Mafalda, l’amistat i la vida

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

He llegit tantes vegades Mafalda que sóc capaç de reproduir tota la tira còmica amb només la primera vinyeta: és una habilitat que fascina amics i familiars. Potser m’hauria d’haver presentat a Qué apostamos i haver gaudit dels quinze minuts de glòria de la TV dels noranta, qui sap. Per les meues mans han passat tres edicions dels còmics, perquè s’anaven desenquadernant per l’ús i el temps; me’ls emportava a tots els llocs on anava. I he aprés que sempre, absolutament sempre, hi ha una frase, una imatge, una pàgina de Mafalda adient per a un moment. Sense pensar-m’ho, sense voluntat tampoc (Déu em guard!) de citar a l’estil pedant de Sánchez Dragó, moltes vegades m’he vist introduint-hi cunyes a les converses: «Com diu Felipe quan…», «Això és com quan Mafalda veu que…», «Em recorda Manolito, que no…».

I com passa amb qualsevol manifestació cultural, hi ha gent que detesta les tires de Quino. Per massa evidents, per buscar la complicitat amb el lector, per poc incòmodes, per previsibles, perquè li fan ràbia i punt. El cas, però, és que s’equivoquen, i ho dic tractant d’allunyar-me de la meua fília absoluta per l’argentí: Mafalda és Calvin i Hobbes abans que Watterson se’ls inventara en 1985, l’Andrés Rábago més elegant i afuat abans de la vessant llefiscosa, el Garfield més divertit i absurd. Mafalda és tot això i molt més, perquè és universal i ho abraça tot.

És possible que aquest desdeny a l’obra de Quino –excloent-ne la sempre present i gens menyspreable quota d’exaltació de la fòbia per qüestions estètiques davant la parròquia i repercussions de les opinions– vaja més per la funció de denúncia de les tires còmiques, que s’han convertit en un meme recurrent entre indignats i sempre voltegen per les xarxes socials, de vegades reconvertides en muntatges lamentables. I sí, és innegable: en Mafalda hi ha molta crítica. Però és una acusació escrita en vers o dibuixada en una tovallola, cantada en clau de fa: és art, amb el punt ajustat i necessari de mala llet i segones lectures a gust del consumidor. És despullar l’acusament de bilis i aspror, i colar-te’l a les entranyes quan obris la boca amb un somriure. I això, ací hi rau la gràcia, és molt més efectiu que un escalfament momentani, perquè alguna cosa tindrà si, cinquanta anys més tard, els dibuixos d’un argentí continuen vius, vigents, esmolats com el primer dia.

Nogensmenys, a mi les històries que més se m’arrapen a la gola i a la retina no són aquelles en què Mafalda fa proclames antimilitaristes o socialistes, sinó les que parlen de la vida d’una forma tan planera i clara que fan mal si t’hi acostes, com si el paper poguera tallar també els llavis mentre ressegueixes la conversa escrita. Com un sonet amb la paraula justa, hi ha pàgines que arriben allà on no pot arribar més que algú que sap exactament on vol arribar: al nucli d’u mateix.

I he de confessar-vos que hi ha una tira còmica en particular a la qual sempre he tingut por. Por, perquè sabia que un dia arribaria el moment que m’hi veuria identificat, perquè sabia que allò passava constantment, i em succeiria sense cap mena de dubte. I m’ha passat altres vegades, certament, però no havia tingut una escenificació tan clara com la que vaig patir fa poc: em desitjaren sort, però d’una forma que només s’explicita en els comiats.

La tristor m’envaeix. No sé per què ha acabat així. O potser sí. Com diu Raquel –la mare de Mafalda–, no és una qüestió de discussions de pel·lícula, de tragèdies amb portes esberlades i una banda sonora in crescendo: és tan sols un esvaïment, cordes que s’afluixen, que potser no raspen ja ni la pell. Alguns mots maldestrament col·locats, un allunyament vital, un què sé jo de sabor amarg, com un tast de tarquim que et desperta d’un somni de taronja tardana o pera tendral.

En aquesta vida només hi ha una cosa irreversible: la resta és tan sols un tros de plastilina mal·leable. Si deixem de pastar-la, s’asseca i es trenca. Sort que tenim Quino i Mafalda per a passar l’estona, mentre donem forma al trànsit imperfecte de l’existència.

Article publicat al nº 415, corresponent a maig de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar