Josep Massot: «Les diòcesis valencianes no han aplicat la normativa del Concili sobre les llengües vernacles»

Rafael Roca. Universitat de València

Dom Josep Massot i Muntaner (Palma de Mallorca, 1941), més conegut com el pare Massot, és monjo de Montserrat des de 1962, i dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat des de 1971. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, és també director de les revistes Serra d’Or (des de 1994) i Randa (des de 1975), president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Ha publicat vuitanta-quatre llibres i més d’un miler d’articles sobre temes de llengua, literatura i història; i manté, des de fa tres dècades, una estreta vinculació amb la Universitat de València a través del Departament de Filologia Catalana i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Per tot això i per més, el passat 15 d’abril la nostra Alma Mater l’investí Doctor Honoris Causa. I és a propòsit d’aquest nou reconeixement a l’intens treball i mestratge que desenvolupa que hem volgut parlar amb aquest estudiós humanista que s’agrada d’autoqualificar-se com «un mallorquí de Catalunya».

–Com valoreu la distinció que us acaba de concedir la Universitat de València?

–Un doctorat ‘Honoris Causa’ és, per a un universitari, un guardó molt important, i més si ve d’una universitat tan antiga i tan prestigiosa com la de València. No cal dir que n’estic molt agraït, tant als qui m’han proposat com als qui m’han acceptat, i no deixo de pensar allò que dèiem abans en llatí: «Domine, non sum dignus».

–Què va ser primer, la vocació científica o la religiosa?

–Quan em vaig decidir a entrar a Montserrat estava a punt d’acabar la carrera de Lletres, en l’especialitat de Filologia Romànica, i ja havia publicat alguns articles en revistes científiques i n’havia redactat altres que sortiren més endavant. A Montserrat vaig continuar amb estudis d’humanitats de filosofia i de teologia que em van obrir nous horitzons, i que em van permetre de treballar sovint d’una manera interdisciplinària.

–Quan vàreu entrar en contacte per primera vegada amb valencians preocupats per la cultura?

–De petit vaig conèixer Manuel Sanchis Guarner, que aleshores treballava a Mallorca, ajudant Francesc de B. Moll, bon amic de la meva família, en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear. Quan estudiava a la Universitat, vaig tenir relació amb algun altre estudiant de València i des de Montserrat he tingut contactes amb moltíssims valencians de tota mena, intel·lectuals, capellans, catalanistes o «blaveros». L’amistat que aprecio més és la de Joan Fuster, que vaig conèixer a Barcelona, a casa d’en Max Cahner. A Montserrat –o a Barcelona amb motiu dels premis Serra d’Or– he conegut i acollit moltíssims escriptors, entre els quals voldria remarcar Vicent Andrés Estellés i Josep Lluís Bausset, que em va acollir també a casa seva a l’Alcúdia. No cal dir que des de fa moltíssims anys tinc relació amb professors de la Universitat de València i de la resta d’universitats valencianes, alguns dels quals han estat deixebles meus, i molts altres que he pogut ajudar d’alguna manera o a qui he publicat llibres o articles.

–Quina opinió us mereix l’actitud de les diòcesis valencianes respecte a l’ús litúrgic i catequètic del valencià?

–Les diòcesis valencianes no han sabut trobar el camí per aplicar la normativa del Concili Vaticà II sobre les llengües vernacles a la litúrgia. Al Congrés Litúrgic que vam fer a Montserrat el 1965 es va parlar llargament del tema, i hi va venir Sanchis Guarner i algun altre intel·lectual valencià. L’únic bisbe que hi va assistir va ser el doctor Pont i Gol, que aleshores era al bisbat de Sogorb-Castelló. A Catalunya i a les Illes Balears les coses van anar una mica millor.

–Com veieu el procés sobiranista en què actualment es troba immersa la societat catalana?

–És un repte molt complex i molt difícil, que encara no sabem del tot per quins camins ens portarà. En tot cas, es tracta d’un moviment impressionant, com mai no hi havia hagut a Catalunya i que és compartit per persones de totes les edats i totes les condicions, incloent-hi molts castellanoparlants.

–Com valoreu el paper que la revista Serra d’Or ha jugat en la cultura catalana durant les seues quasi sis dècades d’existència?

–Durant el mes de maig Serra d’Or celebrarà el cinquantè aniversari dels seus «Premis de la Crítica», que van començar en ple franquisme d’una manera molt discreta i que s’han anat convertint en els premis més prestigiosos del país, des del moment que es donen per jurats independents i a obres que no es presenten, sinó que són triades pels membres del jurat. El conjunt de jurats i de premiats durant aquests cinquanta anys és realment impressionant.

Serra d’Or és la revista més antiga del país i probablement la que ha tingut una durada més llarga a través dels anys. De fet, la revista actual, que va començar el 1959, és la conjunció de dues revistes anteriors, totes dues emparades per Montserrat, que van començar bastant abans: un primer Serra d’Or, publicat inicialment pels treballadors del santuari, i Germinabit, òrgan dels antics escolans de Montserrat. Jo no sóc el més indicat per valorar el paper que ha tingut dins la cultura catalana, atès que des de fa moltíssims anys primer en vaig ser col·laborador, després director de l’editorial que la publica, després membre del consell de redacció i finalment director. Crec, de tota manera, que no és pretensiós dir que ha tingut un paper únic, en primer lloc perquè durant molt de temps va ser l’única revista de les seves característiques, i en segon lloc perquè ha tingut una gran quantitat de col·laboradors de totes les tendències i totes les ideologies, i ha tractat, dins el que va permetre la censura dels primers temps, dels temes més diversos i ha donat lloc a reflexions i a polèmiques molt interessants.

–Quin dels dos angles que conformen la vostra personalitat intel·lectual, gestor i promotor cultural i estudiós humanista, us comporta més sacrificis? O millor, més satisfaccions?

–No distingeixo gaire els diversos aspectes de la meva feina, des dels més senzills de desparar la taula o ajudar en el que calgui fins a presidir actes o treballar per les classes o conferències o per escriure articles i llibres. Tot s’ha de fer i, un cop un n’ha sortit, és sempre una font de satisfacció, encara que sovint hauries volgut fer-ho millor i poder dedicar-hi més temps.

–Quin és el secret per a gaudir d’un «estol d’amics fidels i incondicionals que abasta tots els continents i que és format per persones de totes les edats, de totes les ideologies i de les professions més diverses», tal com vàreu acreditar en 2012 a propòsit de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per part d’Òmnium Cultural?

–He tingut sempre amics a tot arreu i m’he esforçat molt per no tenir enemics, encara que a vegades en surten sense buscar-los. Em penso que no hi ha cap secret. Es tracta simplement d’acollir tothom, de tractar els altres tan bé com sigui possible i ajudar-los sempre que ho necessitin, sabent que sempre reps més que no dónes.

–Quins projectes de futur teniu entre mans?

–Tinc una muntanya de projectes, molts dels quals no arribaran a bon terme perquè la vida és curta (ars longa, vita brevis, deien els llatins). En aquest moment estic acabant una refosa de la primera part d’Els mallorquins i la llengua autòctona, el primer llibre que vaig publicar, que tracta de la visió de la llengua que han tingut els meus conterranis des del segle XIII fins al segle XXI. Ha de sortir dins un volum de la col·lecció «Honoris Causa» de la Universitat de València, juntament amb altres articles referents a temes valencians. D’altra banda, tinc a punt de començar una segona edició corregida i augmentada del llibre Vida i miracles del conde Rossi, un estrafolari feixista italià que fou enviat per Mussolini a Mallorca l’estiu de 1936 i que s’hi va fer famós per les seves excentricitats i per la seva fúria contra els republicans. Tinc també a l’ordinador el material per al segon volum de la sèrie A la Ciutat dels llibres, on sortirà també el discurs que he fet a la Universitat de València; i hi tinc igualment una nova edició ampliada i posada al dia de la Història de Montserrat redactada pel pare Anselm M. Albareda el 1931 i que ja he anat ampliant una colla de vegades. No sé quan, m’he de posar a treballar en una nova edició del llibre La guerra civil a Montserrat, per al qual tinc moltíssim material nou, i m’agradaria poder enllestir la «saga» que des del 1975 he anat redactant sobre la guerra civil a les Illes Balears, amb un estudi sobre Mallorca com a base aeronaval mediterrània i un altre sobre la intervenció dels mallorquins als fronts de guerra peninsulars. Naturalment, sempre tinc molt poc temps per a tot això, perquè la major part de les meves hores les he de dedicar a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que necessiten hores i més hores i no deixen ni un minut de repòs.

 

Entrevista publicada al nº 415, corresponent a maig de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar

Imatge: Josep Massot pronunciant la lectio. Autor: Miguel Lorenzo