La revista degana en valencià

Entrevista a Mésdemil

Benaguasil sempre ha estat un poble molt musical, però el motiu de tornar al poble estava relacionat amb la música de forma directa… Hui hi anàvem a entrevistar dues persones que estan al capdavant d’una empresa que té una part de responsabilitat en el denominat boom de la música en valencià. Mésdemil és, a hores d’ara, una empresa dedicada a les facetes que fan possible que un nou disc puga tindre un cert ressò i vendes. Des de la gravació fins a la campanya de publicitat. Ens reben al seu despatx Carme Laguarda i Tubal Perales, dos joves que et transmeten que es creuen el que fan i que fan el que es creuen. També deixen veure per les escletxes de la conversa un cert orgullet per ser una de les empreses de referència per als grups de música en valencià, ja no sols del País Valencià.

–Com va nàixer Mésdemil?

–Tubal: Realment, això ho començà Andreu Laguarda, que és el soci fundador. Ell estava a Rapsodes, i a l’hora de traure el disc (temes legals, Creative Commons…) va aplicar el que ja havia aprés en altres grups. Es va llançar i va crear Mésdemil perquè l’escena discogràfica a València no estava desenvolupada, i continua sense estar-ne del tot.

–Però, què és exactament Mésdemil?

–Carme: Ara per ara, Mésdemil és una empresa de serveis; facilitem als grups que facen el que va fer Rapsodes: que traguen el seu disc sense maldecaps. Els grups s’encarreguen de fer música i nosaltres ens ocupem de tota la resta (codis, dipòsit legal, promoció dels discos…). Nosaltres no som un segell tradicional: nosaltres no paguem l’edició, sinó que invertim la nostra feina. Els grups vénen, trien modularment el pack que volen i els cobrem per la feina feta. Per això no ens quedem drets d’autor ni res d’això.

–I què pensen els grups de vosaltres?

–C.: N’hi ha de tot. Hi ha gent molt exigent, que t’apreta molt, que poden estar més contents o menys. Hi ha grups als quals els fan més entrevistes, grups que menys… No pots acontentar tot el món per igual. Nosaltres no ens quedem res de drets d’autor, llavors en eixe sentit funcionem com una empresa de serveis. Encara hi ha grups que no entenen per què no paguem res, però clar; això ho féiem abans, però era molt complicat. Hui en dia funcionar com un segell grandot que et paga tota l’edició i ho recupera després de royalties és pràcticament impossible, sobretot per a nosaltres que no treballem amb grups de l’estil de Shakira.

–Ara que parleu dels grups, heu apostat principalment per grups en valencià…

–T.: No ha sigut mai una exclusivitat. En el nostre catàleg hi ha molts grups, fins i tot en anglés, però últimament quasi tot el que fem és en valencià.

–C.: Clar, ens hem especialitat un poquet en eixe àmbit, perquè al final vas fent-te la teua base de dades per a les promocions i, per exemple, per fer una promoció ens ix molt millor si és en l’àmbit catalanoparlant que si és més ampli, encara que també tenim contactes a Madrid, Saragossa, Múrcia… Però, vaja, el que esperem d’un disc és que ens agrade i que estiga ben gravat amb un mínim de qualitat de so i del producte en si. La llengua no és cap impediment.

–Però veiem que molts dels que destaquen a l’escena musical valenciana (Òscar Briz, Mox, Gener, Novembre Elèctric…) opten per treballar amb vosaltres. Què els oferiu d’especial?

–T.: Crec que hi ha molt de boca-orella, perquè nosaltres no invertim en publicitat: la gent ve a nosaltres. Crec que això s’està fent gran i la gent veu que el producte és bo i té èxit, per això hi vénen.

–C.: A vegades nosaltres també els pesquem. Per exemple, a Gener el vam descobrir en un vídeo de Youtube que tenia penjat i li vam escriure per si volia fer alguna cosa i parlar amb nosaltres. No és l’única ocasió que hem anat nosaltres al grup i el grup ho ha acceptat.

–És a dir, que les xarxes socials no únicament són una via de comunicació, sinó també de captació?

–C.: Clar, perquè ahí és on està tot. Hui en dia ho trobem tot, i et pots assabentar de gent que està fent coses. També entrem als Verkamis per veure qui està intentant traure un disc i encara no té segell discogràfic.

–Estem vivint el canvi de format de CD a digital. Té futur el CD?

–T.: Té present, ara mateix té present, i és complicat que desaparega perquè la gent encara vol coses físiques. De fet, en els Verkamis sempre apareixen els CD en la categoria de recompensa. Però, és de veres que això no té una llarga trajectòria. Nosaltres tenim una part important que és la fabricació dels CD.

–C.: Quan un grup ve ací, paga uns diners per fer l’edició, el dipòsit legal, el segell… Es paguen les còpies a banda, i els CD són del grup. Nosaltres funcionem com a fàbrica de CD, tenim una marca blanca de CD que es diu Telescopy, que hem fet per a poder fer-ne còpies per a ajuntaments, escoles…

–I en el futur, com guanyaran diners els grups?

–T.: Realment, el que no tindrà futur seran els grans tiratges de CD, però les baixades sí, perquè la gent continua comprant els CD en els concerts.

–C.: El que sí és de veres és que les xarxes socials i les plataformes digitals van en augment i nosaltres cada any tenim més guanys de la part digital d’iTunes, d’Spotify… Llavors, això és una via de futur que anirà augmentant i que aniran eixint altres maneres de comprar música a través d’Internet.

–Mésdemil és un segell molt del País Valencià?

–C.: Nosaltres tenim l’oficina ací i treballem des d’ací, però sí que és veritat que tenim molts contactes als mitjans de comunicació de Catalunya i de les Illes, i molts grups fan entrevistes i concerts allà. Tenim lligams amb altres productores de Catalunya i de les Illes amb les quals treballem i fem intercanvis. Tenim més contactes en premsa a Catalunya que al País Valencià! Ací hi ha tan poc que el gruix de les promocions es fa a Catalunya.

–I com veieu el panorama musical valencià?

–C.: Plenet plenet! El veig amb un gran futur. Hi ha moltíssimes propostes, i el fet que s’haja democratitzat tant el sector musical fa que hui en dia siga molt fàcil tecnològicament parlant de gravar un bon disc en un estudi a casa. Això fa que cada vegada la gent jove tinga més possibilitats de gravar, d’escoltar-se i de millorar el seu producte. Nosaltres, d’ací al març, tenim ja dotze discos en llista d’espera.

–Per tant, si enguany heu aconseguit onze nominacions als Premis Ovidi, el proper any ja ni ho podeu imaginar!

–C.: Hi ha més grups, no sols els que treballen amb Mésdemil. He sentit rumors que volen ampliar premis, que hi haja premi al millor directe… És cert que estem apostant per grups que ens agraden, que diem que no a alguns grups, i tots els discos que vénen d’ací al març són discos que han passat el filtre, que ens han agradat i que volem apostar per ells. Són més o menys els discos que hem fet durant el 2015, i estem un poc aclaparats! Com que no hi ha tants segells que facen això, ens escriu molta gent. Fan falta més segells!

–T.: Ara mateix estem en l’edició del número 100, així que sembla que les coses van bé!

–I si damunt hi haguera suport  institucional, què hi faríem?

–T.: Això és el que cal veure ara. En els Ovidi es va dir que per al 2016 hi havia 200.000 euros pressupostats per a la música en valencià, però hem de veure amb quins criteris es fa. Sempre hi ha hagut suport institucional a la música, però amb uns criteris molt roïns.

–C.: Si hi haguera un vertader suport institucional, els grups podrien anar fora, no es quedarien ací. Perquè, al final, propostes com la d’Òscar Briz o Gener no ixen a tocar, tret de comptades ocasions a Barcelona. L’ideal fóra que aquests grups isqueren al Japó, als Estats Units, a menjar-se el món.

–Quines són les propostes que vos agradaria que es feren des de les institucions valencianes?

–T.: Ara estem parlant amb elles, tenim reunions. Haurien de donar ajudes a l’edició de discos, però també a la gravació, a la producció, a la distribució, perquè són coses diferents que poden anar per separat.

–C.: Han de donar ajudes i permisos a les sales de concerts, perquè els músics viuen de tocar, no de vendre discos. El disc és una manera de promocionar la seua música. Ara per ara al País Valencià hi ha poques sales, no poden entrar els menors d’edat, són horaris limitats, i si donaren ajudes al circuit de música en viu, als segells… ho notaríem de seguida.

–Quina és la situació de la indústria musical valenciana?

T.: Jo conec gent de València que fa música en castellà i en anglés que té enveja de la unió que hi ha en l’àmbit industrial de la part valencianoparlant. Veuen que està el COM, que hi ha una associació de productores, una xarxa de concerts…

C.: Però és de veres que tenim una indústria incipient. Des de fa tres anys fem el TROVAM a Castelló, una fira de música, i això és el que fa falta al país: fires que facen d’aparador de la nostra música.

T.: I estem on estem sense ajuda institucional; ha sigut un esforç de reforçar-nos entre nosaltres.

C.: És necessari fer un estudi sobre l’impacte econòmic que té la música en valencià hui en dia. Vam fer números dels concerts que hi havia hagut aquest estiu i en termes de públic era més que el FIB i el Low Cost junts. Què passa, que això no se sap i les empreses no ho patrocinen en no veure-hi un negoci. Si saberen que tenim més públic que el FIB i el Low Cost junts, les coses canviarien.

RTVV pot ser una bona mostra o una bona fira?

T.: Si la duen bé, sí.

C.: Això és molt important. Necessitem una tele i una ràdio públiques que facen d’aparador dels grups dia a dia, perquè sense televisió ni ràdio mai aconseguirem la normalitat. A hores d’ara, jo tinc més eines per a fer una bona promoció a Catalunya que al País Valencià, perquè ací hi ha molt pocs mitjans de comunicació. Per això volem destacar la importància de tindre bons mitjans de comunicació que donen suport a la nostra música. Per això és molt important la tasca dels qui porteu molts anys al peu del canó, com vosaltres, els de Saó. Ara en 2016 fareu 40 anys, veritat? I sempre heu estat al nostre costat. Em sembla que ho heu fet molt bé, fent una tasca impagable de propagació de la cultura.

Entrevista publicada al nº 411, corresponent a gener de 2016