Fal·làcies dels supremacistes espanyols

Les històries que s’escriuen, moltes vegades són mentides, ja ho sabem. Cadascú les conta com més li convé, de manera que tot es presenta molt contradictòriament. Per començar, la història dels vencedors i la dels vençuts no és la mateixa. Podem agafar manuals d’història escolars, algun de Portugal, per exemple i contrastar com conten la guerra de la independència portuguesa contra els espanyols i com la conten els manuals d’ací. O un d’història de França i contrastar-lo amb un dels espanyols, a veure com conten les derrotes napoleòniques a la Península, posem per cas. Etcètera. La història dels vencedors acaba essent la predominant, perquè tenen més possibilitats a imposar-la, ja que tenen el poder i els mitjans de propaganda i la gent, que és crèdula i ignorant, acaba creient-s’ho tot.

Les mentides en les quals els supremacistes espanyols (m’agrada la definició, que s’ha inventada Toni Forner) han basada la història de la guerra civil (la cruzada, que en diuen) i la dictadura franquista. L’adoctrinament sistemàtic a què sotmeteren el poble, i la por que li infongueren, ha fet el seu efecte i encara hi ha gent que té por. Cal afegir el silenci còmplice d’alguns partits i d’algunes institucions que s’oposen a la restitució de la veritat històrica, començant per treure de les fosses comunes els ossos dels assassinats pels franquistes. Gràcies, però, als estudis dels historiadors, molts d’ells estrangers, i de la recerca que s’ha fet als arxius, i a la recollida dels testimonis encara vius, ha aflorat la informació veraç sobre l’abast d’aquella tragèdia feixista, encara no resolta (no tancada: les ferides continuen obertes). En aquest assumpte, doncs, tenim enfrontades les dues “històries”: la bona i la fal·laç.

Una altra enorme fal·làcia és el discurs “essencialista” que fan els supremacistes espanyols, atribuint-se, sense cap pudor, la condició de “nació mil·lenària”. S’apropien o absueixen, els catalans, els bascos i durant el franquisme, també els saharians i els guineans. Tenen tan assumida la fal·làcia que Espanya és més mil·lenària que totes les nacions europees, ho tenen tan clavat als seus cervells de bonyigues, que ho pregonen, sense cap vergonya de fer riure, per tot arreu. Rajoy mateix manté aquesta mentida a Europa estant, i l’Aznar, quan feia de professor il·luminat pels Estats Units, també. Lamentablement, molts manuals escolars encara mantenen aquesta mentida, amagant que l’Espanya de la qual presumeixen sols té dos-cents anys i que fou imposada a conseqüència de la guerra de Successió i del triomf dels borbons francesos, que encara perduren a Madrid i de l’absorció per la força de les armes (por el justo derecho de conquista, segons Felip V) dels regnes i països no castellans, per exemple del País Valencià.

Posats a dir més històries fal·laces, els supremacistes espanyols tan experimentats a la feina impostora, ara mateix s’esforcen a silenciar la corrupció dels companys de partit i de viatge (del PP parle), embolicant la troca, encobrint els protagonistes, desviant l’atenció, forçant la justícia (jutges i fiscals)… Són encobridors de la corrupció en què han implicat tots i cadascun dels òrgans de l’Estat, des dels més alts, fins al darrer dels ajuntaments de poble. La història els demandarà per això.

I si hi ha un tema que els treu de polleguera, més que cap altre, i pel qual menteixen obsessivament, és el de la possible independència de Catalunya i d’Euskadi, i dels seus espais correlatius dels Països Catalans i de Navarra; també els amoïna pensar en el reintegracionisme gallego-portuguès. Res d’això ve d’ara, sinó que el problema l’arrosseguen des que començaren la seua política imperialista, d’expansionar-se apropiant-se del que no era d’ells: de la corona catalano-aragonesa; de Portugal; d’Amèrica i Filipines; dels Països Baixos; de ciutats i terres d’Àfrica… Evidentment ho feren tan malament que acabaren perdent-ho, i de tot aquell gran imperi, sols els queden els territoris peninsulars encara irredents, les Canàries, Ceuta i Melilla. Naturalment, senten l’angoixa del vacuus, del buit i temen el pitjor, que torne a repetir-se la crisi de la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Com no coneixen ni la democràcia, ni el dret dels pobles a decidir, en lloc de cercar alguna solució política i democràtica al problema que els cau a sobre, actuen com sempre i recorren a les amenaces, a la força i a les fal·làcies. Pitjor per a ells.

La sort que tenim ara, a diferència d’abans, és que podem accedir a la informació, difondre-la i denunciar els fets reals. El món sencer contempla atònit que ells (els supremacistes) intenten apropiar-se de la raó històrica, lal·laçment; de la raó constitucional, que ells interpreten que és “seua”, quan els interessa, invocant sentències interessades de TC, però obviant les del mateix tribunal, que ignoren si no els fan el pes. Fins i tot creuen que tenen la raó teològica de la seua part (el cardenal Canyissars ho digué així). Ells són la legalitat, són l’Espanya canyí, una, grande i libre. Per tant, van i diuen: qui no combrega amb nosaltres, és un il·legal.

En aquestes circumstàncies, qui té les de perdre? Pense que, a la llarga, ells són els qui més tenen a perdre, però no ho volen veure, perquè el seu profund convenciment supremacista els té obcecats. Aleshores, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que volen decidir per ells mateix, si accepten continuar a Espanya o volen canviar? I amb els bascos que volen el mateix? I ja posats a preguntar-los, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que volem una república? I què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que pensem que s’ha d’acabar amb la corrupció dels polítics? Així estan les coses.

Pense que, entre unes coses i altres, ningú no té una solució mitjanament acceptable per totes les parts, per a eixir-se’n de la mena de caos en què vivim, però que caldrà intentar-ho. La proposta socialista de reformar la Constitució i convertir açò en un estat federal, em sembla acceptable, però no crec que pensen el mateix els supremacistes espanyols i menys encara si parlem d’una república federal. La proposta dels populars de no baixar del burro constitucional (la constitució és sagrada, diuen i és la llei) és un contrasentit, que no porta enlloc. Acceptar que a Catalunya es faça el referèndum que volen, l’1 d’octubre, seria una actitud molt raonable; els promotors asseguren que acceptaran els resultats, però, els populars seran capaços de veure la part positiva d’aquesta consulta democràtica? Finalment, davant del maremagnum, pense que, passe el que passe l’1 d’octubre, a Catalunya s’han de convocar noves eleccions, i també a l’Estat. S’ha d’intentar que unes idees noves i una gent nova, se’n faça càrrec de l’atzucac en què ens hem capficat uns i altres.