La revista degana en valencià

La ‘Festa d’Elx’, més de cinc-cents anys després

La revista Saó publicava a l’octubre de 1992 un article de l’historiador elxà Joan Castaño en què feia un repàs breu a l’organització del Misteri d’Elx des de l’origen, allà per l’últim quart del segle xv, fins a l’actualitat, i que es titulava «La Festa d’Elx: cinc-cents anys de la història d’un poble». Com, segurament, el bon lector intueix, la meua pretensió és donar continuïtat a aquell escrit, no tant amb l’objectiu de centrar-me en l’enumeració de les fites que ha viscut la representació des del començament de la dècada dels noranta, que no en són poques, sinó sobretot per l’interés de reflexionar sobre l’estat en què es troba una peça teatral que ha estat en cartell ininterrompudament des de fa cinc segles, cosa que envejarien alguns dels musicals de més anomenada de Londres o Nova York.

En primer lloc, i abans d’entrar en matèria, per si algú es perd, definim què és el Misteri d’Elx. Aquest és el nom que rep el drama religiós tardomedieval de temàtica assumpcionista que té lloc cada 14 i 15 d’agost a l’església de Santa Maria d’Elx. Quan parlem de drama religiós, ens referim a un tipus d’obres de teatre que es desenvolupà a partir del segle xiv i que es caracteritzava, entre altres trets, per una escenografia múltiple i simbòlica, una gestualitat ritualitzada, un vestuari i un atrezzo que combinava la influència dels recursos eclesiàstics amb elements de tradició popular, una música d’origen litúrgic, però no únicament, i un text senzill, escrit en vernacle i versificat, que no era més que el canemàs d’una posada en escena vistosa i sensorial. Els arguments eren molt variats i, en aquest sentit, trobem diversos cicles que ens permeten classificar les peces que ens han arribat, com ara el de Nadal, Pasqua o l’hagiogràfic. Entre les obres dedicades a la Mare de Déu destacaven les assumpcionistes, basades en els textos apòcrifs tardoantics que relaten la mort i assumpció de Maria i que en l’edat mitjana foren transmesos per obres que arreplegaven aquesta tradició mil·lenària, com ara la Llegenda àuria de Jacobus de Voragine (ca. 1264), el capítol de la qual dedicat a aquesta festivitat és la font directa del Misteri d’Elx.

Pel que fa en concret a la representació elxana, el pas dels segles ha fet que, juntament amb els elements pròpiament tardomedievals, hi haja aportacions renaixentistes, barroques i, fins i tot, de més posteriors. L’escenografia de la Festa és un clar exemple de posada en escena típica de l’edat mitjana, potser una mica simplificada, ja que l’escenari central adquireix significats diferents segons el moment (casa de Maria i vall de Josafat), cosa que l’acosta a la posada en escena que s’introduí amb el Renaixement i que ha esdevingut la tradició teatral que ha arribat fins als nostres dies. El Misteri d’Elx, amb una escenografia múltiple que encara sorprén els visitants, divideix l’església en dos espais ben diferenciats: el pla horitzontal i el pla vertical. En el primer trobem, d’una banda, el cadafal, escenari elevat que esdevé l’espai central i vertebrador de l’escena; i, d’una altra, l’andador, una rampa ascendent que comunica la Porta Major amb el cadafal i que té una funció escènica que va més enllà de permetre l’accés als personatges. Pel que fa al pla vertical, la funció del qual és donar espectacularitat a l’escena, es tracta d’una tramoia oculta a la cúpula de l’església per un llenç pintat que simula ser el cel i amb la qual es fa davallar els diversos personatges celestials que hi participen amb tres ginys aeris: la mangrana, l’araceli i la coronació.

La música de la Festa, juntament amb la llengua del text, és l’element que millor mostra l’erosió i l’enriquiment del pas del temps. En aquest sentit, a la part monòdica, d’origen més antic, elaborada a partir de les contrafacta d’himnes litúrgics medievals, s’uneix tot un repertori variat de composicions polifòniques renaixentistes. Cal afegir, a més a més, que bona part d’aquestes melodies de gènesi culta es veuen modificades, especialment en la part monòdica, per uns adornaments melismàtics, en alguns casos bastant recargolats, que vinculen el Misteri d’Elx amb el cant tradicional que s’estén al llarg de la Mediterrània. En el cas del text català –com no podria ser d’una altra manera, ja que va lligat a la música estretament– trobem que hi ha una part de la llengua que es retrotrau a la segona meitat del segle xv i una altra que és clarament de la meitat del xvi.

La Festa d’Elx, doncs, és una peça de teatre de tècnica medieval, amb alguna reelaboració escènica, musical i textual posterior que no li lleva ser, encara hui en dia, una oportunitat única per a acostar-se a la manera de fer teatre de fa cinc-cents anys, que s’ha conservat gràcies a la tossuderia d’un poble que, des de ben aviat, hi veié el símbol identitari que el cohesionava comunitàriament. Per aquest motiu, el 1609 el Consell Municipal accedí a fer-se’n càrrec de l’organització quan la Confraria de Nostra Senyora de l’Assumpció no pogué esmerçar més esforços i estigué a punt de desaparéixer la representació; i el 1632 s’aconseguí ‒i a hores d’ara encara no sabem com‒ que el papa Urbà VIII emetera un rescripte pontifici que la protegia contra les ingerències del Bisbat d’Oriola, que feia complir l’estipulació contrareformista de no fer actes teatrals dins de les esglésies.

Així i tot, amb l’arribada de l’estat liberal, de primer, i l’alternança política fruit de la Restauració borbònica després, la Festa entrà en decadència. Gràcies als estudis que en feren alguns intel·lectuals valencians i catalans de finals del segle xix i començaments del xx (com ara Teodor Llorente o Felip Pedrell), algunes vegades com a conseqüència d’una visita anterior a Elx per a veure’n la representació, invitats per l’historiador local Pere Ibarra, es denuncià l’estat en què es trobava la posada en escena i la música. Per aquest motiu, l’any 1924 es creà a la ciutat una Junta Protectora de la Festa que promogué tots els canvis necessaris perquè tornara a l’esplendor perduda. Pocs anys més tard, al setembre de 1931, i en part com a resultat de tot aquest procés, el Misteri d’Elx fou declarat Monument Nacional per part del govern de la II República, amb la qual cosa quedava emparat per l’Estat i se n’assegurava la continuïtat.

Si aquest acostament dels intel·lectuals a l’obra elxana fou una ajuda necessària perquè no es perdera l’essència teatral i musical tardomedieval, també tingué una contrapartida: amb l’observació i l’anàlisi que provenia dels estudis culturals, s’hi introduí una visió estètica de la Festa que ha acabat imposant-se a la visió tradicional. Fins aquells moments, la representació, després d’haver sigut assumida com a símbol identitari de la comunitat en els segles xvi i xvii, era considerada la Festa dels elxans, la celebració en què es mostrava la seua idiosincràsia. Sense això, per posar-ne només un exemple, quan els governs municipals huitcentistes de tall liberal llevaren la capella professional de música, la població no hauria pres la decisió de fer-se’n càrrec, ni que fóra de manera amateur, per a evitar-ne la desaparició. Però, a partir d’aquesta valoració de la Festa per part dels intel·lectuals en el sentit de ser una peça de teatre única que pagava la pena conservar com una mena de relíquia, la població començà, a poc a poc, a incorporar uns valors culturals en la seua vivència de la representació que s’oposava, quan no la substituïa, a la consideració festiva popular i tradicional.

Sense anar més lluny, aquell any de 1924 s’instituí l’assaig general del 13 d’agost amb la intenció de comprovar a porta tancada que els canvis que s’hi havien introduït funcionaven adequadament. Prompte els visitants que volien conéixer el Misteri d’Elx veieren l’interés d’una representació en què es podia assistir a les dues parts seguides amb un seient assegurat i sense les molèsties dels dies 14 i 15. La popularitat que ha adquirit aquest assaig, al qual les autoritats començaren a invitar a tot tipus de personalitats de la cultura, de la política i de la religió, ha fet que, amb el pas dels anys, haja desplaçat en importància, fins i tot en els elxans, els dies tradicionals. En l’actualitat, el dia 13 es viu a Elx com el dia gran de les festes, ja que permet veure en una mateixa vesprada-nit un assaig de la Festa i la Nit de l’Albà.

No és l’única conseqüència d’aquesta nova visió de la Festa que s’hi ha anat introduint per sobre de la festiva, però potser sí que és la més simptomàtica. En aquest sentit, la declaració del Misteri d’Elx com a Patrimoni de la Humanitat en la categoria de Bé Oral i Immaterial per part de la Unesco al maig de 2001 anava adreçada no tant al perill de desaparició de la representació, sinó a la substitució del caràcter festiu per a convertir-la en un espectacle cultural i, en definitiva, turístic allunyat com més va més de la celebració comunitària i festiva, que ha permés que pervinguera durant més de cinc-cents anys. De tota manera, aquesta protecció no ha servit de gaire i, en els últims anys, la situació s’ha agreujat, ja que ha ajudat que la Festa es projecte encara més en el món del turisme cultural i que els elxans la vegen com un element que s’acosta més a un quadre que cal exposar a l’admiració dels forans que d’una festa viva i popular. No sabem què ens portaran les pròximes dècades; potser la Festa esdevindrà finalment un fòssil de museu o potser els elxans s’adonaran que la pervivència de la representació, amb tota la riquesa tradicional que atresora i el context festiu que l’emmarca, i que l’ha convertida en el símbol viu d’una comunitat, depén exclusivament de continuar vivint-la com el nostre referent identitari, el que ens defineix com a poble. Cal decidir, a fi de comptes, si volem una Festa que siga una celebració popular o un espectacle turístic.

Hèctor Càmara i Sempere. Càtedra Misteri d’Elx-UMH

Imatge de Baptiste Pons

Article publicat al nº 406, corresponent a juliol/agost de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar.