Joan Fuster: de professió, assagista

Carme Gregori Soldevila. Professora de Filologia Catalana a la UV

Joan Fuster acostumava a situar el conjunt de la seua obra –amb l’excepció de la poesia dels anys de joventut– dins el marc genèric de l’assaig, amb una idèntica i persistent actitud intel·lectual com a tret distintiu d’uns textos que, en apariència, podien semblar dispars. D’altra banda, és ben conegut que l’autor de Sueca es reivindicava com a professional de l’escriptura; amb fórmules que han esdevingut autèntics clixés, es presentava com «un jornaler de l’escriptura» que havia de treballar «pro pane lucrando». És aquesta obligació professional la que explica, en gran mesura, la diversitat de formats textuals de l’escriptura fusteriana, segons l’autor mateix. La necessitat d’adaptar-se a les exigències dels diversos encàrrecs editorials, de les col·laboracions periodístiques, dels espais de publicació, etc. contribueix a disgregar formalment una obra que, segons defensa l’escriptor, en el fons, manté una sòlida homogeneïtat discursiva.

Posant-se sota l’advocació d’Eugeni d’Ors, Fuster entén l’assaig com a «literatura d’idees» i l’assagista, per tant, com un agitador d’idees. Dit d’una altra manera, per a Fuster, escriure és opinar: «una temptativa d’opinió» realitzada des de l’àmbit humanístic. Al marge de les notables diferències ideològiques que separen Fuster d’Eugeni d’Ors, el Glosari orsià va marcar decididament les opcions literàries de Fuster; a més de constituir un model d’escriptura, li va revelar les possibilitats mateixes d’existència d’aquesta escriptura. La figura d’un intel·lectual que pensa el món mitjançant l’atenta percepció de les palpitacions del temps, a partir de qualsevol pretext, de forma fragmentària, amb una prosa treballada i amb una declarada voluntat persuasòria, s’erigeix en una referència que contribuirà a fixar i definir la vocació fusteriana.

La concepció àmplia i inclusiva del gènere de l’assaig que proposava Fuster comprén des de l’aforisme fins a l’estudi d’ambició erudita, passat per l’article d’opinió o l’entrada del Diari, entre altres. Tot ve a ser una qüestió de capteniment intel·lectual que té les pertinents irradiacions discursives. Ningú no pot negar, tanmateix, que Fuster va conrear els estudis literaris i culturals seguint escrupolosament els cànons de l’erudició, amb les preceptives notes a peu de pàgina, en obres com Poetes. Moriscos i capellans o en els estudis dedicats a Sant Vicent Ferrer o a Roís de Corella, per exemple. Igualment indiscutible resulta que, entre els seus papers escampats per revistes i diaris, un bon grapat poden ser considerats, sense forçar en absolut els termes, com a textos de crítica literària. A pesar d’aquestes constatacions, en principi, difícilment discutibles, Joan Fuster afirmava amb ironia, però també amb vehemència, que declinava «l’honor de ser intercalat en la nòmina circumspecta dels crítics i dels historiadors». També a Nosaltres, els valencians, l’anàlisi –innegablement històrica i sociològica– va encapçalada per una maniobra adreçada al mateix objectiu: aquell llibre –apunta– l’hauria d’haver escrit un històriador, un sociòleg o l’oportuna barreja d’ambdós, més que no pas ell, que no és ni una cosa ni l’altra. L’afirmació, però, no ens ha de conduir a error: Fuster assumeix sense vacil·lacions la seua obra. Només cal llegir el «Pròleg» a la segona edició per a fer-se càrrec de fins a quin punt ho fa. Per a Fuster, però, les dades erudites i l’anàlisi tècnica queden en un segon terme; l’èmfasi continua posant-lo en el caràcter assagístic de les obres, un caràcter que n’ha determinat l’escriptura i que l’autor vol subratllar per a evitar desviacions en la lectura. En aquest sentit, és ben simptomàtic que caracteritze obres com  Nosaltres, els valencians i Literatura catalana contemporània amb trets distintius de l’assaig.

L’assaig es basa en la subjectivitat del discurs. Allò que atorga unitat a l’assaig és el «jo» de l’escriptor, esdevingut alhora matèria de l’obra i perspectiva de captació del món, com posa de manifest el conegut exemple: “Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses»”, en el qual, l’assagista declara que, a diferència de la filosofia, la seua escriptura substitueix la categoria abstracta «home» per l’home concret, convertit en mesura i representació, conscient de l’abast i dels límits de la pròpia percepció.

El text assagístic és discontinu i no sistemàtic, presenta la progressió oberta d’un pensament que s’elabora amb la raó com a mètode i el dubte com a precaució, a la recerca d’una veritat que sempre serà interina. És també un sistema de coneixement que no tendeix ni a l’exhaustivitat ni a la totalitat: l’assaig –deia Fuster– no és «sobre» sinó «cap a» un tema, posant de manifest l’esforç de comprensió que ha de presidir la tasca assagística. La concepció de l’assaig com una indagació oberta, com una recerca ininterrompuda, és una de les idees que Fuster va enunciar amb més insistència en les seues obres. Aquesta autoexigència té, per a Fuster, el seu correlat paral·lel del cantó del lector, figura clau en aquesta manera d’entendre l’assaig com a incitació a la reflexió. L’assagista convida el lector a acompanyar-lo en el seu recorregut reflexiu; espera trobar-hi la connivència d’un destinatari acollidor però no passiu, en sintonia amb el pensament que se li ofereix, però no un mer receptor acrític de les idees alienes. Aquesta és, segons confessa l’autor mateix a Sagitari, la finalitat primordial de la seua escriptura: “Provocar més preguntes en el lector ha estat la meua primera intenció a l’hora d’escriure”.

Quan Fuster reivindica el caràcter assagístic de tota la seua producció literària ens està advertint que les seues obres són, per damunt de qualsevol altra consideració, exercicis d’aquesta interrogació reflexiva que té la voluntat de comprendre. I ens està indicant, també, les condicions de lectura que aquest pacte exigeix. Les interpretacions en clau dogmàtica dels seus llibres, sobretot dels que contenen les propostes més clarament polítiques, com Nosaltres, els valencians, ignoren aquestes exigències imprescindibles i, en conseqüència, substitueixen la desitjable discussió per l’adhesió incondicional o per la rebentada virulenta. On Fuster reclamava procediments racionals de refutació, un diàleg franc i productiu que permetés encarar el fons de la qüestió posada a debat, només va obtenir-hi maniobres de desqualificació i injúries irracionals. La polèmica resultava, en aquests termes, estèril.

L’avantatge de «recuperar» la condició assagística –és a dir, literària– de l’obra fusteriana és que la valoració que en fem deixa de dependre de la dimensió política de les idees que s’hi exposen, massa sovint descarnada i estrafeta per interessos partidistes. Sense deixar de banda les idees, que són –recordem-ho– l’objecte de la literatura assagística, podem gaudir d’una prosa de valor atemporal, brillant i incisiva, i de l’estímul intel·lectual d’una consciència lúcida.

Article publicat al nº 370 (abril 2012), dedicat a Joan Fuster. Ací pots fer-te amb un exemplar