La revista degana en valencià

Mobilitat sostenible: el futur del transport a les ciutats

La xarxa de transport ha estructurat el creixement de les nostres ciutats al llarg dels segles. Per això, és destacable l’ús irracional del vehicle privat, unit a l’incre­ment del parc de vehicles i el creixement urbanístic dispers dels nuclis urbans, que estan portant a un deteriorament de la qualitat de vida de les nostres ciutats.

El model de mobilitat actual produeix impactes en la salut pública, en el medi ambient local i global, en la societat i en l’economia individual i col·lectiva. Comporta accidentalitat, malalties deri­vades de la contaminació atmosfèrica, sedentarisme, obesitat; contaminació atmosfèrica, acústica; excessiva ocupació de l’espai, manca d’autonomia de certs sectors de la població, desigualtat social; dependència econòmica de sectors de producció insostenibles i de fonts energè­tiques no renovables, elevades despeses per a l’economia individual i molts altres impactes directes o indirectes derivats d’aquests darrers.

La mobilitat a les nostres ciutats re­quereix, com la societat en general, una transformació. Aquesta nova mirada es dirigeix des d’una visió més àmplia que la tradicional del transport, trànsit, fluxos, etc., la visió de la mobilitat sostenible, que implica no només solucions de planifica­ció o d’infraestructures (mesures dures), sinó també una gestió sostenible (mesu­res blanes) de la mobilitat.

En la nova cultura de la mobilitat soste­nible s’han d’observar els comportaments en relació a la utilització de la ciutat i l’espai públic; sobre el mode de vida i la seua relació amb la velocitat i la llunyania; sobre el consum local i el de rodalia; so­bre l’equitat social i incloure la mirada de tota la ciutadania en l’organització de les nostres ciutats, una mirada universal.

El concepte de mobilitat sostenible es basa en tres pilars: foment dels modes sostenibles (caminar, bicicleta i trans­port públic), racionalització de l’ús de l’automòbil i urbanisme responsable. La participació ciutadana té un paper clau en la consecució d’un resultat satisfactori en aquesta transformació; aquesta nova cultura implica canvis d’hàbits que sense una sensibilització prèvia és difícil que s’establisquen socialment. Són neces­sàries campanyes de sensibilització i de formació en hàbits sostenibles.

Molts projectes inclouen aquesta nova mirada. El projecte «La ciutat dels xiquets»,1 que proposa l’organització de la ciutat des de la perspectiva de la infantesa (consulteu el web del Ministeri sobre mobilitat i infantesa),2 estudis que destaquen les diferències de mobilitat en­tre dones i homes,3 i molts altres com les innumerables iniciatives que han sorgit del foment de l’ús de l’espai públic.

No hi ha dubte que des de fa més d’una dècada a moltes ciutats s’ha produït un augment de l’ús de la bicicleta.4 Això no obstant, calen unes millors condicions de seguretat i comoditat perquè caminar, anar en bicicleta o en transport públic siga un hàbit prioritari en els desplaça­ments.

En moltes ciutats s’estan realitzant acci­ons de relaxament del trànsit, que redu­eixen tant el volum com la velocitat dels vehicles motoritzats. Es busca controlar les tendències dominants d’expansió de les necessitats de desplaçaments mo­toritzats cada vegada més ràpids, fins a assolir nivells compatibles amb l’habilitat, l’accessibilitat i la seguretat dels modes autònoms de desplaçament: a peu i en bicicleta.

Crear espais és crear valor, analitzant les relacions entre la gent i els llocs: és im­portant crear espais per al contacte humà i la transacció entre ells. Quan una gran ciutat funciona bé, concedeix les condi­cions perquè la seua societat i la seua economia florisquen. Com en les accions de foment de la mobilitat sostenible en general, el foment de la bicicleta i els des­plaçaments a peu requereixen mesures integrals i transversals, amb el suport del transport públic i un major foment de la intermodalitat.

En la situació econòmica actual sorgei­xen noves tendències, com l’anomenat «consum col·laboratiu», que poden arribar a influir en la forma de les nostres ciutats. En referència a l’automòbil, té a veure amb l’intercanvi de lloc de la propietat absoluta que porta al seu ús irracional. Per això, es considera positiu promoure experiències de carpooling (viatge compartit), així com de carsharing o cotxe multiusuari, un servei de lloguer de cotxes de curta duració. A Europa, tot això està més generalitzat, amb experièn­cies de carsharing també corporatiu (parc de vehicles compartits pels treballadors de l’empresa). Una altra mesura nova és el transport a demanda, que dóna solució de transport públic en àrees de baixa densitat, com ara àrees rurals o urbanit­zacions residencials d’àrees metropolita­nes i també per tal de cobrir horaris fora del servei ordinari. També les noves tec­nologies i els vehicles més eficients són mesures que es fomenten actualment.5

Totes aquestes opcions, i moltes altres dirigides a la racionalització de l’ús de l’automòbil, no han de ser competència del transport públic ordinari, sinó un complement. De fet, es dirigeixen a cobrir les necessitats que el transport públic i la resta de mitjans sostenibles no pot cobrir, amb l’objectiu de resultar flexible i com­petitiu amb el transport privat. Les admi­nistracions públiques encara no aposten decididament per aquestes iniciatives i solen estar en uns llimbs normatius.

marquen les diferents administracions públiques, que d’una manera directa o indirecta són aplicables a la mobilitat sostenible i als objectius de qualitat per a les ciutats. Des de l’administració es crea la figura dels «plans de mobilitat urbana sostenible» per a configurar les estratè­gies de mobilitat sostenible dels munici­pis. La importància de l’urbanisme en la millora del la mobilitat se cita en la Llei Valenciana de Mobilitat.6 Ara com ara, tan sols en dues comunitats autònomes de l’Estat s’han aprovat lleis de mobilitat, la primera –tant en l’Estat com a Europa– fou la catalana,7 i recentment ha estat la valenciana, que encara no ha estat desenvolupada reglamentàriament.

La llei valenciana dedica diversos articles al foment dels desplaçaments sosteni­bles, i arriba a citar que es propiciaran «models de creixement urbà contigus a nuclis existents, amb densitats i tipologi­es edificatòries adequades». I afegeix que «el planejament urbanístic (…) tendirà a reforçar el paper dels carrers, places, avingudes i la resta d’elements semblants com a espais clau de la vida urbana, alhora que promourà la tranquil·litat del trànsit i es compaginarà l’atenció prefe­rent per a vianants i, si és el cas, ciclistes, amb una adequada compatibilització amb la resta de modes de transport».

És destacable que aquesta llei obliga els municipis del País Valencià de més de 20.000 habitants o amb capacitat residen­cial equivalent a formular un Pla munici­pal de mobilitat en el termini de quatre anys a partir de l’entrada en vigor de la llei,8 i estableix altres obligacions respecte dels plans.

En moltes ciutats de l’Estat es comencen a realitzar polítiques integrals de foment de la mobilitat sostenible; una de les més emblemàtiques, amb iniciatives clara­ment noves, és Vitòria-Gasteiz. La Unió Europea promou projectes que ajuden a la visualització d’aquestes iniciatives; així, en el web de CIVITAS,9 ELTIS The Urban Mobility Plan10 o Sustainable Urban Mobi­lity Plans11 es poden consultar aquestes experiències. A Espanya es pot obtindre informació de dades de les àrees metro­politanes en e web de l’Observatori de la Mobilitat Metropolitana.12

Aquestes i altres moltes realitats ens fan confirmar que la ciutat i la qualitat de vida de la ciutadania no pot permetre’s més temps l’hegemonia de l’automòbil, i ha d’adoptar una perspectiva amb una mo­bilitat més sostenible. Tots aquests canvis necessaris impliquen polítiques valentes que porten cap a aquests objectius i que tinguen una visió a llarg termini.

1 http://www.lacittadeibambini.org

2http://www.magrama.gob.es/es/ceneam/recur­sos/mini-portales-tematicos/infancia-movilidad. aspx

3 «The role of women in the green economy: the issue of mobility». 

4 http://www.ecf.com/press_release/doubling-cycling-by-2020-set-to-become-eu-policy/

5 Projecte Movele 

6 Llei 6/2011, d’1 d’abril, de la Generalitat, de mobilitat de la Comunitat Valenciana.

7 Llei 9/2003, de 13 de juny, de la mobilitat

8 La Llei 6/2011, de mobilitat de la Comunitat, Valenciana fou publicada en el DOCV el 5/4/2011 i entrà en vigor 20 dies més tard.

9 www.civitas.eu

10 www.eltis.org

11http://www.mobilityplans.eu/

12 http://www.observatoriomovilidad.es/

Belén Calahorro. Tècnica en Medi Ambient i Mobilitat Sostenible

Article publicat al nº 383, corresponent a juny de 2013. Ací pots fer-te amb un exemplar