La revista degana en valencià

Vacances?

Tinc una filla que viu, fa denou anys, a l’estranger (I qui no té algun fill o filla així, podreu dir-me molts?) que com tantes altres, aprofita per a fer o comprar-se coses que li convé fer-ho ací, més que no allà on treballa i viu.

Un dia que anà a la perruqueria, diu que la perruquera estava farcida de goig, radiant, exultant perquè anava a gaudir de tres dies de vacances!

Eren les primeres vacances de la seua vida. A totes les clientes que entraven a pentinar-se els ho contava i recontava. Estava com una criatura amb sabates noves,  no s’ho acabava de creure. La meua filla no es podia imaginar, de cap de les maneres, que hi haguera treballadors en aquestes i pitjor condicions de treball: li haguí d’explicar

La meua filla ha vingut a passar trenta dies ara a l’estiu. I a Nadal sol vindre uns quinze dies. I que al llarg de l’any viatja per mig  continent, estava que no s’ho podia creure, fins i tot se sentia malament. Ella, on treballa, és empleada sense cap càrrec ni responsabilitat especial, ni cobra comissions. Però treballa a Alemanya.

Quin disbarat Déu meu. Que hi farem? La societat de l’opulència, enfront de la societat de la precarietat. Certament ni a tots els qui treballen a Alemanya els ocorre el que a ella, ni tampoc als treballadors d’ací, els passa a tots el que a la molt respectable endreça cabells. Però ara i ací, compte perquè s’està perpetuant (el govern no vol sentir parlar de desmuntar la Reforma Laboral que fa  temps engegà) la precarietat laboral que vol dir: el que guanye és per menjar, pagar l’aigua, el llum, telèfon i para de comptar.

D’aquesta manera, s’empobreix la possibilitat que les persones tenim d’avançar en la vida practicant la cultura, l’esport, l’oci, l’art, les relacions amb els altres. Mitjançant una penya, ni que siga de jugar al truc, o a la falla, a la Societat Musical don som, ajudant als migrants… En definitiva fent quelcom més que –si es té treball– anar cada dia a treballar i a casa com si no hi hagués més món. Però hi ha gent que no pot destinar ni cinc cèntims a cap d’aquestes coses. I no pot  fer altra cosa, a no ser que s’hi pose a donar voltes per places i carrers,  o fer “footing”.

Així, en la més paupèrrima de les incultures, és com -els que manen- volen que visquem i ens comportem. Que no pensem –tele tot el dia i tele cada dia– per nosaltres mateix, que esdevinguem uns ninots que acotem el cap i no ens revoltem en cap moment. Tenen molts recursos. Ara mateix, la Llei Mordassa, la –maleïda- Reforma Laboral i d’altres, el caràcter de les quals se identifica pel seu format repressor i antidemocràtic.

Abans, el PP feien una proposta (quant no un decret llei)  i com tenien majoria a les Corts, puix cap problema. Ja podien fer-la de ben grossa que ens l’havíem d’ensumar. Gràcies que ara, la dreta –quasi ultra– no té la majoria parlamentària i ja no fa sempre, el que li dóna la gana.

Si amics, el bombardeig de xifres que veurem parlant de milions de cotxes amb ciutadans que se’n va a viure  el somni de l’any, amaga quanta gent no eixirà de casa (o en tot cas, tres dies, com la perruquera d’abans) i seran una gran munió, els qui per manca de recursos, (hi posem treball?) no tastaran el gust de les vacances d’enguany.

Ah, i això que s’han creat no-sé-quants-milers-de-llocs-de treball i ja hem superat la crisi!