Tens 0 productes a la teua cistella
Verònica Zaragoza Gómez. Universitat de Girona i Universitat Oberta de Catalunya
Fins als nostres dies, en el camp de la literatura catalana antiga, el rastre d’una genealogia literària femenina se’ns havia mostrat desdibuixat, salvat només excepcionalment per l’excel·lentíssima figura de sor Isabel de Villena, l’única dona que ha vestit llorers en el camp de les nostres lletres medievals. I massa sovint, ha comparegut entre una llarga nòmina –com desprendre’ns de l’adjectiu ’desproporcionada’?– d’autors masculins com l’única escriptora que va gosar escriure a l’Edat Mitjana, en un moment en què el monopoli cultural i social requeia sobre els homes. Tanmateix, el cert és que a l’àmbit català –i valencià, en concret– comptem amb una enlluernadora –i diria que mal coneguda– tradició d’escriptores religioses que van seguir les petjades de la nostra clarissa i que no van abandonar mai l’afició d’escriure.
Tot i la importància de la Vita Christi isabelina en la nostra literatura, ara com ara, no podem conèixer-ne l’influx real sobre les valencianes que van empunyar la ploma després de l’abadessa del convent de la Trinitat; però sabem que l’incunable, que va veure la llum a la ciutat del Túria per primera vegada el 1497 i que seria reeditat en els anys 1513 i 1527 a València i Barcelona, es va convertir en obra de capçalera per a les dones de l’època, amb què, sens dubte, es devien sentir reconfortades. L’important treball de revisió dels inventaris post-mortem femenins de la València del Renaixement (entre els anys 1470-1559) realitzat per l’hispanista francès Philippe Berger així ho va demostrar amb un to clarament categòric: «Abundan así en los inventarios femeninos hagiografías en catalán: las Vita Christi (de san Buenaventura, de Eiximenis o de sor Isabel de Villena)» («Las lecturas femeninas en la Valencia del Renacimiento», Bulletin Hispanique, 100 / 2 (1998) p. 392). Ens sobren, doncs, els motius per pensar que sor Isabel va representar un veritable referent literari femení per a les autores que vindrien en els segles posteriors; especialment en l’ambient conventual, on brillen religioses que es van lliurar als influxos de la febre creativa amb obres que, tot i anar adreçades sobretot a les germanes de professió, van superar la clausura i van tenir un radi d’influència notable sobre el gran públic.
L’escriptura al recer conventual: una tradició consolidada
Efectivament, bona part de les escriptores que van escriure al llarg de l’Edat Mitjana i Moderna ho feren a recer de l’espai més institucionalitzat per vehicular l’exercici d’espiritualitat i cultura femenines del moment: els convents i els monestirs. A dins de la clausura, les dones –com la mateixa sor Isabel de Villena– es van convertir en agents culturals actius i, instruïdes en la lectura i l’escriptura, foren capaces no tan sols de gestionar el seu patrimoni monàstic sinó també de donar curs a l’expressió de les pròpies vivències, afectes i experiències canalitzades en els anomenats gèneres literaris conventuals: així ho evidencien cròniques, (auto)biografies, memòries, tractats, poesies… que ens han llegat. A més, el món comunitari dels convents femenins també va propiciar el major grau de mestratge i d’autoritat exercit per les dones a l’època, mitjançant els càrrecs de priora o d’abadessa que la mateixa Villena també va ocupar hàbilment.
En bona mesura, l’excepcionalitat de la nostra escriptora medieval, amb un alt domini del registre literari català, una forta personalitat i una profunda erudició i capacitat persuasiva, rau en el fet que va gaudir d’una formació aristocràtica exquisida, per tal com –filla de l’escriptor Enric de Villena i emparentada amb la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim–, s’educaria a la cort reial; formació privilegiada que més tard perfeccionaria en entrar al convent, a quinze anys. Aquesta completa formació intel·lectual (cortesana i religiosa) va contribuir, sens dubte, a engrandir la devoció que despertaria entre els seus coetanis, dins i fora del convent, i el carisma i l’autoritat irradiat en les seues ’filles espirituals’; no només per l’obra escrita que els va dedicar, sinó també en l’exercici del seu abadiat, llarg i pròsper per a la comunitat.
Sor Isabel de Villena és, sobretot, una dona d’acció que sap complementar la vida contemplativa i la vida activa amb una bona dosi de savoir faire: escriu la cèlebre obra Vita Christi per formar les seues religioses; administra materialment i espiritual la comunitat i hi exerceix el poder des del càrrec de màxima autoritat (que l’empeny, potser, a escriure sermons i tractats avui desapareguts); és ella qui gestiona la memòria comunitària i en canalitza una consciència col·lectiva a través de la confecció dels llibres de comptes de la institució, que es va encarregar d’anotar minuciosament, actualitzar i revisar, tal com mostren els manuscrits autògrafs conservats a l’arxiu conventual.
Ha estat dit moltes vegades que la Vita Christi suposa un desplegament d’un determinat posicionament revisionista davant d’alguns discursos misògins que sor Isabel de Villena va haver d’escoltar i llegir al llarg de la seua vida, en la seua condició de religiosa i, encara, de religiosa dona. Un manifest de feminitat que traspua una gran sensibilitat i un imaginari ric, a través d’una acabalada galeria d’imatges i al·legories, i que anava destinat a convertir-se en lectura (i contemplació) per a les monges del convent. Però, finalment, l’obra va veure la llum pòstumament –norma de tota l’escriptura monàstica femenina– gràcies a les gestions d’una altra dona, Aldonça de Montsoriu. De fet, és gràcies a la nota prologal d’Aldonça que, en reivindicar l’autoria a favor d’Isabel de Villena, va quedar resolta l’anonímia original de l’obra, en contrast amb l’intricat maremàgnum de textos de religioses que conservem de l’Edat Mitjana i Moderna, orfes d’una atribució clara avui dia.
Al llarg de la seua vida al convent, sor Isabel va ser destinatària de tota mena d’endreces encomiàstiques per part d’escriptors valencians del moment: autors com Bernat Fenollar, Pere Martines o Miquel Péreç que es van declarar admiradors apassionats de la doctrina i la intel·ligència de la clarissa, els textos dels quals ens ajuden a reconstruir la devoció que la monja despertava entre els seus contemporanis, alhora que configuren també el pont cultural establert entre el monestir de la Trinitat i el món literari de la València medieval, en la figura de l’abadessa.
Tot salvant les distàncies, un segle més tard de la publicació de l’obra isabelina, aquest enllaç entre la societat cultural i el món conventual femení valencians el va personificar, entre tantes altres, una figura de notable relleu i –incomprensiblement– avui desconeguda: sor Bernarda Romero, religiosa de l’històric monestir cistercenc de Santa Maria de Gratia Dei o de la Saïdia, avui desaparegut. En certa manera, el silenci documental contrasta amb el ressò que va assolir en els circuits de sociabilitat literària de la València barroca: sor Bernarda es va convertir en poeta assídua als certàmens poètics valencians més prestigiosos de la primera meitat del segle xvii, amb una prolífica activitat entre els anys 1592 i 1621. Com la mateixa Villena en el seu moment, sor Bernarda degué estar en contacte amb els cercles erudits que van dinamitzar la vida literària valenciana de finals de segle xvi i la primera meitat del xvii. Així, per exemple, des de la clausura, la cistercenca va concórrer, per exemple, als espais de l’Acadèmia literària dels Nocturns –formada per cavallers, membres de l’alta burgesia i clergat– mitjançant l’enviament de poemes als concursos poètics organitzats pel president fundador de la dita acadèmia, Bernat Català de Valeriola. Posteriorment, amb la participació a nous i concorreguts certàmens literaris de la ciutat, sor Bernarda va acabar esdevenint una participant experimentada que va animar la vida literària del seu temps.
Gràcies a la incessant tasca d’arqueologia literària duta a terme per investigadors i investigadores de tot el domini lingüístic, s’ha pogut precisar que, efectivament, sor Isabel de Villena no és l’única escriptora que ens han deixat les nostres lletres antigues. Tanmateix, la clarissa valenciana resplendeix indiscutiblement entre la boira del cànon literari per ser la primera escriptora de la història en llengua catalana amb la seua insigne Vita Christi, en un parnàs transitat tradicionalment només per homes.
Article publicat al nº 414 (abril 2016), dedicat a Isabel de Villena. Ací pots fer-te amb un exemplar
