La revista degana en valencià

Isabel Bonig: darrere de la màscara de Thatcher

Corts Valencianes, 13 de març de dos mil tretze. Sense nervis, amb al­tivesa i una seguretat a prova de preguntes parlamentàries incòmodes, ufana i amb un somriure desconcertant, Isabel Bonig, consellera d’Infra­estructures, Territori i Medi Ambient, puja a la tribuna de l’hemicicle. Es dirigeix al diputat de Compromís Juan Ponce, biòleg i expert en gestió forestal. Li diu: «Si a usted no le gusta la política medioambiental que estamos llevando, me va a permitir que eso es un buen ejemplo. Estaría preocupada si a usted le gustase. […] Para mí es un elogio. […] Si uste­des me piden la dimisión es que vamos por buen camino. […] Ustedes protegen, y la protección nos lleva al desastre». (sic)

Eixa, i no altra, és Isabel Bonig, la nova coordinadora general del Partit Popular valencià: una neocon que aplica sense anestèsia els principis del liberalisme salvatge a les infraestructures i al medi ambient. El perill i la potència de Bonig, però, rau en el fet que ella s’ho creu. No és una deixe­bla qualsevol de la dreta rància i hereditària, ni tampoc una nouvinguda d’insubstancial i translúcid fonament ideològic. No té uns pares que l’hagen inserit des de xicoteta al món popular, ans al contrari: ve d’una família de llarga tradició socialista. I és justament aleshores –quan has de batallar contra l’entorn més proper, quan t’obliguen dia rere dia a defensar i repensar allò que et defineix– que qualla l’essència vaporosa de la ideologia. A Isabel Bonig, la Thatcher de la Vall d’Uixó –malnom que li agrada lluir–, ningú no podrà qualificar-la de cínica. Ella va amb la veri­tat per davant: és de dretes i n’està orgullosa, i ho remarca cada vegada que en té ocasió.

Potser això explique el seu nou càrrec, des del qual haurà de coordinar la desesperada lluita electoral i el tarquim orgànic del Partit Popular. En contraposició a la nova portaveu del Consell, María José Català, que Fabra vol vendre com la imatge de la concòrdia i la mesura, Bonig representa el rearmament ideològic de la bancada popular. Cap persona com ella és capaç d’alçar els ànims d’uns diputats alacaiguts i capcots entre imputacions i funestos pronòstics electorals. En un viatge al centre, el del PPCV, que recorda el llança­ment maldestre d’una trompa amb tara, Bonig no s’excusa per no fer seu el delicat equilibri a la coreografia que executa amb ineptitud el Consell. Una dansa grotesca de carnestoltes a destemps, atapeïda de màscares i ganyotes, en la qual Fabra vol semblar un socialdemòcrata vestit de blau i és, en canvi, un Jack l’Esbudellador de l’estat del benestar al País Valencià.

Cap altre càrrec del Partit Popular ha dit en seu parlamentària que «el seu model no és el de serveis públics per a tots». Isabel Bonig, sí. Eixa honestedat l’honra. Però, tot i això, tot i exigir la metamorfosi dels militants en legionaris, Bonig no exerceix de Thatcher, ni de Generala, ni de Reina Catòlica en allò essencial: practicar la coherència amb el seu discurs, per bé que aquest siga repetitiu i previsible. Bonig s’ha plegat sistemàticament a les demandes –i també menyspreus– del govern cen­tral, especialment en allò relatiu al dèficit d’infraestructures que patim al País Valencià. La seua gestió ambiental no té rumb, com un globus que es desinfla a l’aire i segueix una trajectòria violentament erràtica, emportant-se treballadors i espais protegits per davant. Però més important encara: ha traït la seua admirada Margaret Thatcher, qui era una ferma defensora de la meritocràcia, qüestió que li provocà més d’un maldecap al si dels tories. Per contra, Bonig ha col·locat persones de la seua estricta confiança als llocs clau de les institucions, que no posseei­xen ni la preparació ni l’experiència necessàries. És, per exemple, el cas dels directors de parcs naturals, l’únic mèrit dels quals és el seu grau d’afinitat al Partit Popular. El mateix que succeeix amb la nova directora general del Medi Natural, Salomé Pradas, una advocada i militant del PP de Vila-real a la qual no se li coneix cap connexió –ni que siga llunyana– amb la gestió ambiental. Quin exemple vol donar Bonig quan és incapaç d’aplicar la base del pensament polític d’una dona que diu que admira?

Isabel Bonig vol ser la Margaret Thatcher del País Valencià, però és tan sols una protegida de Carlos Fabra i Francisco Camps que ha sabut variar de pas de ball. El problema és que el disc fa temps que està ratllat, i ella ni sap ni el vol canviar.

 

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 395, corresponent a juliol/agost de 2014. Ací pots fer-te amb un exemplar.