Mon pare no és actor… és llaurador

Benja Doménech. Tècnic de Cultura

Fa 27 anys que treballe a Silla com a tècnic Cultural. La primera funció que vaig contractar amb la idea de fer una programació amb continuïtat fou el Quixot de Bambalina al mes de novembre de 1992. Una obra dirigida per Carles Alfaro l’any 1991 amb una sensibilitat, bellesa i poesia que fins avui, vint-i-cinc anys després de la seua estrena, encara commou allà on es programa. Tota una proesa.

Però no vull parlar de teatre. Vull parlar de la gent de teatre. Vull parlar d’aquells que creuen que per ser actors, directors o tindre alguna professió paral·lela a les arts escèniques diuen coses com: “jo no pense pagar mai una entrada per veure als meus companys… jo sóc actor (o director) i no vaig a comprar cap entrada…” Ho diuen amb l’ego pujat i amb els drets adquirits des de l’edat mitjana i demanen directament als programadors o a les companyies les “invitacions” per veure gratis la funció exigint, de vegades, un bon seient. És com si mon pare que és llaurador anés al Mercadora i s’emportara un quilo de creïlles o tomaques i diguera: “açò ho han fet companys meus i per tant no vaig a pagar-les…” Durant aquests més de 25 anys de professió n’he vist de tots els colors. Però també he de reconéixer que les coses han anant canviant poc a poc.

Històricament en tots els contractes entre les companyies i els promotors hi havia, i hi ha, una clàusula com aquesta: “El Contractant facilitarà a la Companyia un mínim de 10 invitacions en espais tancats”. Durant tots aquests anys de programació aquesta clàusula ha estat utilitzada de moltes diverses maneres: amb prepotència, amb exigència o inclús amb molt de cabreig. Sempre ha esta un dret que jo mai he pogut entendre tot i què al estar signat en el contracte mai he dit res. Però sempre he pensat que si nosaltres, els promotors, paguem l’actuació al catxet pactat perquè tenim, també, que donar entrades debades? La resposta es que venen familiars dels actors o del personal tècnic, que venen companys de professió o que ve algun programador i els hem d’invitar per cortesia. I sempre he pensat: doncs pagueu-les vosaltres, no? Perquè cal dir que al teatre també venen familiars meus o de la taquillera que sempre han pagat la seua entrada. El meu fill, de set anys, sempre paga quan ve al teatre amb els seus 3 € que li done i ho faig perquè sàpiga que el que va a veure, a part de ser un espectacle artístic, és un treball d’uns professionals espectaculars i sobre tot per respecte al seu treball.

Al final sempre he pensat que el declivi de l’imperi sempre comença per petites coses, per detalls enquistats. Si tu com a professional no li dones valor al teu treball, en aquest cas escènic, com vols que els ciutadans li’n donen? Cinc euros de l’entrada d’un teatre d’un poble com el de Silla és un paquet de tabac, dos cerveses especials o un esmorzar valent i et sobra, encara, un euro. La cultura no pot ser mai gratuïta, és un error. La cultura és, també, un treball on uns grans professionals intenten dia a dia viure d’allò que estan fent amb molta cura i sensibilitat. Als ajuntaments ens consta molts diners i els paguem molt gustosament perquè creiem, en aquest cas, amb les arts escèniques i creiem amb els seus professionals. Però és trist veure com els propis col·legues no creuen en el seu treball. Mon pare és un professional del camp i quan compra, perquè ell les compra, unes tomaques les gaudeix i valora com si foren seues. De vegades quan compra tomaques del Perelló, perquè les compra, fa comentaris com: son espectaculars, estan boníssimes… m’encantaria poder fer-ne d’iguals.

He vist moments esperpèntics com vindre un, anem a dir, professional i demanar les invitacions i al dir-li: “ho senc no ens han deixat res” ràpidament ha agafat el mòbil i truca a l’actor que teòricament està preparant-se als camerinos per dir-li: “no m’has deixat les entrades? Em diuen que no estan!” I ràpidament posant-me al telèfon l’actor del moment em diu que li done, per favor, “dos entrades i en bona situació”. Però si son cinc euros per entrada! Però si està a punt de començar l’actuació!

Els temps van canviant i ara es porta molt allò de les sales alternatives i els comentaris canvien. Ara diuen: “Jo en les sales alternatives sempre pague. En les altres, evidentment, no”. I jo els dic: “que sort que tens que sols hi ha una sala alternativa en València!” En els ajuntaments també hi han canviat les coses perquè molts comencem a treballar “a taquilla” és a dir que les companyies sols guanyen allò que s’ingressa i per tant als professionals que venen tenen, anem a dir, remordiments de consciència i ens pregunten: “Van a taquilla, veritat?” Que és una manera de dir-te: “Hui vaig a pagar per solidaritat” com si foren una ONG. Encara que penses: però si tu ja saps que van a taquilla…. perquè m’ho preguntes cabró! Però li dius: “Si van a taquilla”. I ells rematen: “pobrets…. vaig a ajudar-los i vaig a pagar l’entrada”. Subratllant i deixant en negreta la paraula “pagar”.

També cal dir que en els contractes de les companyies ha anat desapareguent aquesta clàusula de les invitacions. La gran majoria ja no la utilitzen sols ho fan algunes per costum però s’ha de reconèixer que moltes ja no inviten a molts companys en les actuacions dels pobles fonamentalment perquè ja han estat convidats i invitats el dia de l’estrena oficial on l’acumulació de col·legues amb somriures eterns és infinita.

Mon pare no és actor. És llaurador. I, des de fa vuitanta-tres anys, té un respecte per la terra immens on l’ha estimat i treballat amb devoció. Ha tret collites espectaculars i les ha venut a bon preu. Ha fracassat per culpa del mercat o per les pedregades o perquè l’han enganyat i no ha tret cap euro. No té cap subvenció ni cap consideració política cap al seu treball. Ell és un professional agrícola. Però, la veritat, jo crec que és un artista perquè fa unes tomaques valencianes dolcíssimes i és un plaer veure com treballa la terra, com la neteja de les males brosses, com cuida els fruits… I a mon pare no se li ocorre anar al Mercadona i agafar les tomaques dels seus amics llauradors debades. Té molt de respecte pel seu treball i la dels seus companys.