La revista degana en valencià

RTVV ha mort. Visca la sense nom

La sentència ens ha caigut al damunt com un poal d’excrements congelats. No l’esperava, tampoc la nul·litat. CGT, el sindicat no signant de l’ERO d’extinció en RTVV i impulsor de la demanda ha anunciat recurs davant el Tribunal Suprem. No seré jo qui espere el pronunciament de l’Alt Tribunal com una nova porta entreoberta a l’esperança. Prou.
Els treballadors necessitàvem un punt final i el 26 de gener de 2017 ens va impactar en tots els nassos. Un magistrat, implacable, Ricardo Bodas sentencia que el tancament de RTVV era inevitable per la ruïna econòmica de l’empresa i pel sobredimensionament de la plantilla. Enhorabona als guanyadors.

Sí, tot és legal, però no és just. Els treballadors acatem la sentència amb la boca amarga i l’estómac a l’inrevés. No sentim que s’haja fet justícia. Després de vora cinc anys transitant per un camí de cabres, ple d’obstacles físics i emocionals, hem pagat els plats trencats dels polítics. Albert Vicent, company i president del Comité d’Empresa de RTVV, ho explica de manera contundent en l’article Tot en ordre, els treballadors som culpables: “… afonar un servei públic eix debades perquè ho paguen els treballadors amb el seu comiat”.

En el primer ERO, volgueren desfer-se de huit-centes persones. El Tribunal Superior de Justícia valencià va dir que no, aclaparat per la multitud de llistats negres subjectius i el va declarar nul. L’Audiència Nacional interpreta que la nul·litat fou per l’incorrecta aplicació dels criteris de selecció, entre els quals ni es valorava l’antiguitat ni el haver aprovat unes oposicions.

Ens intuïm culpables de rebel·lar-se contra la vulneració dels nostres drets fonamentals, No ens comportarem responsablement i per culpa nostra, Alberto Fabra va tancar Radiotelevisió Valenciana, necessitada urgentment d’una neteja laboral. Recordeu també per a construir escoles i hospitals. Els milionaris sobrecostos de Ciegsa mentre els alumnes estudiaven en barracons són ara un acudit.

Ens tenien ganes, ara descansen en pau. Des de l’intent privatitzador d’Eduardo Zaplana, responsable de l’endeutament de RTVV fins a nivells calamitosos, volien desfer-se dels pioners perquè els recordaven que un mitjà de comunicació públic no és una empresa destinada a delinquir ni a fer rics a uns pocs.

La venjança, segons la defensa, va ser tancar Radiotelevisió valenciana. L’Alt Tribunal sentencia pel contrari que no fou una acció reactiva. O siga, Alberto Fabra no va legislar contra una sentència judicial, sinó contra la incomprensió sindical. En el sacrifici moriren molts dels seus. Tots en un sac fins a l’infinit i més enllà. I silenci. Els drets laborals són els mateixos per a tots. Respecte.
El Partit Popular descansa en pau en la seua resurrecció. “Algo Hicimos Bien” digué Isabel Bonig, minuts després de conéixer la decisió judicial. Sense acalorar-se, com exigia Alberto Fabra “Más de uno debería ponerse colorado”.

El més curiós del drama és  la recuperació de l’assignatura pendent de RTVV feta pel Govern del Botànic, oposició en 2013 i defensor de l’ERO del PP. ¿Recordeu quan ocuparen taula en l’Estudi 3 de Burjassot, aquella nit tràgica del 29 N mentre la policia, per ordre del Jutjat número 1 de Paterna, ocupava el centre de producció entre els crits ensordidors de “RTVV No es Tanca” i “Açò és un Colp d’Estat”? No fou un somni. Va ser real i ara sabem que també legal. Amb la piulada a Twitter per part del periodista Ricardo Pomares l’onze de gener, dia de la celebració del judici a l’Audiència Nacional imagineu com ens sentim els treballadors de RTVV. “Antes eran víctimas y ahora nadie las quiere”.

Tant em donen ja les estratègies jurídiques. Tots les han usades. També els representants dels treballadors enfrontats ara cruelment al dit acusador. Vaig dir “NO” al marcit referèndum. Em vaig acomiadar de RTVV una nit democràtica d’abril del 2014, però vaig ser feble i una nova porta a l’esperança en forma de demanda col·lectiva em va hipnotitzar.

Vista la sentència, enfront dels acusadors, vull agrair als meus representants sindicals la dedicació, l’aguant, el trellat i la dignitat mostrada. No sent haver dit “No”, ho tornaria a fer. Ara bé, gràcies a l’excel·lent negociació sindical, els treballadors i treballadores de RTVV no som herois, en boca de la vicepresidenta Mónica Oltra, però anem al carrer amb una indemnització allunyada de les molles de les reformes laborals del PSOE i el PP. Ens ho mereixem. Ningú ens ha fet cap regal. Més bé el contrari.

L’ERO és legal. Només queda complir-lo. Deixeu que siga escèptica al respecte. Ximo Puig, President de la Generalitat, és l’únic amb pressa per a obrir la nova Radiotelevisió Valenciana, però ¿esperarà cinc mesos perquè el proletariat perda tots els drets? El caràcter prioritari en la reincorporació dels treballadors a la nova RTVV, la sense nom, no es complirà. La sentència ha aplanat el camí per començar de zero, però recordeu l’amenaça del ministre Montoro de declarar inconstitucional la llei del Botànic. Malgrat tot, al Govern només li queda una eixida digna (somriure): fer un desgreuge als treballadors i aparentar que compta amb ells.

El termini és el 30 de juny de 2017. 1608 persones acabaran definitivament amb la tragicomèdia iniciada el 2013. Homes i dones, entre quaranta i cinquanta anys, abocats a un futur incert sense massa cabuda en un sector audiovisual autodefinit “com un camp eixut en espera d’aigua que no arriba”.

Acatem, clar, però no oblidem. Legalment, el tancament de RTVV és “una esmena a la totalitat de la gestió privada dels seus responsables i reconéixer objectivament que no s’havia gestionat degudament”. Sona bé, però la corrupció s’obvia. La Generalitat sembla, no vol personar-se en la causa oberta en un jutjat de Paterna que vol esbrinar les causes del deute de 1.200 milions d’euros de l’antic ens RTVV. La denúncia la va posar Compromís a instàncies d’un exconseller membre de l’actual Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.

La vida continua. El Partit Popular ja pot anar pel món amb la cara ben alta, defensant la legalitat del seu tancament. Són els guanyadors i hi estaran eternament agraïts al Govern del Botànic, mal complidor i negador de promeses. No s’han dignat ni tan sols a escoltar-nos, com a qualsevol col·lectiu de persones que requeria la seua integritat per a “salvar-se”.

Hem rebut una bona lliçó. Si cal matar, es mata. Sempre quedarà l’argument que la realitat, tècnicament, era una altra. Sí. Culpables, traïts i maltractats, però amb la dignitat sencera.