La revista degana en valencià

El món amb les cançons de Dani Miquel

Clara Berenguer. Historiadora de l’art i crítica de LIJ

Margarida Castellano. Filòloga i professora

 

Tots guardem amb una especial tendresa en la memòria les melodies i lletres que ens van marcar la infantesa. Això és una realitat del tot comprovable. De fet, allò que ens impacta en la primera etapa formativa roman amb una gran intensitat en el record, alhora que queda també tenyit d’un prestigi innat que no admet explicacions racionals. És el prestigi de les coses fundacionals, d’aquelles que ens han estat donades quan encara estàvem buits d’altres coneixements, d’aquelles que ens han fet que a hores d’ara siguem com som.

Passa que, les cançons infantils, tenen una importància molt especial, ja que sense adonar-nos-en, i molt subtilment, contribueixen activament en la nostra educació. O millor, dit d’una altra manera, podem confirmar que tots nosaltres estem perpètuament condicionats per una imatge del món les bases de la qual es van establir quan llegíem els primers llibres i en miràvem les il·lustracions, sense dubte, però, també, quan escoltàvem les primeres músiques. Al fil d’aquest raonament, sembla difícil escapar de l’atracció que exerceix als nostres dies el concepte de literacitat. Tot i l’aparent complexitat del terme, aquest no és sinó una noció un poc més enrevessada per a descriure l’habilitat de llegir, escriure i comprendre el món, és a dir, una altra forma de manifestar l’alfabetització, l’aprenentatge intel·lectual del lloc on vivim. I aquesta és una destresa que, certament, es pot assolir també mitjançant la música i les cançons.

De fet, totes les cultures posseeixen una tradició literària i musical que, al llarg dels segles, els ha ajudat a entendre com funciona l’univers que els envolta. Les llegendes, els personatges populars, els jocs, els contes i també les cançons transmeten, per tant, una cosmovisió concreta i determinada, i és precisament així com s’aprén a interrelacionar l’experiència de vida amb l’experiència cultural i educativa. A més, aquesta és la manera més natural com aprenem una llengua i, consegüentment amb ella, tot un codi per a comprendre el nostre voltant. És per això que els reculls de cançons de Dani Miquel donen compte d’una cultura i d’uns costums amb unes arrels ben fermes, ja que aquest músic de l’Alcúdia contribueix activament en aquesta tasca tan complicada de fer visible unes tradicions i una forma de vida particular, i, el que és més difícil, ho comunica als més menuts. És més, ho fa amb èxit.

Així, les lletres de les cançons de Dani Miquel s’insereixen dins d’una tradició cultural, literària i musical, la valenciana, que les fa transmissores d’un conjunt de valors que cal tenir en consideració. Miquel assegura que, al llarg del seu recorregut vital, es va adonar que els infants valencians havien deixat de conéixer cançons com ara «Tinc una barraqueta que no té trespol», «Pere de la mel» i altres més, i una mica afligit pel descobriment d’aquesta mancança de coneixement es va endinsar en aquest gran projecte que l’ha mantingut ocupat els darrers anys: recollir i cantar aquestes cançons tradicionals valencianes per tal que no caiguen en l’oblit. Així, pel novembre de 2010, quan es va publicar un producte a mitjan camí entre un llibre i un disc que portava per nom Musiqueries, va sorgir alhora el personatge del cantacançons que és tan conegut per tots a hores d’ara i tan imprescindible dins de l’àmbit musical infantil valencià actual. Es tracta d’una obra magnífica que al mateix temps recupera el costum dels oficis ambulants, concretament aquell relacionat amb el fet de cantar, relatar, ensenyar i entretindre de poble en poble el personal més tendre i infantil del nostre entorn.

En aquest primer volum de Musiqueries es van engrescar i van col·laborar un munt d’amics i amigues del cantacançons que aportaren coneixements, sinergies i complicitats motivats per aquesta tasca de recuperació de la música en valencià destinada, en principi, al públic infantil. Hi cal destacar la feina de Joanra Estellés, que es va encarregar de les il·lustracions i que han esdevingut un distintiu gràfic deliciós de l’univers de Dani Miquel. Però, després de l’èxit d’aquest llibre-disc amb cançons de sempre com ara «Peix, peixet», «El Micalet de la Seu» o l’homenatge a la Pelitrúmpeli amb «Patilles tòrtiques», per exemple, el seguiren altres treballs com Més Musiqueries, A Nadal, un pas de pardal i De Vinaròs a Oriola, el país vola, treballs tots en què Dani Miquel continua la recuperació i reproposta d’algunes de les melodies populars, de bressol i de dates concretes, que ens acompanyaren quan érem menuts. Quan l’escoltem, recordem aquelles vesprades quan jugàvem a la corda, les cançons de repiny per a veure qui pagava penyora, o bé ens vénen al cap imatges de personatges ben arrelats a la nostra cultura, com ara Cigronet, la Xata Merenguera, el Sabater de Picanya o el Butoni. El cantacançons, a més, no deixa de banda les endevinalles i els embarbussaments, tan importants per a demostrar un bon domini de l’idioma, ni tampoc oblida grans clàssics de la nostra música, com ara «Serra de Mariola», de Paco Muñoz.

Dani Miquel ompli, per tant, un espai necessari en qualsevol cultura, ja que assumeix el paper de transmissor d’uns valors, una llengua i unes tradicions que s’han de transmetre a les generacions venidores, i ell ho fa des d’una vessant lúdica i d’entreteniment. Com ha de ser, de fet. Amb Miquel, doncs, les cançons valencianes es continuaran cantant, ja que obri una finestra a la normalitat d’un país que volem valencià. I, aquesta tasca, l’hem de descriure com a global, ja que s’encarrega no sols de fer una recerca i recuperació de les melodies i lletres més tradicionals, sinó que també realitza un treball d’innovació admirable en aconseguir que algunes de les seues cançons esdevinguen de nou clàssiques ràpidament, en qüestió de mesos. Parlem de «La princesa Ratolina», «Parla valencià» i de l’adaptació «Un cel blau» de Pete Seeger (1919-2014), el cantautor i activista polític dels Estats Units. Són pocs els infants valencians que no han caigut en l’influx i la màgia d’aquestes últimes.

El nostre és un món de paraules, i és amb elles que, en utilitzar-les, teixim les nostres realitats. En aquest sentit, si la literacitat és alfabetització –i en aquest cas parlem d’una alfabetització cultural, social i musical–, aquest aprenentatge connecta adequadament amb allò que podríem definir com l’alquímia del llenguatge, ja que les lletres de les cançons de Dani Miquel, juntament amb la música, aconsegueixen despertar les emocions de gent d’indrets diferents i d’edat diferent. Possiblement per això, Dani Miquel agrada tant als més menuts com als que ja som més grans.

Article publicat al nº 415 (maig de 2016), dedicat a Dani Miquel. Ací pots fer-te amb un exemplar

Imatge: Actuació de Dani Miquel al Palau de la Generalitat. Autor: ©2016vicentbosch