Manuel Pérez-Alonso: «El paisatge innovador valencià és encoratjador»

Les pel·lícules, de vegades, ens presentaven els investigadors de laboratori amb una imatge una mica estrafolària. Res més lluny de la realitat de Manuel Pérez Alonso, un biòleg de la universitat que pensava que havia de donar, de retornar, a la societat més coses que el seu ensenyament només, i per això va posar en marxa l’empresa Imegen, una start-up valenciana que ara ja té més de 50 treballadors i treballadores. Home de conversa ràpida, demostra que té les coses clares i no necessita ni un segon per respondre les preguntes. Asseguts en una tauleta d’una cafeteria a la vora de la Facultat de Medicina, i amb tres tallats com a notaris, ens repassa la seua trajectòria. Lluny, molt lluny, s’albira un cert orgullet per tot allò que ja ha aconseguit. Però vol continuar al tall.

–En diverses ocasions ha afirmat que s’identifica més com a científic que com a empresari. Per què?

–Jo sóc biòleg de formació. Treballe com a investigador i professor a la Universitat de València. La meua activitat és fer docència i recerca, i a més hi ha una altra activitat que cada vegada està més en la ment de la comunitat universitària que és la transferència del coneixement. Tot i que transferir coneixement a vegades pot dir que has de ser emprenedor i implicar-te en la creació d’una empresa, jo considere que la meua activitat principal és la de professor, i mai deixaré de ser-ho.

–Ha parlat de transferència de coneixement. Ací encara no és habitual veure que un professor universitari siga empresari, al contrari que en altres països.

–Efectivament. Sembla que el sistema encara no n’està preparat. Els mateixos companys no entenen molt bé que un professor, a més de ser docent i investigador, siga emprenedor. A banda d’això, el sistema universitari no té en compte eixa tercera activitat com a activitat universitària realment: en la nostra valoració es té en compte la producció científica (articles, projectes d’investigació…) i la qualitat de la docència, però la tercera part no és considerada com a part del nostre treball.

–Veiem que en els estudis universitaris no hi ha cap tipus de formació relacionada amb la creació d’una empresa.

–Crec que necessitem una reforma dels plans d’estudis. Hauríem d’incorporar als de totes les carreres científiques –i fins i tot de totes les carreres– una part d’emprenedoria per tal d’aconseguir que els estudiants tinguen al cap que una eixida professional és la creació d’una empresa.

–I ja que parlem d’universitat i empresa, quina és la diferència entre una spin-off i una start-up?

–La diferència és senzilla: l’start-up és un concepte més general per a una empresa de nova creació que pot estar o no vinculada a la universitat. Per l’altra banda, una spin-off requereix que el coneixement de partida per a la creació de l’empresa haja estat desenvolupat al si de la universitat o d’un centre d’investigació.

–Per tant, Imegen seria una spin-off i start-up?

–Sí, al mateix temps.

–Una start-up és una empresa de base innovadora. Podria haver-hi una SL amb base innovadora. Per què es tria la classificació d’start-up i no qualsevol altre tipus d’empresa?

–Start-up és una paraula que s’utilitza quan l’empresa té qualsevol característica innovadora. Si és una SL que té un negoci convencional, no es pot classificar com a start-up. També s’ha de tindre en compte que quan crees una gran empresa necessites finançament, i als inversors els atrauen molt les empreses innovadores, que siguen start-ups en què l’emprenedor està disposat a acceptar tindre un soci inversor per a compartir els riscos i els beneficis.

–Els valencians tenim un caràcter innovador, però, quin és el panorama al País Valencià pel que fa a la innovació?

–Hi ha un paisatge encoratjador. El nombre d’empreses que estan eixint, especialment en l’àrea que conec més que és el de la biomedicina, és raonable. No puc dir que és l’òptim, però és una quantitat que cada any es va incrementant i és prou raonable.

–En aquest tipus d’empreses, o ets molt bo o caus?

–Sí, eixa és la clau. Els primers anys t’ho jugues tot.

–I les start-ups estan creant llocs de treball?

–Clar que sí! Per exemple, al Parc Científic hi ha empreses que en quatre o cinc anys tenen més de cent treballadors. Nosaltres, ara mateix som més de cinquanta persones.

–Vosté fou pioner en la creació d’empreses basades en la investigació en l’àmbit estatal. Alguna vegada li han preguntat si estava boig?

–Moltes vegades! M’han preguntat moltes vegades per què em complique la vida tant. Clar, el benefici que tens no és econòmic: és la realització personal.

–En el 98 va apostar per un projecte que després de dotze anys va finalitzar. Com va viure aquell moment?

–Va ser una experiència traumàtica: havíem invertit dotze anys i moltíssims diners, i ho vam perdre tot. Però, més enllà dels diners, la il·lusió que havíem posat en eixe projecte…

–Però no llança el barret i continua. I naix Imegen. A què es dedica exactament?

–A Imegen analitzem mostres d’ADN que són enviades per hospitals estatals i internacionals. Les mostres són extretes de pacients per tal d’identificar si aquest té qualsevol tipus de mutació genètica que poguera ser l’origen de la seua malaltia. És això que anomenem anàlisi genètica. I això ho fem amb una tecnologia molt sofisticada per seqüenciar l’ADN. La seqüenciació d’una mostra senzilla pot tardar un parell de dies, i la més complexa més d’un mes. A més, preparem un informe al metge amb la interpretació de la informació que hem trobat: li diem què té el pacient, amb paraules molt clares, perquè la informació que s’extrau de l’anàlisi és molt complexa.

–Imagine que gràcies al vostre treball podeu saber com curar una malaltia. Fins a quin punt podeu molestar les grans empreses farmacèutiques?

–Encara no estem en eixe punt, perquè aquesta àrea de la ciència és molt nova, però pot ser que en un futur visquem eixa situació. Ara mateix podríem comparar el que estem fent amb un joc comparat amb el negoci multimilionari de les farmacèutiques.

–L’any passat vau facturar quatre milions i mig, i les vendes internacionals representen quasi el 25 %. Quina és la clau del vostre èxit?

–La clau és la implicació de tota la gent que treballa en l’empresa, que és gent molt motivada per fer el millor que poden fer amb les seues mans. Escollim el personal amb un criteri d’implicació personal i passió pel que fan; no busquem gent disciplinada que fa el que tu dius perquè sí, sinó que busquem gent crítica que s’implique en el procés de treball en curs. Heu de tindre en compte que és un procés molt complex, i que una mostra passa per més de 20 parells de mans diferents, i això vol dir que han de treballar en equip.

–Realment, qui finança la companyia?

–La companyia es va finançar fa set anys amb els diners d’inversors. Entre els inversors hi ha amics, que han posat 10.000 euros, per exemple, o altres persones que n’han posat més de 100.000. Eixos diners que es van posar al compte corrent de l’empresa fa set anys és l’única quantitat que s’ha recaptat, perquè després amb les vendes i l’excedent de diners ens hem autofinançat. L’empresa ha crescut moltíssim només amb la reinversió d’eixos diners.

–En moltes empreses hi ha àngels inversors, capital risc… Fins a quin punt el desenvolupament de l’empresa pot veure’s afectat pels interessos dels inversors?

–Nosaltres tenim àngels inversors. Una empresa, en el moment que té inversors, pot ser influïda per eixe propietari que tens dins, però si tens un inversor professional, l’única cosa que eixe inversor té en el cap és guanyar diners. Més enllà d’això, crec que és estrany que hi haja qualsevol tipus d’influència, almenys en el nostre cas.

–En 2015 li van donar el Premi a la Innovació Sanitària, destaca com a empresari innovador a escala valenciana i estatal… Creu que paga la pena tot el que ha fet?

–Crec que sí, perquè he pogut desenvolupar coses que tenia al cap. Considerava que tan sols amb el meu treball d’investigador i docent no estava donant prou a la societat pel sou que jo rebia de l’Estat. Ara estic satisfet perquè crec que he fet allò que havia de fer. Ara bé, des del punt de vista personal, en aquesta activitat m’he deixat molts anys de la meua vida…

–Quines són les errades que no es poden cometre a l’hora d’emprendre?

–Jo vaig fer algunes errades que són de principiant, i espere que els nous emprenedors no les facen. Una de les grans va ser la selecció dels nostres assessors en la primera empresa. Els vam seleccionar sense cap criteri objectiu, tan sols perquè ens havien parlat d’ells, i després vam descobrir que era una pèssima assessoria. Una altra errada va ser acceptar l’entrada a l’empresa d’un soci inversor que no havia passat un examen per veure si era gent de confiança o no.

–I quins consells donaria a persones que volen començar un nou projecte?

–Qualsevol persona que tinga al cap la idea de fer una empresa ha de saber que no hi ha cap característica especial per a l’emprenedor, que només ha de tindre el somni, les ganes, la constància i la determinació de fer-ho. Clar que hi ha moltes coses que no sabem, però això ho aprenem en el camí. Han de començar el procés i fer-ho sense dubte si tenen clar que eixe és el seu somni. S’ha de començar com més prompte millor!

Entrevista publicada al nº 421, “De l’empresa familiar a l’startup” (desembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar