Soterrem el comerç local?

Pep Ferrer

Perquè el tema no siga nou, no deixarem de prestar-li l’atenció que es mereix amb les conseqüències que genera. Però la setmana passada van tancar al meu poble una botiga –centenària– de roba. La farmàcia –també centenària– fa dos anys que emigrà (s’hi trasllada a un altre lloc del poble). Un bar que hi havia –amb quaranta anys d’ historial– el traspassaren a la fi de l’any passat i ja han penjat el cartell d’ “ES TRASPASSA”. Una tenda de llepolies. Un garatge, una perruqueria per a dones, una tenda de figures, bustos i objectes decoratius. Un forn. Una oficina d’una Caixa d’Estalvi. Una carnisseria industrial que venia al públic. Tots els que acabem d’esmentar han plegat ja. I tots aquests establiments en un sol carrer: el carrer Major. Efectivament, on rau l’Ajuntament i el Casino amb més solera del poble.

Al carrer paral·lel (també molt cèntric) d’aquells per on passen les processons de tota la vida, els darrers anys han deixat anar una tenda de comestibles, una fruiteria verduleria, una tenda d’aparells electrodomèstics, una tenda de roba quasi centenària, una barberia, una rellotgeria, una adrogueria, un forn també amb molts anys d’existència i alguna altra coseta més de la qual ens oblidem.

Acabe d’anomenar dos carrers d’un poble de més de trenta mil habitants. I ja m’ature perquè no conec tan bé la resta i per no vull fer-me pesat.

He dir que sovinteja molt la rotació en la dedicació d’establiments. Hui obrin un establiment de menjars per emportar-se’ls  i al mig any allà mateix hi ha un dentista. S’obri una botiga d’accessoris i complements per a vestir i al cap de poc de temps, et trobes que, venen xurros amb xocolata.

Però el problema greu és la primera part del que he reportat fins ara, es a dir; comerços que pleguen i que ja no seran reoberts. Això deixa un buit en el àmbit dels servicis i també en el social de greus conseqüències. Els veïns dels voltants d’aquestes zones desbastides han d’anar més lluny per aconseguir el que abans tenien al seu abast. Els habitatges d’aquestes barriades, s’hi desamortitzen, el teixit social s’empobreix perquè ja no hi ha el mateix “trànsit” de persones. La comunicació i relació entre els que hi viuen per aquests carrers i els que venien a comprar de l’altra banda del veïnat desapareix. Lligams i relacions practicades des de sempre, queden anul·lades i així van desapareguen relació i estima.

Amb els que han hagut d’abandonar el negoci, s’hi tenia –normalment– una relació venedor-comprador quasi com de família. No portar prou diners no era inconvenient per no endur-se un producte. Si era una peça de roba, vingut el cas, el venedor o la venedora tranquil·lament et deien això de “Xica emporta-t’ho  a casa, els dos vestits que et fan goig, i em tornes el que no t’agrada” Detalls com, avisar a la clientela més incondicional perquè anaren a comprar abans de començar les rebaixes i comprar a preu de rebaixa. O traure’t la talla apropiada, a la primera, perquè ja coneixien les mides que gastes.

No anem a parar-nos massa a analitzar les causes, ben conegudes dels nostres lectors, però sí que cridem l’atenció vers les conseqüències que començant pels llocs de treball que es perden i acabant per la desertització, als centres  de carrers i places de les nostres viles i ciutats, han de ser matèria de consideració i atenció de les nostres autoritats. També urbanistes i sociòlegs haurien de mullar-se perquè al final el centre dels pobles, i d’algunes ciutats, acaben tenint un aspecte depriment o el que és pitjor; són un bon atractiu per a «okupes» i altres persones –pobretes meues– que no tenen cap sostre.

L’activitat, la relació, la proximitat d’establiments, la varietat d’establiments, el fet de discórrer dels clients, d’anar de tornar, «d’ai!, Que se m’ha oblidat…», fa que tinguem més a prop el que ens cal i també a les persones que al capdavall seran amics, veïns, coneguts o família i enfortiran lligams.

Al centre de les viles i ciutats; NO TANQUEM MÉS BOTIGUES NI MÉS SERVEIS!