La revista degana en valencià

Eva Dénia: «Em miraven com si fóra una marciana perquè cantava estàndards de jazz en valencià!»

Havíem quedat a la plaça de la Mare de Déu, just al costat de la font del pare Túria, i amb una de les més boniques postals que tenim a la ciutat: el cimbori i la façana gòtica de la Seu. Ens hi vam trobar amb Eva Dénia. Després que una persona d’una ONG li prenguera nota de les dades, vam anar a una cafeteria on vam tindre una llarga conversa sobre ella en particular i la música en valencià en general. Aquesta dona, molt perfeccionista i de mirada dolça i paraules clares, és ja una de les deganes de la música en valencià, amb un sisé disc damunt la taula.

–A principis dels noranta comences a cantar. Per què?

Sempre m’ha agradat la música, des de menuda sempre he cantat, però quan vaig començar els estudis universitaris vaig deixar la música en pensar que no era el meu camí. Van passar els anys i un dia vaig necessitar una altra vegada tornar a la música: vaig començar i vaig adonar-me que ja no la deixaria.

–De fet, vas començar interpretant els clàssics del jazz i acabares adaptant-los al valencià. Per què eixa necessitat d’adaptació?

El jazz em fascina, i interpretar estàndards de jazz és un aprenentatge, una escola per a un cantant, però no una finalitat. Aprendre els estàndards és fonamental, i això t’ha de servir per a després crear. Jo sentia la necessitat d’adaptar-los, de fer-los meus i cantar-los en la meua llengua.

–Però amb Brassens no t’has atrevit fins ara…

En aquest últim disc he fet una adaptació a Brassens. No és qüestió que no m’hi haja atrevit –que també–, sinó que no ho he necessitat. Això de Brassens va ser un capritx que em vaig voler donar. Jo el conec des de ben joveneta: estudiava francés, i aprendre les cançons de Brassens em va ajudar moltíssim a millorar el meu francés. L’he cantat amb naturalitat i no m’he sentit estranya cantant en francés.

–El teu naixement a la música no és l’habitual, i tampoc no hi hauria moltes dones en eixe moment…

-Ni dones ni hòmens; no hi havia pràcticament música en valencià. Crec que l’any que vaig traure Adéu tristesa, que va ser el 1999, tan sols va traure disc Urbàlia Rurana. La moguda madrilenya i la valenciana s’ho havien berenat tot: no hi havia cantautors. Pel que fa als grups de folk estava Al Tall, però Miquel Gil ja no hi era. Estava tot de capa caiguda. Urbàlia Rurana anaven fent tota classe de festes pels pobles. A mi, em miraven com si fóra una marciana perquè cantava estàndards de jazz en valencià!

–Vas començar en el jazz, després la bossa, i arribes a la cançó tradicional valenciana. En què s’assemblen i en què es diferencien?

Comence en el jazz i la música brasilera, que són molt paregudes perquè les cançons brasileres s’han integrat dins dels repertoris de jazz. Jo interprete estàndards de jazz i brasilers i faig un disc amb aquests estàndards en valencià. Mentrestant, vaig fent música francesa simultàniament. Feia molt de temps que m’agradava la música tradicional; de fet, el meu germà (Carles Dénia) i jo ens intercanviàvem coses i anem descobrint. Un dia em va proposar col·laborar amb ell en un treball i vaig acceptar. Vaig apuntar-me a classe de cant d’estil amb Apa, i vaig gravar el disc en ell. Des d’eixe moment em van entrar ganes de seguir per eixe camí, i és quan faig el meu propi repertori i ix a la llum Un altre cantar.

Fins a quin punt el tàndem Eva Dénia-Carles Dénia es retroalimenta?

Molt! Diríem que ell és més jove que jo i que ell va entrar en la música de la meua mà. Ell va començar amb mi i després es va dedicar a la música. De fet, és músic professional i arriba un punt en què em passa al davant. El xiquet a qui vaig ensenyar a tocar la guitarra, en passar els anys, m’ensenya a mi!

L’ambient cultural de la teua família t’ha influït molt?

Sí, m’ha influït molt. Els meus pares són autodidactes, però són gent molt inquieta que sempre els ha agradat l’art. Mon pare pinta, ma mare escriu, però tot autodidacta, i eixa inquietud me l’han transmesa.

Tal vegada eixa inquietud haja fet que ara tingues nou disc. Què destacaries de Quan abril era abril?

A mi, m’agrada molt, cosa que no puc dir de tots els discos perquè no sempre u està tan satisfet del resultat. És un disc en què ja he deixat de fer exercicis d’estil i m’he posat a fer les meues cançons d’una manera lliure sense mirar si és un estil o altre. Simplement, he fet cançons. A més, està gravat pràcticament en directe; per tant, és un disc que està completament viu, sense manipular, i m’agrada molt.

Aquest és el sisé disc. Quina n’és la clau?

Crec que és el meu caràcter, la tenacitat. Sóc inaccessible per al desànim. Sóc molt optimista, i encara que a vegades em desmoralitze molt perquè veig que faig molt de treball, i pense que ha valgut la pena però ha passat sense pena ni glòria… Malgrat tot, jo tire endavant.

Sis veus per al poeta, a banda d’un premi Ovidi, t’ha donat moltes alegries?

Moltíssimes. El premi és totalment secundari; és un reconeixement a la millor lletra a una cançó que vam dedicar a Vicent Andrés Estellés. Però les alegries que m’ha donat Sis veus per al poeta no tenen res a veure amb cap premi, sinó amb l’espectacle que hem fet, amb la possibilitat de gaudir de la poesia d’Estellés d’aquesta manera, posant-la a l’abast de molta gent que desconeix la nostra música tradicional, i de crear un espectacle que és emocionant. Després de dos anys i mig continua viu i continuen buscant-nos per a fer-lo.

–«El que està passant al món de la cançó en valencià és d’una normalitat anormal», vas dir-nos en una entrevista anterior. Estem superant l’autoodi?

Crec que en certs aspectes sí, però com a poble en conjunt crec que estem molt lluny encara d’assolir la normalitat. Sorprén que en les circumstàncies en què ens trobem, la música en valencià tinga eixa vida tan gran malgrat tot.

En la mateixa entrevista deies que el que no és tan normal és que les dones no s’hi hagen incorporat massivament. On està el problema?

Crec que és un fet per a estudiar des de molts angles, no té una única resposta. Hi ha una part en què no es pot culpar a ningú, més que a nosaltres mateixes per no pegar quatre colzades. Hi ha una falta d’ambició de les dones, tal volta per l’educació rebuda, que ens acontentem amb un segon pla. També és veritat que, quan intentes estar, trobes que moltes vegades t’aparten.

Moltes vegades sembla que els circuits de música en valencià estiguen tancats…

Sí, crec que hi ha molta gent que està fent coses molt interessants però no té visibilitat.

Esperes alguna cosa del canvi polític a la Generalitat?

No espere ajudes. Pense que s’ha d’ajudar a la cultura, però això de subvencionar com s’ha fet en un passat, que a qui li tocava li regalaven milions… A mi no m’ha tocat mai, ni falta que fa.

Què demanaries per a la música en valencià?

Que estiguera present en les ràdios, en les televisions, en la vida quotidiana, perquè si una cosa no s’escolta no es coneix i no es pot estimar. Si tu poses la ràdio i no hi trobes un tipus de música, com has d’anar a veure’n un concert si no saps qui és?

Mentre no tinguem mitjans de comunicació en valencià que posen música en valencià, simplement subsistirem?

Avui en dia, la nostra salvació són les xarxes socials. Gràcies a això podem sobreviure a tots els nivells, perquè si no existiren i haguérem d’informar-nos únicament a través dels periòdics, la música en valencià no viuria aquest moment tan dolç. Abans depeníem de si al periodista que li tocava l’agenda cultural li agradaves o no; ara les xarxes ens ofereixen una eina magnífica de difusió.

 

Entrevista publicada al nº 412, corresponent a febrer de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar.