La revista degana en valencià

#Opinió: La mala educació…

Benja Domènech. Tècnic de Cultura

Com a molt tindria uns 6 o 7 anys i recorde quan ens portaven llet per esmorzar a l’escola. Fou una campanya per a nodrir-nos! En casa ens preparaven en un trosset de paper de diari (La Hoja del Lunes) un poc de cola-cao amb sucre i quan en l’escola ens obrien la botella de vidre fèiem mesureta i ho tiràvem dins i ens bevíem la llet regalada pel règim!

Quan érem menuts jugàvem al carrer. Els jocs anaven repetint-se any rere any per èpoques: xurro va, a la corda, al rogle, al pinyol, a la trompa, al futbol… no teníem temps d’avorrir-nos. Després de l’escola anàvem a casa a pel berenar (pa oli i sal o xocolata en barra) i eixíem amb tota la colla d’amics. Recorde que quan jugàvem al carrer i veiem al vicari (don Vicent) eixíem corrent tots els xiquets i ens posàvem en cua i li donàvem un bes a la ma. Ell ens donava una espècie de benedicció i nosaltres eixíem corrent a continuar jugant, que era el què realment ens interessava, mentre el vicari continuava el seu camí pels carrers del poble cercant ànimes soltes i alguna galeta amb llet que les beates li preparaven així com el sopar que anava cada dia a una casa de la “bona gent” del poble. També recorde molt llunyà a don Ubaldo que era el rector. Una vegada el meu germà va anar a les colònies que organitzava a Port de Moraira. El cap de setmana que anàrem a visitar-lo els meus pares (i tots els altres també) portaven menjar i algun pollastre que altre per alimentar-los.

Al principi dels anys 70, per massificació a les Escoles Velles (hui Verge del Desemparats), ens varen enviar a una sala que hi havia dalt de l’ajuntament on ens donaven classe. Recorde que teníem que passar per la porta de la torre musulmana on en aquell temps era el poll. Una vegada un presoner, a qui no li veiem la cara, ens va dir “per favor aviseu a la meua dona, per favor…. digueu-li que estic be, per favor…” i nosaltres corríem esglaiats i entràvem en eixa sala municipal on ens donaven les classes. Després de tants anys encara tinc gravada la veu del presoner i m’esglaie. Vam estar sols un o dos anys a les dependències de l’ajuntament. Vaig conèixer els castics típics d’aquesta època final del franquisme: palades a les mans, palades als dits, colps al cap amb el puny tancat, galtades amb la mà oberta i el pitjor de tots era quan ens posaven agenollats amb llibres als braços i en creu i amb una pesseta al nas cara a la paret i si ens queia la moneda o baixàvem els braços un poc, amb un pal, ens pegaven amb tanta força i ràbia que el silenci dels companys s’oïa així com la tremolor dels xicotets cossos. Era el terror! Recorde, les vegades que vaig passar per aquest castic i com les llàgrimes em queien lentament intentant no fer soroll. Indescriptible. Terrorífic. L’escriptor Wilson Ferrús presentant el seu llibre sobre els mestres de la República ens comentà que en aquella època eren “mercenaris” els mestres del franquisme. No tenien la titulació requerida i feien de mestres alguns soldats nacionals. Vaig entendre la manera i la bestialitat de pegar-nos i torturar-nos que vam patir a l’escola.

Com he dit vam estar allí durant tot un any i el temps de pati el fèiem al parc de l’Estació. Recorde l’olor a peix que feia el mercat vell. Tenia una font al mig i entràvem a veure aigua. Sota el mercat passava la sèquia. Hi havia una altura considerable des del parc fins el carrer sant Rafael. Allí anàvem a jugar amb molta cura perquè hi estava Paco “el sereno” que cuidava aquesta zona verda com si fora casa seua. Recorde que sempre intentàvem fer-li alguna broma perquè era coix i li costava anar darrere nostre. Però tenia molta paciència i no se com seu feia que sempre ens agafava per sorpresa i en donava una bona reprimenda. Quan plovia, com no podíem anar al parc, ens deixaven solts pel Teatre Constància (hui Teatre de la Plaça). Era totalment tètric. Recorde una làmpada enorme que penjava del sostre, recorde els palcs i el galliner, recorde les butaques de fusta i recorde l’escenari i el telar. De menuts ens pareixia enorme. Dalt de l’escenari miràvem amunt i allí estaven totes les cordes que pujaven i baixaven els decorats en un temps que no vaig viure. A l’esquerra de l’escenari hi havia un piano de paret que no funcionava. Era totalment tètric.

Els mestres fumaven en classe i tenien un recipient a la dreta de la taula, com no podia ser d’altra manera, i allí, després de tossir amb els pulmons carregats, anaven omplint el recipient de gargalls d’un color que hui en dia encara em dona vòmit. Tres o quatre dies després quan allò vessava sempre cridava a un xiquet que li feia replegar el recipient i li deia: “ves al wàter, tira-ho i porta-ho net…” A mi em van castigar molt però vaig tindre la sort de no fer de transportista gargallístic. Altres companys no van tindre tanta sort. Recorde que el professorat començaven amb els dictats fins a l’extenuació i quan es portàvem malament ens deien: “al director” i cagats de por entràvem al seu despatx i després de preguntar-nos amb la mà replegada ens fotia una bona hòstia o ens estirava de les orelles. Altres vegades ens posaven orelles de burro pintades en els cucurutxos de cartró (Capirotes) que s’utilitzaven en l’edat mitjana i anàvem de classe en classe per a què la resta d’alumnes es burlaren. Terrorífic! I els divendres per la vesprada eixíem al passadís i fèiem el rosari. Abans d’eixir tots corrent a casa anàvem al pati i acompanyats de don Santos, el director, baixaven la bandera preconstitucional de l’Espanya de Franco i cantàvem, tots formats militarment, el “Cara al sol” i l’ “arriba España”. I això ho fèiem tots els divendres! Terrorífic!

Don Juan era el meu mestre finals de la dictadura i, la veritat, no era un mal mestre. N’hi havia, de pitjors. Era jove i tenia ganes de fer coses. Li agradava molt el cinema i alguns dissabtes projectava pel·lícules en 16 mm al passadís de les Escoles Velles. No anava tota l’escola, sols els qui volíem. Jo anava sempre perquè el cinema sempre ha estat una de les meues finestres cap a l’exterior. Don Juan feia com en la pel·lícula Cinema Paradiso (Nuovo Cinema Paradiso – 1988), quan el protagonista major retallava els besos de les pel·lícules que projectava. Sols que en lloc de tallar el fotograma ens l’ocultava amb una cartolina que posava davant el projector i ens deixava sense el desig d’un fotograma de Robin Hood (The Adventures of Robin Hood – 1935) quan Errol Flynn i Olivia de Havillan s’abraçaven i es besaven des d’una finestra. I així ho feia amb totes les pel·lícules que projectava. Per això quan vaig veure l’escena final de Cinema Paradiso quan el protagonista jove veu els fragments dels retalls dels “besos robats” al final de la pel·lícula em feren recordar els desitjos cinematogràfics robats. Però també projectava pel·lícules de Chaplin, El gordo y el Flaco (Laurel & Hardy), Buster Keaton o Harold Lloyd en què les rialles, estic segur, que encara s’escolten al passadís de Desemparats.

A l’escola no tot va anar bé. Hi ha un fet que em va marcar molt. Estem parlant de 1974 o 1975. Hi havia a l’escola una xica que no era, direm, molt agraciada. Els xiquets, i moltes xiquetes també, es burlaven. De fet algunes xiquetes li van fer el buit i no volien anar amb ella, no sols de quadrilla, sinó ni tan sols al pati de l’escola. Li van traure un malnom (permeteu-me que no l’escriga). Tot començà en broma, com sempre, i sense adonar-nos-en, a poc a poc la bola de neu es feu molt gran. Ella anava a les Escoles Velles però tots els xiquets i xiquetes del poble li feien broma des de les Escoles Velles, l’Acadèmia, les Escoles Noves i, fins i tot, les Monges. La burrera fou tal que, fins i tot quan estaves amb els amics, es feia la broma de cridar frases com: «Això ho ha tocat la…» o «Per ací ha passat la…» i rient-nos ens apartàvem. Un dia, en eixir de classe, tornàvem pel carrer de València i de lluny venia amb sa mare agafada del braç. Tots els xiquets (i alguna xiqueta també) canviaren ràpidament de vorera i cridaven amb moltes rialles: «La…, la…» sense importar qui anava. La xiqueta s’agafava a sa mare amb els ulls espantats i amb molta brillantor i sa mare, amb un dolor que encara avui recorde, els deia: «Que no teniu vergonya! Per favor, deixeu tranquil·la a la meua filla.»

Aquesta escena de terror encara la recorde. Li vam destrossar la vida durant aquests anys. Els mestres d’aleshores no van fer res. No la van ajudar. Recorde que un dia Don Juan, el nostre mestre, va preguntar a uns companys què estava passant amb aquesta xiqueta (sa mare havia anat a parlar amb ell) però sols va obtindre com a resposta el silenci còmplice de tots. No sé que ha sigut d’ella i espere que li haja anat molt bé i fins i tot millor que a molts dels que la van maltractar. Jo, des d’aquests fulls de records, i després de més de quaranta anys, demane disculpes sinceres. Ara que tinc un fill, no vull ni pensar en el dolor, tant d’ella com dels seus pares, per la tortura psicològica que li vam fer. No sé si encara viu a Silla. He preguntat, però ningú no em sap dir. Molts, ara que tenen més de 50 anys, reconeixen les barbaritats que li vam fer com qui compta una història que no va amb ells, però els que tenen fills baixen el cap i fan silenci.

L’assetjament sempre ha existit i, malauradament, existirà si no posem de nosaltres i no ensenyem els valors de respecte, diversitat i llibertat cap als altres. Les criatures poden ser, i són, molt cruels amb els més febles, ja siguen homes o dones, però hem de saber que els resultats, si mirem cap a altre costat, sempre són terribles. No tenim més opció que lluitar amb les eines de l’educació, amb el professorat, amb força i convenciment i, si no és suficient o no estem capacitats, sempre ens queda la llei. He de reconèixer que, des de llavors, he tingut una sensibilitat molt propera cap a les dones. I, políticament, fins avui, he estat en la primera fila del feminisme amb total convenciment. Fou molt dur i recordar i escriure sobre aquest tema m’està resultant angoixós amb un sentiment de culpa que no me’l puc traure del damunt. Li ho vaig contar a la meua companya una nit al terrat de casa i, després d’un llarg silenci, em vaig posar a plorar.

Franco va morir i la dictadura també. Uns mesos després els professors més joves van traure tots els quadres de José Antonio i de Franco al pati del col·legi un dissabte al matí i prengueren foc. Jo ho vaig veure i en aquell dia no ho vaig entendre. Hui m’emociona recordar-ho.