però també escalda. Hi ha de tot: hi ha hagut algun desencontre formal amb el PSOE, però som conscients que despertem molta il·lusió en la gent, i hem d’aprendre a fer les coses conjuntament. Nosaltres en som quatre, però el PSOE haurà d’aprendre que només en són set. De totes maneres, crec que aguantarem quatre anys més, perquè el programa és bo i realista.

–I el PP està tranquil o nerviós?

–Està molt desorientat. És inaudit, però la major part d’ells pensaven que tornarien a governar.

–Vosaltres heu fet sang del que vos heu trobat als calaixos?

–N’hauríem pogut fer moltíssima més. Hem explicat coses. Per exemple, ara en festes ens hem trobat moltíssimes coses il·legals, com els castells de focs, que mai havien tingut pla de seguretat. Hem trobat de tot.

–I la Diputació, actua de contrafort a l’Ajuntament?

–Ho ha intentat. Vicent Sales és el vicepresident de la Diputació. Ell era regidor de Cultura a l’Ajuntament aquests darrers anys, al qual devem que la Regidora de Cultura i jo anàrem un dia a la Casa de la Cultura i ens trobàrem centenars d’obres, algunes valorades en 25.000 euros, tirades per terra. Hi havia un conveni entre la Diputació i l’Ajuntament en matèria de cultura, i ara ell es nega a signar el conveni i fa contraprogramació. Intenta fer competència a la programació cultural que fa l’Ajuntament.

–D’ací a tres anys i dos mesos, què li hauria agradat haver aconseguit?

–M’agradarà haver demostrat que amb menys diners es podien fer més coses, que es podien fer dins de la legalitat i que es podia governar per a tot el món.

–Els castellonencs comencen a notar i a acceptar el canvi?

–A notar-lo, sí, i crec que a acceptar-lo també. Ací hem patit les mateixes campanyes que Fuset a València amb el «llevaran el betlem» i coses d’aquestes. Com han dit tantes mentides i després s’ha demostrat que no eren certes, la gent comença a acceptar el canvi.

–Com veu el paper que estan jugant els partits polítics a Madrid?

–Crec que no beneficia la cultura política. Honestament, crec que Pablo Iglesias és un senyor molt prepotent i molt arrogant, i això tampoc ajuda. Des del meu punt de vista, hi ha massa laboratori: és una formació política que ve d’una facultat determinada, amb una lectura determinada d’enginyeria social i, de fet, en dos anys ha canviat el model organitzatiu del seu propi partit.

–I si tornara a haver-hi eleccions, seria partidari d’anar amb Podemos?

–No, ja no ho vaig ser l’altra vegada.

–Àgueda Micó o Rafa Carbonell?

–A mi, Rafa em pareix una persona fantàstica, però crec que s’ha rodejat d’alguns personatges amb molt poca dignitat política, gent que ha estat impedint la democràcia interna del Bloc. Per tant, tinc clar que Àgueda Micó.

–Algunes persones vos acusen d’anar molt a poc a poc, que el valencianisme havia d’anar més a pressa…

–Crec que mai abans jo podia telefonar a la majoria dels ajuntaments d’aquest país i parlar amb un patriota, i mai abans podia anar a les Corts del meu país i saber que hi ha valencianisme polític. Sóc més amic de les evolucions que de les revolucions, perquè les revolucions les fas contra algú i perquè l’evolució és una revolució que acaba triomfant. Hem de recordar on estàvem fa quatre anys… Sembla que en els darrers cinc anys últims hem pegat una accelerada com mai en la vida. Si volen que juguem una mica més per fer conflicte, jo no hi jugue.

–Quines són les errades que el valencianisme polític no pot cometre?

–Crec que a hores d’ara ha aconseguit una cosa que hauria de ser patrimoni col·lectiu i crec que no ho té ningú més, i és una certa imatge d’honestedat i credibilitat. Si ens equivoquem en això, estem morts per a 40 anys més. La qüestió de la pulcritud és fonamental. Jo tinc signat davant notari –no d’ara, sinó de fa 20 anys– que si m’imputen me’n vaig a casa, perquè la meua carrera política val molt menys que la del meu partit.

Entrevista publicada al nº 415, corresponent a maig de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar.