La revista degana en valencià

Llegir

Si ens fixem, quasi totes les campanyes de promoció de la lectura ho són, en realitat, de llibres. Més concretament: sobre novel·les o contes en paper. S’associa llegir a fer volar la imaginació, a viatjar a països llunyans enmig d’encanteris i envoltat de personatges exòtics, a viure aventures disfressat de pirata o investigar un crim com el més astut dels detectius. Llegir, ens diuen, és posar-se davant d’unes pàgines impreses i teletransportar-te a un món diferent, qui sap si amb voluntat d’explorador del Renaixement o de pròfug d’una realitat a la qual no es vol retornar.

 

I la veritat, llegir no és això. O no només, vaja. Però he d’admetre que per a mi, lector voraç d’infantesa i adolescència, no ha estat una qüestió evident. De fet, per a mi llegir era només llegir novel·la, relats. Coses fictícies que passaven a personatges inventats. Recorde una anècdota que ho il·lustra a la perfecció: quan teníem dotze o tretze, o potser catorze anys, la mestra de Geografia i Història ens va fer una confessió a classe: ella no llegia ficció. Llegia per a aprendre, per a estimular la curiositat. Llegia història, assaig, divulgació, periodisme. Les novel·les, deia, l’avorrien, li semblaven fins i tot una pèrdua de temps. Ens ho contà com una nota al marge, no sé ben bé a compte de què, però per a mi, en aquell moment, Teresa, la mestra, passà a ser una persona més grisa, més inculta. No em podia explicar com algú no llegia llibres «de veritat», com podia menysprear-los d’aquella manera. Com d’errat que estava!

 

Vint anys més tard, la meua voracitat lectora ha conegut sequeres llavors impensables (he passat un any sense llegir cap llibre), obsessions inaudites i etapes de descobriment múltiples. Però, segons he anat creixent (com a persona i com a lector), he anat llegint, de forma en absolut premeditada, menys i menys narrativa, fins al punt que, amb sort, en llegisc un o dos llibres per any, potser tres. No és que no m’interessen, però… com entenc ara la Teresa! Llegir, per a mi, és cultivar la curiositat, aprendre, i de vegades una novel·la –ja em perdonareu, com jo he aprés a perdonar i entendre Teresa– és un obstacle. Com una mena d’anuncis que poden estar bé, però que et distrauen d’allò principal: aprendre, conéixer. També, és més que evident, la (bona) narrativa pot obrir portes més enllà de transportar-nos. Però em descobrisc fent-me trampes al solitari: la major part de les novel·les que recorde dels últims anys (per exemple, Fuera de quicio, de Karen Joy Fowler; o F de Falcó, d’Helen McDonald; o Si això és un home, de Primo Levi; o El marcià, d’Andy Weir) són en veritat memòries camuflades, o exercicis que pivoten al voltant d’un tema que ja m’interessava d’abans, o que incorporen la ciència d’una forma explícita i central. Cada lector és un món, i per això hem d’evitar la uniformitat comunicativa.

 

Llegir és, doncs, molt més que naufragar en la meravellosa Robinson Crusoe o riure amb la hilarant Una conxorxa de ximples, més que realitzar viatges intergalàctics de la mà de la trilogia de la «Fundació» d’Asimov, més que la transmutació felina que ens proposa Natsume Soseki en Sóc un gat. I també, encara que ens pese, és més que fer tot això en paper. Llegir és també recórrer les frases de blogs, articles, revistes, catàlegs, periòdics, pamflets. Es pot no llegir un llibre en tot un any i, paradoxalment, haver llegit més que aquell que ha omplit un prestatge amb les lectures de dotze mesos.

 

I també hem d’aprendre a facilitar la convivència del paper amb el format digital; ho diu algú per al qui la pasta de cel·lulosa és la matèria dels somnis i el coneixement, i gaudeix amb el simple fet de recórrer amb el dit els lloms dels volums que té apilats a les prestatgeries. Perquè el cas és que si a un xiquet o adolescent li diem que si ho fa en una pantalla «no llegeix» (i en molts cartells i campanyes es percep això), estem perdent un futur lector. Estem generant desinterés i llunyania. Cal que incorporem ja mateix la iconografia digital a la promoció de la lectura, i no quedar-nos amb derivats de Bastian de La història interminable, llegint un llibre gruixut de paper sota una manta. Per molt que ens agrade, per molt romàntica que ens parega la idea. Els mots perduren, el format és només un mitjà.

 

Qui sap, potser d’ací un segle els nostres néts tindran nostàlgia d’aquella època en què es llegia en dispositius físics com tauletes o ebooks, perquè els llibres es projectaran directament a la retina. Haurem de canviar-ne els cartells de nou!

 

Article publicat al nº 426, dedicat a Joan Valls (maig de 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar