Montserrat, un espectacle per als sentits

Sempre m’havien dit que havia d’anar a Montserrat. Un comentari sense importància sobre aquest tema va fer que dies després fora la proposta per passar el diumenge. I no vaig poder renunciar-hi. Així que, tot i els huit graus que marcava l’estació del tren cremallera, allà vam anar.

Visitar Montserrat -en aquest cas la catalana, no la valenciana- és tota una experiència. No hi ha cap racó on no fixar-se. Si mires al cel et topes amb les emblemàtiques muntanyes, on l’erosió s’ha convertit en art. Si mires al capdavant et trobes amb l’església a vessar, on no cap ni una agulla. A fora, una gran multitud fa cua de més de mitja hora per veure -tocar i fotografiar- la Moreneta. Si mires cap a baix, veus persones passejant, comprant, gaudint de l’entorn.

Si a més et ve de gust trobar un senyal d’identitat valencià al monestir de Sant Benet, pots visitar Josep Miquel Bausset, monjo benedictí de l’Alcúdia –fill del gran Bausset i col·laborador de Saó–, que amb un ampli somriure et rep i t’explica les curiositats del dia a dia a Montserrat. Ens conta que no és un fet aïllat del cap de setmana que l’església estiguera a vessar, que tots els dies de la setmana hi ha el mateix allau de persones pel doble atractiu del monestir: l’entorn natural i la Moreneta. Potser, en els temps que corren, jo afegiria l’escoltar el Virolai, convertit en himne, de la mà de l’Escolania.

I sí, tal com m’havien dit tantes vegades, vaig corroborar que Montserrat és un espectacle per als sentits. Una parada obligatòria almenys una vegada a la vida.