Els propers 40 anys de l’economia valenciana

Josep Banyuls, Juan R. Gallego, Josep Mª Jordán, Josep V. Pitxer i Pau Rausell. Membres del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València

L’economia del País Valencià, els propers 40 anys, com serà? Coneixem els canvis enormes que s’hi han produït els darrers 40 anys, i és clar que una visualització de les tendències que vénen del passat ens poden dir alguna cosa sobre com es prefigurarà possiblement el pròxim futur, però cal entreveure més coses. El futur de les societats és una combinació de continuïtats i de ruptures amb el passat. L’equip d’economistes que fem la secció «Economia i Societat» de la revista Saó sabem que és molt difícil realitzar una anàlisi com aquesta: en tenim visions diferents entre nosaltres, de vegades complementàries, altres amb distints graus d’optimisme o pessimisme sobre la possible evolució de les coses. Tot i això, no defugim el repte i tractem d’apuntar-hi algunes idees.

S’obri el futur de l’economia valenciana a partir de la realitat creada al llarg de les passades dècades. Una economia diversificada i descentralitzada, amb unes especialitzacions productives de caràcter comarcal que constitueixen un bon capital cap al futur.  L’avantatge de la localització costanera i el bon clima, com a atractiu del turisme i la residència de gent forana. Però també amb l’enorme responsabilitat de tenir cura de la sostenibilitat, tot evitant les temptacions especulatives i destructives que han proliferat en el passat immediat. Un territori allargat, amb la tradicional dicotomia entre el litoral i l’interior, que pot anar equilibrant-se en major mesura, aprofitant una bona xarxa de ciutats i de centres comarcals.

Una economia tan oberta com l’actual, segons Josep Mª Jordán

Dues tendències clares, relacionades entre si, han marcat notablement l’evolució del món les passades dècades: el progrés tecnològic i el procés de globalització. Aquestes tendències han influït força en les transformacions que ha experimentat l’economia espanyola i la valenciana, i pensem que seguiran marcant també la nostra evolució cap al futur. Els canvis tecnològics (especialment la revolució digital) seran clau en el tipus de béns i serveis que s’hi produiran i la forma d’organitzar les empreses. Per això és tan important respondre a aquest repte tenint cura de l’educació, la formació professional i l’estímul de les innovacions tecnològiques. Hi ha consciència d’això, i ara cal la voluntat de fer més esforços en aquesta direcció.

La nostra serà igualment una economia tan oberta com l’actual, o potser més. Perquè, tot i els núvols que s’hi albiren, el món no frenarà el seu procés de globalització. Possiblement, hi haurà una major regulació de l’economia mundial, però sense aïllar-se els distints països els uns dels altres. Els avantatges de la interdependència són clars, però cal controlar millor els riscos i els abusos que s’hi han detectat en el passat immediat. D’altra banda, la nostra economia continuarà formant part de la Unió Europea, perquè tampoc ací els núvols que s’hi albiren pensem que frenaran l’avanç de la integració europea. Cal, això sí, aprendre de tantes errades com s’hi han produït i millorar l’organització  de la UE en benefici de tots.

Un sector agroalimentari ben diferent de l’actual, segons Juan R. Gallego

El sector agroalimentari seguirà tenint una gran importància en l’economia valenciana en els pròxims 40 anys, però serà un sector bastant diferent de com el coneixem a hores d’ara. El llaurador haurà desaparegut, en gran mesura, a favor de grans propietaris vinculats al sector (com ara els comerciants) i les empreses de serveis (incloent-hi les cooperatives). L’agricultor propietari sabrà tant de protecció de la propietat intel·lectual com de quines varietats s’adapten millor a una zona determinada. Els aliments frescos, però ja preparats, el que s’anomena la quarta gamma, s’imposaran en els mercats, si bé els productes en fresc tradicionals sempre hi estaran.

L’agricultura ecològica tindrà una importància major de la que ha tingut fins ara, i el seu desenvolupament contribuirà força al canvi de les estructures agràries, puix les estructures minifundistes difícilment podran fer front al repte ecològic. Un repte que no ve únicament definit per les exigències dels mercats o per les limitacions del marc europeu a la utilització de productes químics, sinó per la pròpia orientació que pretén donar la Generalitat Valenciana al sector agrari. Finalment, la comercialització de les fruites i hortalisses no tornarà a estar dominada pels grans mercats centrals en perjudici de les grans cadenes de supermercats que avui la controlen, sinó més aviat el contrari. Però tot això no són fatalitats que ens reserva el futur irremeiablement, sinó projeccions de tendències actuals que encara estem a temps de poder modular.

Uns sectors culturals i creatius com a vectors del canvi del model productiu, segons Pau Rausell

Els sectors culturals i creatius han d’assolir en menys d’una dècada el paper que ha jugat el sector de la construcció en les darreres quatre dècades, com a motor de transformació i arrossegament de moltes altres activitats productives, i per a satisfer els drets culturals (una demanda sens dubte creixent) de la ciutadania valenciana. No és possible imaginar un futur sostenible per al País Valencià si els sectors culturals i creatius no arriben almenys al 10 % del PIB valencià. El turisme experiencial connectarà la gastronomia i el sector agroalimentari al voltant del nostre patrimoni –ja reconegut per la UNESCO– de la dieta mediterrània. El disseny, la producció audiovisual, les tecnologies de participació activaran aquelles produccions que fins ara s’anomenaven tradicionals, com ara el calcer, el tèxtil, el moble o el taulell de Castelló. Professionals de les arts escèniques i plàstiques contribuiran al desenvolupament d’innovacions per a la indústria de l’automòbil (basada ja en les energies renovables), i en les nostres societats musicals es provaran prototipus de partitures electròniques intel·ligents, dissenyades per les universitats valencianes. El món festiu valencià, des de les Falles als Moros i Cristians, utilitzaran amb intensitat les possibilitats de la realitat virtual. Ah!, i hi haurà un model d’organització i d’innovació estudiat a tots els centres de coneixement mundial desenvolupat per autors valencians denominat «Economia del comboi» i la innovació del «pensat i fet».

Un futur laboral bastant incert, segons Josep Banyuls

En l’àmbit laboral, si atenem les tendències dels darrers 30 anys, les perspectives de futur no són massa optimistes. Precarietat, creixent polarització de les qualificacions, disminució d’ingressos, discriminació de gènere, inestabilitat… Són aspectes que s’han generalitzat en la societat valenciana a causa dels canvis estructurals que hi han tingut lloc des dels anys setanta i les característiques de l’economia valenciana quant a especialització productiva, les pràctiques de gestió empresarial i la regulació pública. L’evolució de l’estructura productiva i les pràctiques de gestió empresarial seran les principals forces que determinaran els tipus de treball que es creen. Arran d’això, anirem cap a un futur amb una ocupació de més qualitat o, per contra, es mantindrà la tendència precaritzadora actual.

El repte de com evolucione l’àmbit laboral en gran mesura està en la capacitat de ruptura amb les tendències negatives que ara predominen. I en això té un paper clau la regulació, la política pública i la societat valenciana. Impulsar nous sectors productius, millorar els existents, aconseguir un àmbit laboral més integrador, millorar, en definitiva, les condicions laborals i de vida, en gran part està en les nostres mans. No tenim el control sobre totes les variables que afecten el nostre futur, però sí que tenim capacitat per a incidir en ell i millorar-lo. El repte, per tant, està obert.

Una major atenció a les desigualtats persistents de gènere i territorials, segons Josep V. Pitxer

Les dones ocupen posicions de segona o tercera categoria en el mercat laboral valencià. Paral·lelament, la seua dedicació al treball no remunerat és molt superior a la dels hòmens. A més, el progressiu envelliment de la població, juntament amb la insuficient dotació de recursos públics d’atenció a la dependència, agreugen la seua situació, tant en l’àmbit domèstic com en el de l’ocupació. Malauradament, les diverses tendències, sovint contradictòries, presagien que d’ací a 40 anys encara no haurem resolt completament aquesta injustícia.

Al seu torn, malgrat el creixement de les distàncies recorregudes, els territoris són i seran el marc on la població i les empreses cobriran les seues necessitats. D’ací la importància d’unes polítiques territorialment diferenciades i dissenyades a escala comarcal, més encara a la vista de les desigualtats territorials persistents. Ara bé, ni el mapa municipal és l’adequat, ni disposem d’una Llei de comarcalització, ni les competències locals són suficients. Com a necessari contrapés, ¿sabrem bastir unes estructures territorials d’actuació adequades en els propers 40 anys?

Afortunadament, ha crescut (i creixerà) la sensibilitat social en tots dos fronts, el de gènere i el territorial. Cal continuar avançant en aquesta direcció, véncer resistències i reorientar les polítiques. Les desigualtats de gènere i territorials persistiran, però si tot va bé al llarg dels propers 40 anys dissenyarem projectes i estructures per tal que aquestes discriminacions siguen menys intenses.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar