«Com més en serem, més riuran els xiquets i xiquetes valencians»

Marc Guardiola. Mestre i compositor

Era un matí de febrer de l’any 2012, i a València plovia. A l’avinguda de Campanar no era fàcil amagar-se de la pluja i protegir la documentació que un jove anava a entregar a la Conselleria d’Educació. Es tractava d’un estudi sobre l’evolució, fins a eixe moment no massa esperançadora, de les darreres produccions de música infantil en valencià. Durant els tres mesos previs a l’entrega, i després de desenes de trucades, centenars de cerques a la xarxa i alguna que altra decepció per la manca de recursos musicals en la nostra llengua, Dani Miquel s’havia convertit gairebé en únic protagonista d’una recopilació que no aconseguia trobar els anhelats hereus de Paco Muñoz o La Pelitrúmpeli.

Dos anys i uns dies més tard, aquell sol de la Marina que només pots trobar un matí del mes de març als peus de la serra de Bèrnia, el jove que portava la documentació es trobava per primera vegada amb Dani Miquel. A penes dos anys, i la música infantil en valencià havia rebrotat amb més força que tots els ametlers de les vores del riu Xaló. La conversa va ser llarga, però distesa, i marcada per l’alegria que produeix comprovar com lluny d’amagar-se a les coves, la música infantil en valencià estava vivint la seua pròpia primavera. En Dani només va necessitar una desena de paraules per expressar la sensació que li despertava trobar-se a cada actuació, a cada trobada amb alguna proposta més: «Quants més en siguem nosaltres, i més distints, més oferta tindran els menuts. Quants més en siguem, més riuran i ballaran». El fet de no patir ni preocupar-se per l’escassa competència i, fins i tot, considerar-la sempre de forma positiva com una eina cap a la propagació i el consum de música infantil en valencià, ha estat, de ben segur, una de les llavors que han anat fent germinar nous projectes nascuts durant els darrers tres o quatre anys.

Per sort, la nova oferta sembla haver tingut en compte la varietat de gustos dels més menuts, i també dels seus pares i mares, que durant anys han hagut de recórrer a antigues gravacions o a la música exclusivament tradicional. Un bon exemple en pot ser la petita però recognoscible evolució de les bases de les cançons de Marcel el Marcià, el personatge protagonista del projecte del mateix nom. Només en escoltar uns segons de la cançó de «Les comarques», es pot comprovar com aquest grup que va publicar el seu primer disc l’any 2013 ha sabut fondre instrumentació clàssica de música infantil amb bases molt més modernes i actuals. Marcel i la colla d’amics que l’acompanyen han confirmat l’èxit del seu primer treball que portava el Marcià a recórrer «la Mediterrània», amb la seua segona aventura on conviden directament al ritme i l’alegria amb Balla, balla.

Des de les terres del nord, com el ventet que sol bufar a Vilafranca els dies de cel ras, també van arribar els Trobadorets. Amb una estructura senzilla de tres components, «tres amics» com recorden en les seues ressenyes, que a partir del 2010 van decidir unir les seues guitarres per «simplement fer gaudir els més menuts». Sense pretensions i amb un missatge clar de tolerància, respecte i coneixement de l’entorn i l’entreteniment i el ball com a bandera, Trobadorets s’han consolidat dins el mercat de música infantil en valencià, i durant els darrers dos anys s’han convertit en una actuació imprescindible per a aquells que s’arrisquen a programar espectacles infantils.

Una altra de les propostes que major i millor acollida continua tenint entre el públic més jove valencià són Rodamons. Amb la figura omnipresent i inspiradora de Vicent com a mestre de cerimònies, Rodamons han anat evolucionant i creant nous espectacles per seguir mostrant als xiquets i xiquetes que la música tradicional pot ser ben entretinguda i acaba transmetent valors cada vegada més oblidats dins la nostra societat. Rodamons roden pel món, sobretot el valencià, des de fa vint anys, i han hagut d’anar acomiadant i incorporant membres per tal de continuar amb els contes, la tradició, la relació directa amb el públic, la música en directe, el sabor de carrer o la convivència intergeneracional com a principals motius d’inspiració i de treball. La viola de roda o el pandero seguiran recuperant ritmes i històries tradicionals per tal que mai queden arraconats en el passat.

I de la tradició, a la innovació i els ritmes moderns que el projecte Samarucs ha volgut aportar a l’escena durant els darrers tres anys. Samarucs va publicar el seu primer disc a les darreries de 2013, amb un objectiu clar que es podria descobrir fent una simple ullada al títol del seu treball de debut: Samarucs. Canta, balla i aprèn. El hip-hop, l’ska, el rock clàssic, el blues o el reggae fonien unes lletres que pretenien entretindre i transmetre coneixements tant per als més menuts com per a alguna pare i mare «una mica farts del ritmes clàssics i tradicionals». En deia un d’ells durant un concert dels Samarucs que «us he d’agrair que a la segona cançó que reproduïsc al cotxe no estiga fart d’una repetició de paraules i ritmes, com m’ha passat amb tanta música infantil». Amb l’esperit de continuar donant a conéixer llegendes, històries, llocs emblemàtics, però sobretot amb la intenció de seguir entretenint i, alhora, fer reflexionar els més menuts de la casa, Samarucs publicava el 2015 Els amics del Samaruc, on el protagonista i narrador de les històries continua recorrent el País Valencià per trobar nous amics disposats a nadar al seu costat en el viatge cap a les aigües somiades de l’Albufera.

Són només alguns exemples de la revifada, del treball moltes vegades poc reconegut i l’entusiasme que els músics valencians també posen en els projectes destinats a l’entreteniment i el creixement moral i social dels més menuts. Però n’hi ha més. No ens podrem oblidar mai de la fusió de música, teatre i contes del Teatre Lluerna, incansable durant dècades. O de la incursió de Rapsodes en el món de la música infantil, amb les versions musicades de les rondalles d’Enric Valor.

Les produccions musicals infantils en valencià renaixen, i es fan majors i professionals gràcies a la dedicació i la cura que creix i creix a l’hora de produir-les. Com bé li feia saber Dani Miquel a un nouvingut a aquest món, «com més en serem, més riuran els xiquets i xiquetes valencians». Que així siga. I que el festival Feretes, que va voler reunir el passat Nadal a València tota l’oferta de música infantil en la nostra llengua, siga només el primer de molts exemples que seguiran posant al lloc que es mereix aquells que somien tonades, imaginen ritmes de festa, s’inspiren en el somriure d’un xiquet en el darrer espectacle celebrat a la plaça major del poble… Com bé recorda un dels personatges protagonistes dels projectes esmentats, encara que «siguem menuts, estem plens de força i cantem en valencià». Que així siga durant molts anys més!

Article publicat al nº 415 (maig de 2016), dedicat a Dani Miquel. Ací pots fer-te amb un exemplar 

Imatge del festival Feretes