L’humor com a radiografia d’una societat

Dir que Xavi Castillo no té pèls a la llengua no és cap exageració, sobretot per a les persones que l’han vist actuar. Ell, i els seus personatges, són una mena de notaris de la societat. Amb els seus ulls analitza el que passa, el que veu, ho mescla amb el que pensa i se’n puja a un escenari, a un camió o a peu pla per a llançar amb força el seu treball actoral, mai no amable amb el poder i sempre intel·ligent –molt intel·ligent– aconseguint que ningú no s’oblide d’ell, ni per a bé ni per a mal. Des del seu capità moro fins al darrer moment de Godzilla, tots junts, seuen a la cadira on està Xavi. Enfront, nosaltres fent-li preguntes i pel mig un café i un parell d’aigües; naturals.

–«La llibertat d’expressió és dir el que la gent no vol sentir», va afirmar George Orwell. Quina és la teua definició?

–Això és una entrevista trampa! No tinc cap definició sobre llibertat d’expressió! Sobre el tema l’únic que podem fer és el que hem vist aquests dies en la gent del Charlie Hebdo: continuar. El que hem de fer és practicar la llibertat d’expressió. Això és el que fem nosaltres, i porta problemes encara que diguen que a Espanya ja es pot fer broma… Això és mentida.

 –Per tant, la llibertat d’expressió passa per un bon moment?

–No, en absolut. I a més ara encara l’han cagada més perquè estan fent-se pactes per a reforçar la Llei de Seguretat. Estem tornant a la situació de l’11-S, però d’una altra manera. Al País Valencià es practiquen molts tipus de censura, i nosaltres hem anat patint-los.

 –De fet, tenim la situació paradoxal que has estat vetat per ajuntaments del PP que ara diuen que ells també són Charlie Hebdo…

–Això és el primer que vam llegir del número que ha fet Charlie Hebdo, on s’ha fet broma de tots els pallassos que ara els donen suport… Pense que s’apunten tots a un bombardeig. Mireu Jorge Fernández Díaz, que diu «Je suis Charlie Hebdo» i està retallant la llibertat aprovant la Llei de Seguretat Ciutadana!

 –Què és pitjor, la censura o l’autocensura?

–És un tema que porta a l’altre. Nosaltres d’això hem parlat molt, perquè el tema de la censura l’hem patit. Sempre tenim un dilema, i és que sempre que en parlem sembla que som plorons. I no, és una realitat. Hem patit molta censura de molts tipus: censura en cartells, vetos d’ajuntaments… De fet, estem vetats pràcticament en tots els ajuntaments on governa el PP i si actuem en eixos pobles és perquè ens criden les associacions, però no perquè ens busque l’ajuntament. Si continuem fent feina és pels col·lectius, no per les institucions. Pel que fa a l’autocensura, a voltes hem pensat que seria interessant fer un fòrum per parlar-ne. L’autocensura és molt perillosa perquè et talles de dir una cosa per tal de no molestar, que és el que ha passat a Canal 9 durant molt de temps; allà han viscut l’autocensura cada dia. Fins i tot hem viscut l’autocensura en el món editorial. L’autocensura existeix, és un fet quotidià. L’autocensura és la por.

 –Creus que la pròpia realitat valenciana supera els teus personatges?

–En els espectacles que faig dic: «No podem superar-los, ells van per davant nostre». Ells són insuperables. No es pot superar una Rita, ja que ella està per damunt de la paròdia, de la sàtira. L’únic que es pot fer és exagerar-ho, i així i tot t’hi quedes curt. Els nostres polítics són uns personatges molt esperpèntics (mireu allò del sobre i la bala!).

 –I què hem fet nosaltres per a merèixer això?

–La realitat és que els hem votat. A vegades, després d’un espectacle dic al públic: «Ara aneu i els torneu a votar!».

 –Has explicat en alguna ocasió que les censures, al cap i a la fi, es converteixen en part del teu procés creatiu…

–És un material de puta mare; és perfecte. Quan va passar allò de Xàtiva, tot era tan divertit (les reaccions de Rus, al capellà que li agarra un patatús, l’altre que m’imita en un sermó i la gent s’escandalitza…) que vaig pensar de traure-ho en l’espectacle. És un material perfecte! Això el que fa és pegar-hi encara més la volta i enfadar-los més. És l’arma que tenim: l’humor i la sàtira.

 –Per la teua crítica corrosiva, crida l’atenció que tingues dos tipus de públic: l’infantil i l’adult…

–En Pot de Plom estem recuperant ara el món de la rondallística. Una cosa bona de tot això és que el teatre el fem igual per a majors que per a xiquets, i jo m’ho passe igual de bé amb els dos públics. L’única diferència és que per als xiquets llevem la part més sagnant, però el to sarcàstic els xiquets el capten molt bé, si no són d’un col·legi molt políticament correcte…

 –Per tant, l’humor té fronteres?

–No, i a més aquests dies s’ha de reivindicar això: no hi ha cap cosa sagrada.

 –Però té límits?

–No hauria de tindre’n. El problema és que si comencem a posar-li límits ja l’hem cagada. Sembla que el més perillós siga tractar la qüestió religiosa, que és el que més virulència desperta. Crec que el límit és el que et demane el cos, però no és un límit establert. Nosaltres hem fet entrevistes als de l’Associació de Víctimes del Metro, als del CIES… Són temes molt sagnants, però nosaltres hi aportem un punt d’humor i ells ho agraeixen. Vas amb molt de respecte perquè és un tema molt dolorós, però quan es veu que la cosa es normalitza, i fins i tot se’n pot fer broma, ells ho agraeixen.

 –I els polítics valencians tenen humor?

–En general, hi ha molt poc sentit de l’humor. Sempre tenen el cul apretat, la vista posada en la campanya… Però ni de dretes ni d’esquerres, eh! Salvant Mònica Oltra, que ha fet programes amb nosaltres…

 –I els actors i actrius valencians són suficientment crítics amb la classe política?

–Més que d’actors, jo parlaria de companyies o propostes culturals. Si entrem en els actors que van per lliure, en un moment donat podrien haver sigut un poquet més crítics. A València s’ha fet un teatre molt amable; de molta qualitat, però molt amable. Va haver-hi una època que únicament es parlava de subvencions. I així ha estat molts anys fins ara, quan no hi ha subvencions però sí un 21 % d’IVA.

 –Creus que quan torne a estar Canal 9 podrem veure un programa com «Polònia»?

–Per descomptat que es pot fer. El «Veriueu-ho» ha tingut molta audiència. Tant de bo es poguera fer en la televisió pública; seria un exemple de normalitat. Nosaltres fem broma pel que els polítics estan provocant amb les seues actuacions, per tant han d’estar disposats a la paròdia. A ells, els agrada fer broma, però no que facen broma sobre ells.

 –Si al maig hi ha un canvi polític, els nous governants estaran preparats perquè se’n faça burla d’ells?

–Això ja ho veurem. Ovidi Montllor no podia treballar ni abans ni després del canvi polític. No és una regla de tres; no vol dir que si hi ha un canvi nosaltres treballarem més. Nosaltres, de propostes, en tenim; ja es veurà…

Vicent Boscà. Director de Saó

Teresa Ciges. Periodista

Entrevista publicada al nº 401, corresponent a febrer de 2015