Vicent Marzà: «Sense Fuster ves a saber quina forma tindria ara el valencianisme»

«Fuster, a banda d’adscripcions polítiques, era un pensador modern»

«Després de la sacralització i d’haver matat el pare, ara potser podem afrontar el seu llegat des d’una perspectiva més desapassionada, i al mateix temps més profitosa»

–Quan vas sentir parlar per primera vegada de Joan Fuster? Fou dins de l’ambient familiar?
–Va ser dins de casa i també les amistats i l’entorn de la meua família. Era un ambient políticament actiu i culturalment inquiet a l’entorn del valencianisme d’esquerres. Això, als anys 80, anava prou lligat a la figura de Fuster.

 

–Potser ton pare, mestre i escriptor com era, va fer un paper en la teua manera d’entendre Fuster i el valencianisme? O creus que va pesar més, diguem-ne, el fet de ser de Castelló?

–Sí, per descomptat. La influència de mon pare és gran, com és lògic, en la meua forma d’interpretar el món, i també la política. Com he dit adés, l’entorn era d’idees valencianistes, però potser ha influït més el fet de ser de Castelló, en el sentit que justament als anys 80, mentre a València hi havia una situació de conflicte envers la llengua i el país, això a la Plana no passava. Vivíem la identitat amb una certa normalitat, d’una forma més o menys desacomplexada, mentre en altres parts del país això era molt més complicat. Jo crec que part de la meua forma d’entendre el valencianisme des de la normalitat del dia a dia, des de la construcció col·lectiva i sense massa complexos, està relacionada amb això.

 

–Quasi tots els valencianistes recorden el seu primer contacte amb l’obra de l’escriptor de Sueca. Com fou el teu?

–És complicat recordar un moment concret, perquè hi havia diversos llibres a casa. Era prou habitual en el paisatge de les prestatgeries veure lloms de llibres de Fuster.
–Has viscut i has treballat a Catalunya prou de temps. Com et sembla que és rebut allà?

–No només Fuster: el País Valencià, en general, no és suficientment conegut a Catalunya. Sí que és cert que en determinades capes intel·lectuals era i és un pensador tremendament respectat. La seua concepció global dels territoris de parla catalana ha fet saó en manifestacions polítiques modernes de l’esquerra catalana, per descomptat, però sovint amb una interpretació entre romàntica, parcial i superficial. Crec que fora d’àmbits intel·lectuals o polítics concrets, l’obra i figura de Joan Fuster és poc coneguda.
–Què creus que significa Fuster per a la gent de la teua edat? Potser l’heu rebut ja amb una certa normalitat?

–La transmissió generacional del valencianisme fa que siga un moviment polític dinàmic. Mentre que hi ha hagut anys de sacralització, i posteriorment hi havia gent amb la necessitat de matar el pare, per entendre’ns, ara potser hem superat eixes dues fases i podem afrontar el seu llegat des d’una perspectiva més desapassionada, i al mateix temps més profitosa. La interpretació de la meua generació ha estat, tinc la sensació, de superació de falses dialèctiques sobre el seu corpus intel·lectual i d’acceptació d’allò que s’ha considerat útil, mentre que s’ha deixat de banda allò que hom creu que no serveix en el moment i situació actual.
–Quin lloc creus que ocupa en el valencianisme ara mateix?

–Poca gent li discuteix la seua influència fundacional en el valencianisme modern, innegable en tot allò que ha passat posteriorment. Sense ell i el diàleg continu de la seua obra amb altres intel·lectuals coetanis i posteriors ves a saber quina forma tindria ara el valencianisme.
–Com interpretes el rebuig visceral per part de la dreta valenciana?

–Pense que Fuster, a banda d’adscripcions polítiques, era un pensador modern. La dreta valenciana dominant, en essència, és d’una profunda antimodernitat, per raons ideològiques i també socioeconòmiques. No tota, que quede clar, perquè també hem tingut persones i entitats que, des d’un punt de vista conservador però més vinculat a l’humanisme o la democràcia cristiana, tenen una altra concepció de la societat. Però el discurs dominant de la dreta valenciana, de mentalitat provinciana i profundament submisa a la Meseta, ha estat rabiosament antimodern i antivalencià. Com no havien d’odiar un pensador que trencava en la seua essència provinciana i submisa?
–Des de la Generalitat s’ha impulsat definitivament la Casa de Joan Fuster a Sueca. Ha costat…

–I el que queda per fer! Tenim una entesa molt fluïda amb l’Ajuntament de Sueca i treballem conjuntament anant a més i millors activitats científiques i divulgatives al voltant de l’obra de Fuster. Per exemple, estem a punt de reconéixer el Museu Fuster dins la Xarxa de Museus de la Generalitat. Per a posar les coses negre sobre blanc estem treballant en un conveni entre Sueca i la Conselleria per assegurar un projecte a llarg termini de divulgació i conservació adient a la figura de Joan Fuster i un finançament suficient per a portar-lo a terme.
–En alguna ocasió s’ha descrit l’actual govern de la Generalitat com a «fusterià». Com valores aquesta caracterització?

–Així ho va dir el president Ximo Puig, efectivament, i jo crec que té bona part de raó. L’essència de la nostra acció de govern és treballar per un País Valencià just socialment, modern i ambiciós, on els drets de les persones estiguen per damunt dels privilegis d’uns pocs. Jo, personalment, així ho aplique a la meua àrea de govern, i crec que ho fem en el conjunt del Consell. També és cert que, malauradament, tenim una oposició antimoderna i retrògrada a qui no agrada gens aquest esperit fusterià.
–Per acabar: tens algun fragment preferit de la seua obra?
–Jo sempre he sigut molt dels aforismes fusterians: enunciats curts, punyents, que et fan pensar. Estan absolutament allunyats del dogma i són una invitació a la reflexió i a la llibertat. Perquè, com bé deia u de Sueca, «La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica».

 

Entrevista publicada al nº 427, Vint-i-cinc anys no són res: Joan Fuster avui (juny 2017). Ací pots aconseguir un exemplar