La revista degana en valencià

La llengua, amb òptica nacional

Vicent Pitarch. Filòleg i sociolingüista

Em permet d’apuntar, al capdamunt de la divagació que m’ha estat proposada, que el corpus fusterià, ric i divers, està marcat, en termes força rellevants, per un to inconfusible de reflexió civil, damunt la qual plana el tema recurrent de la llengua i, per extensió, el de la nació, tots dos amb estricta interrelació. Ara, tan sols el curt de gambals pot pretendre liquidar la fenomenal obra fusteriana reduint-la a un hipotètic nacionalisme lingüístic. Siga com siga  i de manera inqüestionable, la llengua –que remet, ací i allà, a la nació–constitueix un macrotema en el “món fusterià”, això és, en l’autor de Nosaltres els valencians i en tots aquells que beuen d’aquesta font del corrent ideològic i polític que s’ha manifestat com el més innovador del País Valencià contemporani  i un dels més fecunds de la catalanitat.

Tot partint del desfici que li produeix el fet de sentir-se en orfandat nacional i amb una llengua desvalguda –dues vivències que es retroalimenten–, Fuster es lliura, amb les armes de la raó i del compromís, a furgar en els esculls a través dels quals ha d’avançar aquesta llengua seua; més exactament, en les desgràcies correlatives que ha de suportar la seua comunitat natural. Per descomptat, aborda el fenomen lingüístic en la seua complexitat, sens dubte amb una atenció prioritària a les conductes amb què respon el veïnat davant les exigències de la comunicació social, sense menystenir, però, incursions, més o menys esporàdiques, en aspectes sistèmics d’aquesta mateixa llengua, per a la qual ell vindicarà, en termes decidits, el nom de català. Així, doncs, Fuster reflexiona sobre la llengua catalana, sense negligir-ne cap de les dues perspectives fonamentals: l’analitza com a eina i com a símbol.

Com a eina, la llengua és un codi (un sistema) dotat d’una capacitat admirable de generar funcions: la d’actuar com a manifestació excelsa d’una cultura, per exemple, i la de vertebrar una societat. Com a símbol, la llengua és l’exponent per excel·lència de la nació.

I bé, era normal que, així que assumí la pròpia vocació d’escriptor –en català, no cal dir-ho–, tot d’una Fuster es plantejara  les qüestions bàsiques del codi, tals com l’ortografia, el lèxic i, en general, l’estil que havien de guiar la seua escriptura, qüestions que a finals del decenni dels quaranta del segle passat assolien dins el panorama valencià uns nivells de dificultat suplementària, atès el grau d’analfabetisme ambiental i de prostració en què quedaven els registres cultes de l’idioma. En aquest sentit, el nostre escriptor no hi tenia altre camí que el de la formació autodidàctica.

D’entrada, amb la seua mentalitat cartesiana i el seu caràcter disciplinat, no podia concebre l’ortografia sinó com un codi rigorosament unitari, convencional i sistemàtic alhora, que exigia una fidelitat estricta, tal com ell mateix formulava mitjançant el conegut aforisme «És la conclusió a què he arribat: només hi ha un “pecat mortal”, i són les faltes d’ortografia».

Pel que fa al lèxic, també Fuster havia de fer seua la consigna fabriana  de depurar i enriquir la llengua (redreçar-ne la varietat), tot fent-se càrrec del llast que representava el volum dels castellanismes que s’havien incrustat en el llenguatge ambiental. I no es tractava només d’eradicar el vocabulari espuri, sinó que la sensibilitat fusteriana aspirava al domini de la propietat de cada mot, una tasca que anava unida a la seua voluntat d’estil. En aquest sentit, i d’acord amb l’afortunada anàlisi de Vicent Salvador, fins i tot va proposar-se una certa «higiene lexicogràfica» , operació destinada a netejar d’adherències semàntiques d’ordre metafísic o mistificador aquelles paraules que l’escriptor haurà de fer servir i que necessitava pulcres. Així ho manifestaria, amb el to desimbolt que li permetia  la correspondència personal, en una carta adreçada a l’Annalisa Corti: «Els fills de puta es caracteritzen pel confusionisme de vocabulari més que no pas per la pulcritud».

En el treball ardu de dotar-se d’estil, Fuster no s’està d’exhibir l’admiració profunda que sent per Josep Pla, en qui descobria que l’obligació primordial de l’escriptor és fer-se entendre i, en aquesta comesa, escriure bé probablement no serà sinó «escriure a cada moment la paraula justa, justa i insubstituïble».

Ara, per damunt de l’interés que podia despertar en Fuster la casuística generada pels components que integren el sistema lingüístic (el vocabulari o la fonètica, la sintaxi o la morfologia, i encara, si ho preferiu, l’ortografia), hi havia la qüestió de l’estil, que porta directament a l’estàndard lingüístic, que una venerable tradició catalana ha anomenat “llengua literària”. Ras i curt, la qüestió crucial que tenia plantejada la llengua catalana consistia a fer triomfar al si de la catalanitat un registre idiomàtic amb plena capacitat funcional perquè pogués complir amb eficàcia absoluta totes les necessitats comunicatives d’una societat culta i moderna, i, per tant, amb la decisió indefugible de superar la fragmentació interna. Fou la gran batalla que van lliurar els nostres escriptors més insignes i que sovint personalitzem en la figura de Pompeu Fabra, que havia tingut un protagonisme impagable en la normativització del català. Precisament emmirallat pels avenços que havia fet la codificació fabriana, l’autor de Nosaltres els valencians gosava d’afirmar, l’any següent al de la publicació del seu assaig clàssic: «També al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla.» Sens dubte, una mostra preciosa de l’optimisme que calia a la “utopia” fusteriana.

Ací no caldrà repetir que Fuster fou un fabrista preeminent, lúcid i convençut. Prou que li dolia la “balcanització” que pesava damunt la catalanitat, enfront de la qual –en la línia traçada per Pompeu Fabra al seu famós article de Nostra Parla (1918),calia alçar l’antídot d’una llengua “federada”, «una llengua flexible en la seua unitat», tal com propugnava en una carta al seu amic Vicenç Riera Llorca, l’any 1953. En qualsevol cas, ni aleshores ni avui mateix, aportar propostes per un estandard català no és pas una iniciativa fàcil ni exempta de riscos, per tal com l’èxit de l’estàndard no depén tant de factors de tècnica lingüística –o de tacte sociolingüístic– com de la disponibilitat del poder polític, això és, del control sobre els mitjans productors de cultura i de qualssevol sistemes de comunicació. No costa, per tant, d’entendre que en ocasions, davant les disputes a l’entorn de l’estàndard, hi sorgissen dissidències entre les propostes fusterianes i les alternatives “valencianitzadores”. Precisament, amb relació a aquesta mena de dissidències, en alguna ocasió Fuster hagué de bonegar Sanchis Guarner a causa del «fetitxisme de Fabra» que li atribuïen els components de Torre i que el suecà interpretava com «el recurs del despistat».

Salta a la vista que, en les incursions al sistema lingüístic, les preferències fusterianes s’orienten decididament cap a les seues funcions–i de manera remarcable cap a les funcions d’ordre sociolingüístic–, més que no pas cap a la disquisició sobre l’estructura de la llengua. No en va el geni de Sueca figura entre els impulsors de la sociolingüística catalana del nostre temps. En aquest sentit, qüestions com ara el paper de la llengua com a manifestació cultural i, més encara, com a eina de vertebració social, de compactació nacional, constituiran temes angulars de l’univers fusterià. Simultàniament, l’idioma esdevé la marca per excel·lència, el símbol més emblemàtic dels conjunts nacionals. Aquestes qüestions, però, les més conegudes de l’obra fusteriana, alguna de les quals potser reclama als estudiosos noves atencions, escapen de les disponibilitats que ofereix la circumstància present.

Article publicat al nº 370 (abril 2012), dedicat a Joan Fuster. Ací pots fer-te amb un exemplar