La revista degana en valencià

La València oblidada

Com reaccionaríeu si el manuscrit de Tirant lo Blanc, ara conservat amb totes les atencions a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, malvisquera entre humitats i pixum en un soterrani? Probablement, s’hi alçarien crits d’indignació. Això, sense que massa gent s’emporte les mans al cap, és el que està passant amb moltes de les mostres de patrimoni arquitectònic valencià. La sacralització del paper –o del pergamí– no ha estat proporcional en la pedra. I això, malgrat que un edifici també conta històries, també, tot i vindre del passat, forma part del nostre present i l’explica: conta maneres de viure, maneres de fer; conta, al capdavall, la nostra història. Una història que, per a poder valorar, i al contrari del que ocorre sovint, s’ha de saber llegir.

Si no sabem llegir, no podem comprendre; si no podem comprendre, no podrem valorar; si no podem valorar, s’acaba per destruir. Això és el resum que explica la pèrdua de patrimoni arquitectònic que ha patit el País Valencià durant dècades, entre promeses de progrés i especulació urbanística. La comarca de l’Horta ha sigut testimoni d’excepció d’aquest procés de pèrdua. Casos irreversibles en el cap i casal, com la destrucció del convent de Jerusalem del segle XV, l’església de Sant Bartomeu –manada construir en 1239 amb la conquesta cristiana– o del palau de Mossén Sorell també del segle XV, i altres que encara poden evitar la desaparició total.

Són aquests els més sagnants: palaus, convents, muralles, torres, alqueries o barraques en perill, amenaçades per la desídia institucional, patrimoni històric que cau a trossos perdut en terra de ningú, després de plans urbanístics que han destruït el seu entorn.

El cas de les alqueries és el més comú de la comarca. Especialment insultant és el de l’alqueria del Moro i l’alqueria de la Torre, en l’antic poble i ara barri de Benicalap. Per cert, aquesta última és propietat del VCF. Originàries del segle XIII i tapiades fa poc, han patit ocupacions il·legals i espoli de peces ceràmiques i murals que acabaran en el mercat negre, tot entre el silenci quasi absolut. Quasi, perquè sí que hi ha associacions que ho han denunciat; tot en va, perquè malgrat ser considerades respectivament BIC (Bé d’Interés Cultural) i BRL (Bé de Rellevància Local), estatus que obliga les administracions a protegir-les i fins i tot establir un horari de visites, el cert és que pateixen un estat de degradació evident.

A aquestes se suma també l’alqueria de Julià, a l’Olivereta, i l’alqueria del Rei, a Campanar. La primera del segle XVII, on va dormir Isabel II, i situada en els horts on sant Vicent Ferrer predicà entre fidels; i la segona del segle XV, incendiada fa uns mesos per causa de la seua ocupació il·legal, i dins dels terrenys on està projectada l’ampliació del Bioparc de la ciutat de València. És a dir, en zona de responsabilitat de l’Ajuntament de Rita Barberá.

També corre perill la muralla àrab del segle XI. En el carrer de les Salines encara podem veure la Torre de l’Àngel, que hui funciona com a vivenda, i un tram de muralla fent equilibri per no caure després de mil anys en peu, com també una altra torre molt més modificada respecte de l’original i en mal estat de conservació al carrer Mare Vella. Però, probablement, el millor exemple de restes àrabs se situa dins d’una casa particular a les Blanqueries, amb una muralla inclús amb merlets i unes bases circulars on els blanquers assaonaven el cuir. Finalment, en la Galeria del Tossal es troba un gran llenç de mur i els fonament d’una torre prou ben conservada. Patrimoni públic en ruïnes i patrimoni privat no visitable. Mal balanç.

Hi ha molts altres monuments de la vergonya: des de la trama històrica del Cabanyal –el gran valor del barri amenaçat de mort– fins a les cavalleries del palau d’Escrivà, originàries del segle XV, que poden caure a causa d’una ampliació de l’edifici principal. I la vil·la romana de Paterna, del segle I aC, que ha patit espolis i degradació i on no hi ha cap actuació de conservació. I el palauet de Nolla de Meliana. I…

Massa casos. Exemples d’una manca de consciència col·lectiva pel que fa al patrimoni arquitectònic. Si a això afegim la nul·la iniciativa pública i privada de conservació i/o reutilització, el resultat és la pèrdua d’uns murs que ens expliquen, que són part del nostre passat i de la nostra identitat, que ajuden a comprendre’ns. I és que, més enllà d’idealismes sucrosos i ingenuïtats romàntiques, si deixem caure el nostre patrimoni –ja siga lingüístic, literari, musical o arquitectònic– perdrem memòria. I amb la memòria, la identitat. Creurem intuir qui som, però no ho sabrem.

Fernando Camallonga Andrés. Arquitecte

Article publicat al nº 403, corresponent a abril de 2015