La revista degana en valencià

Cultura amenaçada quan s’externalitza

02/09/2019

Bé que ho sabem que, en externalitzar qualsevol servei, se solen perdre llençols a cada bugada i hi ha exemples escampats arreu els diversos sectors econòmics, socials, turístics, polítics i culturals. No cal tenir estudis superiors ni ser més espavilat que ningú, per adonar-se’n que la nostra cultura es troba en perill.

Festes arribades d’altres latituds planetàries, bé siga provinents de l’Europa central o de les Amèriques riques del nord, pretenen substituir tradicions i celebracions nostrades a base de disfresses, “embotits de pernil dolç” o salsitxes, cervesa maltejada, curses de coloraines, balls exòtics o fins i tot referents mitològics forans.

No ens calen espies de cap mena ni centres nacionals d’intel·ligència, per saber que la cultura amenaçada al País Valencià és la valenciana. Gràcies que, a les escoles, encara es procura ensenyar jocs i tradicions nostrades i que, els més joves del País, coneixen el sambori, el tres en ratlla, xurro va, el joc de les boletes, la trompa o baldufa, el joc de la corda, el pollet anglés o de la mare carabassera, posem per cas.

Els patis de les escoles, cada vegada més, esdevenen imprescindibles per a salvaguardar jocs, costums i tradicions, però a les grans ciutats és on es viu amb despreocupació, la des-culturització valenciana, no sols dins de l’àmbit escolar sinó la societat en el seu conjunt.

Un exemple de la pèrdua de llençols a cada bugada, el vaig experimentar l’altre dia mirant la televisió que diu estar “à punt” però que encara navega a rems, un any després de la seua botadura. Un reportatge sobre l’Oceanogràfic en què es mostrava activitats paral·leles i complementàries al delfinari, em va fer encendre les alarmes.

Sumant-se a les perícies dels animals ensinistrats per la mà humana, hi havia focs d’artifici nocturns, dracs xinesos i animació més pròpia d’un parc temàtic americà, que no pas d’una infraestructura valenciana capaç d’oferir els visitants ocasionals i els assidus, una visió lúdica i si es vol i amable, sobre la nostra idiosincràsia cosmovisió.

Això sol passar sempre que deixem en mans d’altri la gestió de les nostres coses. Gràcies que encara hi ha tradicions que romanen en mans de gent del país i restaran així per molts anys que passen. Estic pensant en balls i danses populars, muixerangues, desfilades i curses, concursos o festivals puntuals.

Veure dracs xinesos pel delfinari de l’Oceanogràfic, no em preocupa massa, però em provoca urticària, perquè aquest animaló oriental, substitueix de manera simplista l’ampli menú despantacriatures valencianes i anul·la l’existència dels nostres dracs alats o dels personatges mítics nostrats com és el cas de Tombatossals, la Bubota,  el Butoni, la Pigà, els Donyets, Esclafamuntanyes, el Gegant del Romaní, l’Home del sac, Cague-me, l’Home dels nassos, el Moro Mussa, la Quarantamaula, o Tragapinyols…, entre d’altres.

En resum: quan s’externalitzen serveis de qualsevol mena, a més de perdre llençols a cada bugada, correm el risc de trobar-nos dracs xinesos entre els plecs del nostre relat històric o entre les escletxes del costumari valencià, ric com el que més. No ens calen espies per a saber que si hi ha una cultura amenaçada, discriminada o fustigada al País Valencià, amb la passivitat còmplice del conjunt dels valencians i valencianes, aquesta cultura és la valenciana.